La festa de Tots Sants, entre la tradició i la modernitat
«Som a Tots Sants», una frase feta molt utilitzada a Mallorca que vol dir que hem arribat a una data del calendari prou significativa pel que representa la festa de Tots Sants, una data marcada pels records envers els difunts i per costums molt arrelats que formen part de la cultura religiosa i popular de l’illa, doncs tot i la influència creixent de Halloween, les tradicions mallorquines continuen ben vives.
Durant aquests dies que tanquen el mes d’octubre i enceten el novembre, els cementeris de tota l’illa s’omplen de flors fresques. Les famílies visiten les tombes a on reposen els seus éssers estimats, les netegen i adornen amb rams i corones de flors en un moment de recolliment i memòria, que simbolitza el respecte i l’estima cap als avantpassats.
Està escrit que el culte als morts és un atavisme que es practica a tot el món, des dels primers habitants de la terra. El culte als ancestres o als avantpassats, es defineix com “Una pràctica piadosa comuna a diverses religions, basada en la creença que els membres de la família que han mort tenen una nova existència, s’interessen pels assumptes del món i posseeixen l’habilitat d’influir en la sort dels vius.”
La vigília de Tots Sants, els cementiris eren un formiguer de dones, proveïdes de les seves graneres, pals de fregar i regadores, disposades a realitzar una minuciosa neteja de les sepultures dels seus avantpassats i col·locar sobre les seves lloses rams de flors, corones, plantes, i encendre unes espelmes. Així tot quedava disposat perquè, l’endemà, dia de la solemne festa, tot el poble acudís i desfilés pel recinte del cementiri i, en grups familiars, visitessin d’un en un els llocs on descansaven les restes dels seus parents i amics més pròxims.
Fins i tot, les persones, que per raons d’edat o salut, a penes sortien de les seves cases durant la resta de l’any, aquell dia, vestien amb les seves millors vestidures i acudien al cementiri, com si fossin impulsats per una força tel·lúrica. El res d’unes oracions i el vessament d’unes llàgrimes enfront de les sepultures dels seus éssers estimats, dibuixaven l’escena trista d’aquell sentit ritual. Aquella tradició, amb més o menys sentiment, continua viva encara.
Resar el rosari i els rosaris dolços
També era sagrat costum, el dia de Tots els Sants, que després de la visita al cementiri, al vespre, tota la família es reunís a casa dels seus majors –pares o avis- per a resar junts el sant rosari, tots asseguts al voltant de la taula braser o de la xemeneia. Després del llarg i tediós res, lletania inclosa, en memòria de cadascun dels difunts de la família, era, també obligat els ritus, una mica més festiu, de compartir la degustació d’uns bunyols, acompanyats d’un glopet de mistela.
Qui sap, si aquell costum de resar el rosari va ser l’origen d’una altra tradició que avui encara perdura, si bé amb menys ritual que antany, com és la de regalar als nens i nenes el conegut rosari de dolços i “panellets”.
Antany, el dia de Tots Sants al matí, els petits, ben abillats, anaven a buscar el rosari a la casa dels seus avis i constituïa un simpàtic espectacle de carrer observar la desfilada d’aquells nens i nenes amb un o dos rosaris penjats del coll lluint-los sobre el seu pit. Rosaris, que rarament arribaven a la seva casa sencera, perquè eren pocs els petits que es resistien a arrencar alguns dels seus comptes en forma de dolç i menjar-se-les pel camí.
Els rosaris dolços antics eren molt més modestos, senzills i frugals que els actuals. Estaven elaborats a base de panellets de pasta dolça, units de dues en dues per la base i enfilats a un fil de randa, les separacions entre ells eren un dolç de xocolata o carabassa ensucrada, embolicats amb paper de cel·lofana de diferents colors. Remata el rosari una gran patena circular de “carabassat” que porta aferrada en el seu centre una estampeta religiosa de colors. A més dels rosaris pels més petits, actualment a les cases i forns mallorquins éespoden trobar altres dolços típics d’aquesta època, com són; panellets, bunyols, castanyes, moniatos i fruita confitada. Aquests dolços s’acompanyen sovint amb una copa de vi dolç o mistela, productes que també formen part de la gastronomia tradicional de la tardor.
Avui, gràcies a les escoles de primària i a famílies i col·lectius culturals que ensenyen i inculquen als més petits antics costums i tradicions, les noves generacions coneixen quines eren aquelles coses que feien les delícies dels seus pares i padrins.
Tradició i influència moderna
Des de fa anys, la celebració de Halloween -una festa de bruixes importada dels Estats Units- que s’ha estès entre els més joves i no tan joves, ha anat agafant força, imposant-se com una més de les anomenades «neofestes» (festes noves), que res tenen a veure amb la nostra cultura popular. Tot i això, moltes famílies i entitats culturals reivindiquen la importància de mantenir els costums locals, que transmeten valors de memòria, convivència i identitat.
Tots Sants a Mallorca, podríem dir que és, avui, una festa que combina el record i la dolçor, on es troben la tradició mallorquina i les noves formes de celebració. Una manera de mirar el passat sense oblidar el present.
Halloween, origen i significat
Diu la documentació consultada que la Festa de Halloween té un origen antic i un significat que ha anat canviant amb el temps, des d’una celebració pagana fins a una festa popular amb elements lúdics i comercials.
L’origen de Halloween es troba en l’antiga festa celta de Samhain, que se celebrava el 31 d’octubre, a finals de la temporada de collita i a l’inici de l’hivern. Els celtes, que vivien a Irlanda, Escòcia i altres zones del nord d’Europa, creien que aquella nit el món dels vius i el món dels morts s’unien, i que els esperits podien tornar a la terra.
Per protegir-se dels esperits dolents, els celtes encenien fogueres i portaven màscares o disfresses per confondre’ls. També deixaven ofrenes de menjar a l’exterior de les cases per aplacar-los.
Quan el cristianisme es va estendre per Europa, l’Església va voler substituir aquesta festa pagana per una de cristiana. Així, el dia 1 de novembre es va establir com el Dia de Tots Sants (All Hallows’ Day en anglès antic), i la nit anterior —All Hallows’ Eve— va acabar derivant en Halloween.
Avui dia, Halloween s’ha convertit en una festa principalment lúdica i popular als països anglosaxons (com els Estats Units, el Canadà o el Regne Unit), però també s’ha estès arreu del món. I aquí, també la tenim, celebrada d’una manera o l’altra.
Es caracteritza per: Disfresses de monstres, fantasmes, bruixes o personatges terrorífics. El costum del “Truc o tracte” (Trick or treat), on els infants van de casa en casa demanant dolços. La decoració amb carabasses buidades amb cares tallades, anomenades Jack-o’-lanterns. Festes, pel·lícules i contes de por.
Encara que avui es viu com una festa divertida i comercial, Halloween conserva el seu vincle simbòlic amb la mort, la foscor i el misteri, heretat de les antigues creences celtes.
La transformació americana
Quan els immigrants irlandesos van arribar el segle XIX, van portar amb ells les seves tradicions. Allà, la festa va evolucionar fins a convertir-se en una celebració popular i familiar, especialment entre els nens. Les carabasses buidades, inspirades en la llegenda del Jack-o’-lantern, van substituir els naps utilitzats a Irlanda. Així va néixer una de les icones més reconeixibles de la festa.
Una festa global de la por
Avui, Halloween és una de les festes més celebrades al món. Més enllà del seu origen religiós o mític, s’ha convertit en un fenomen cultural i comercial que barreja tradició, diversió i una bona dosi de fantasia. A Catalunya i a molts llocs d’Europa, la festa conviu amb celebracions pròpies com la Castanyada o Tots Sants, que mantenen un to més familiar i espiritual.
Tot i la seva evolució, Halloween conserva un rerefons comú: recordar la fina frontera entre la vida i la mort, una idea que, més que espantar, ens convida a reflexionar sobre el misteri i la continuïtat del temps.