Ara llegint
La mongeta, un cultiu centenari a sa Pobla que passà a la història

La mongeta, un cultiu centenari a sa Pobla que passà a la història

La mongeta, juntament amb la patata, constituí durant anys una important font de riquesa per l’economia poblera

Avançava el mes de juny cap als calorosos dies d’estiu, el pagesos encara no s’havien recuperats de la fatiga provocada pel gran tragí de l’exportació de patata i ja estaven immersos en la preparació de les terres per la sembra de la mongeta, que brostaria i seguiria el seu cicle vegetatiu durant la canícula estiuenca, per ser collida, batuda i ensacada amb l’arribada del mes d’agost.

Paral·lelament al cultiu de la patata, la producció de mongetes, del gènere botànic Phaseoulus,  assolí a sa Pobla una importància notòria, tant per l’extensió de terreny destinada a la seva collita, com per la rendibilitat econòmica que proporcionava a l’agricultor pobler.La producció de mongeta, en les seves múltiples varietats, va esser durant dècades tan important o més que el conreu de la patata, per convertir-se en collita bàsica per l’economia poblera fins les darreres dècades del segle passat.

Un repàs a les hemeroteques de les diferents publicacions locals dels segles XIX i XX, a més de les versions orals recollides de vells agricultors que es varen dedicar al seu cultiu, ens aporten dades suficients per recordar la importància del cultiu de les lleguminoses a les marjals pobleres i la dedicació que li brindaven la pràctica totalitat de pagesos, propietaris i jornalers.

La planta mogetera amb les seves bajoques. (Foto: Arxiu Joan Payeras)

La primera referència sobre el cultiu de la mongeta a sa Pobla data de l’any 1800 i la trobem en un interessant article signat per n’Alexandre Ballester en el número 11 de la revista local Vialfàs, del mes d’agost de 1957, on diu que «En la relación que el Bayle Real y Ayuntamiento de la villa de La Puebla, en contestación al impreso de 9 de junio de 1800 al MuyIlustreSeñorIntendente, en el capítulo de producciones, señala (…) Se cogeránanualmente dos mil doscientosquintales de cáñamo, siete mil cuarteras de trigo, trescientas de cevada; seiscientas de avena; dos mil quintales de avas; trescientos de fasoles; setenta entre guixas y garvansos…” (sic). En el mateix article es comenta que en la Guia general de les Illes Balears, que escrigué en Pedro de Alcántara Peña, el 1891, en referir-se a sa Pobla, escriu: «… produeix cereals, vinya, fruiters i, en particular , cànem, lli, carbasses i fesols…».

Si ens atenem a una publicació apareguda a la revista El Porvenir Balear, dirigida per l’agrònom de Santa Margalida en Pere Estelrich Fuster, l’any 1878 en Miquel SocíasCaimari, destacat polític nascut al si d’una família potentada, envià a l’Exposició Universal de París una mostra de mongetes pobleres que obtingueren una medalla d’or, curiosa notícia mereixedora d’especial tractament que confirma la importància i l’antiga tradició en terres de sa Pobla del cultiu que ens ocupa.

Endinsant-nos en el segle XIX observarem la importància que ja havia adquirit el cultiu del fesol i el considerable rendiment econòmic que generava pels seus productors i comercialitzadors. Així veiem que, en el número 23 (novembre de 1910) de la revista ‘Sa Marjal’, en Francesc Bonnín ‘Robes’ ofereix una relació nominal de 42 varietats de lleguminoses i comenta que «en l’exposició agrícola de Manacor, un pobler que hi presentà només 29 classes, obtingué el primer premi consistent en una Medalla d’Or». En una altra crònica de la mateixa publicació, el seu director i redactor, l’ínclit vicari Parera no desaprofita l’ocasió per censurar que en «bon dia de Sant Pere, des de la cruïlla de les Quatre Carreteres fins a sa Fortalesa, diu un testimoni de vista que es toquen els carros de treball plens de gent que van a sembrar mongetes. I no fa falta dir res del camí de sa marjal… Y Sant Pere qu’estiga en el cel…». Com si els sants haguessin fet cas a la censura del vicari per haver treballat en dia de festa de guardar, aquell any les mongetes varen esser víctimes de diverses plagues i malalties que varen minvar considerablement la collita. I en la seva crònica del mes de setembre, Parera ho comenta així: «Les mongetes, que eren bellíssimes com mai no s’havien vist, són atacades d’eruga, papalló i rovell; de manera que es creu que no es recollirà mig esplet». I afegeix «qualcuns atribueixen aquestes plagues al fet que moltes mongetes foren sembrades en diumenge o festiu». Com si s’hagués executat un càstig del cel.

Escampant les mongetes damunt l’era per eixugar-les. La palla al costat. (Foto: Arxiu Joan Payeras)

No obstant això, la collita del següent any 1912 fou molt ponderada pels agricultors i la crònica ho contava així: «Piquen mongetes a escarada, i són molts els que bravegen de bona collita, sobretot aquells que han pogut regar més que suficient. Molts diuen que hi ha diferents quartons que han produït més de deu quarteres, que a 30 pessetes la quartera són més de 60 duros. Si no ponderen, es pot dir que la collita ha estat molt productiva!». I sí que ho va esser, sense cap ponderació, ja que en la crònica del mes d’octubre d’aquell mateix any es comenta que «persones d’edat avançada no recorden que mai s’hagin recol·lectat tantes mongetes ni tan bones com aquest any. S’ha recollit una mongetada fora mida i a bon preu que van, doncs es paguen a 40 pessetes l’hectolitre, és a dir 30 pessetes la quartera». Però no varen ser únicament les mongetes les que havien produït una bona collita, ja que la mateixa notícia adverteix que l’arròs «també ha anat bastant bé. Cada dia se senten crits desaforats i espantosos llançats, ple de satisfacció, pel monstre insaciable del tren que transporta centenars i milers de corteres (d’ambdós productes) Déu sap on».

Animats pels bons resultats de les collites dels darrers anys, els agricultors poblers«estan rabiosos per sembrar mongetes; a les dones se’ls paga de jornal cinc pessetes i mitja, i bon berenar de camaiot i sobrassada, i un bon dinar d’arròs amb trossos de xuia. Els homes guanyen el mateix i, per segar amb falç, set pessetes i mitja», publica la crònica del 19 de juny de 1914.

Els llençols de palla per dur al sostre. (Foto: Arxiu Joan Payeras)

Apogeu i declivi

Són moltes les informacions aparegudes en premsa escrita, documents oficials i informacions orals que testifiquen que el cultiu de la mongeta a sa Pobla assolí la seva màxima esplendor en les darreres dècades del passat segle XX, convertint-se en una collita bàsica per a l’economia local, fins  esser considerada com el «pa per l’hivern». L’article mencionat anteriorment de la revista Vialfàs informa que, a finals dels 50, la producció anual oscil·lava entre les 4.000 i 5.000 tones i recorda que l’any 1949 se sobrepassaren els 6.250.000 quilos. Aproximadament, el cultiu de les mongetes en aquella època ocupava una extensió d’11 mil quartons.

Si retrocedim 40 anys en el temps, veiem com en la revista local Sa Pobla, en el seu número 23 (octubre de 1981), després del titular «Mongeta, la segona gran collita», comenta que «d’entre tots els cultius que constitueixen el treball quotidià del pagès, n’hi ha un que, per la seva peculiar importància quantitativa i el seu profund arrelament popular, mereix destacar-se, igual que la patata, com el més important de l’agricultura poblera. Ens estem referint a la mongeta, protagonista de la segona gran collita dels camps de sa Pobla…». En Xisco Gost, autor del documentat reportatge, comentava que el cultiu de la mongeta conservava encara molts matisos tradicionals que contrastaven amb la progressiva mecanització que, aleshores, anava experimentant el sector agrícola, sense que això signifiqués que no s’hagués evolucionat en les tècniques de cultiu.

Xerrant de tècniques de cultiu de la mongeta ens trobem que, fins principis dels anys cinquanta del segle passat, no s’implantà la sembra amb arada. Aquesta tècnica significà un considerable estalvi de temps i esforç, ja que la tasca de sembra es realitzava manualment amb el xipó (o xada), a espinada encorbada. Una innovació a què al·ludeix la cançó dient:

«Ses monjetes en s’arada

 Són molt bones de sembrar

Però en haver-les de segar 

Per mil kilos mesurar 

No basta una corterada».

Tornant al reportatge esmentat de la revista Sa Plaça, conta que la collita d’aquell any 1981 podia ser considerada com a normal quant a la producció i que, les dues cooperatives principals comercialitzadores del producte -CAP i SCA- pronosticaven una comercialització d’entre vuit mil i nou mil tones al mateix temps que totes dues ja alertaven de l’escassa rendibilitat en la comercialització, ja que «el preu de la mongeta no ha pujat en proporció a altres elements bàsics, com el carburant… Amb tot, una apreciació aproximada de preus apunta cap a unes 80 pessetes per quilo de la mongeta de Pinet, un centenar per quilo de la de Ganxet i la de Ramet (Troncón) a més de 70 pessetes quilo».

Apart dels problemes que s’han apuntat, també se sumaven altres circumstàncies adverses a la rendibilitat d’aquest cultiu, tal com la deficitària producció d’Espanya que, dins un mercat lliure, obria les portes a la invasió de mongeta procedent d’altres països productors, especialment la procedent d’Argentina i Xile. Això obligava a vendre la mongeta poblera a mercats de la península, especialment a Catalunya i Andalusia, a uns preus «inacceptables».

Un altre gran problema en aquella època era una estranya malaltia coneguda en l’argot agrícola com «mal de grassa», que afectava la varietat Pinet, minvant-ne considerablement els nivells de producció, al mateix temps que la plaga s’estenia a l’espècie Ramet (Troncón). Totes aquestes circumstàncies adverses provocaven un palpable ambient de pessimisme entre agricultors i comerciants.

Altres fonts consultades afegeixen un problema més als comentats anteriorment: el fet que el cicle vegetatiu de la mongeta es desenvolupava durant els mesos de ple estiu – juliol i agost – i necessitava molta aigua i, tenint en compte els problemes que afectaven tots els aqüífers subterranis de la nostra illa, obligava a augmentar la profunditat dels pous amb la consegüent salinització de les aigües. Així, els darrers anys de la passada centúria i principis de l’actual, la majoria d’horts de sa Pobla mostraven les seves terres nues durant l’estiu, senyal que aquell cicle d’alternança de cultiu, de patata primerenca-mongeta- patata d’hivern, s’estava acabant.

Aquella preocupant situació seria el preludi de la mort anunciada d’un cultiu que, com queda reflectit, va esser durant molts anys bàsic pel motor econòmic de la població, obligada llavors a orientar la mirada cap al cultiu d’altres productes horto-frutícoles… Començaria una nova era pels sempre esforçats agricultors poblers.

Disponible en Google Play

© 2020 Fora Vila Verd

Anar a dalt