La tracció de la força animal en les feines agrícoles

Acabem de deixar enrere el mes de maig, i a la memòria dels poblers i pobleres que ja acaramullen un grapat d’anys, resta el record d’aquell gran trull, d’aquell tragí, que tant a les marjals, com dins el poble, es vivia amb motiu de la campanya d’exportació de la patata Royal Kidney al Regne Unit. Ens situem per allà les dècades dels anys cinquanta i seixanta del passat segle XX, abans que arribessin els motocultors, primer de la marca Pasquali, després Goldoni i altres, fins a l’arribada dels tractors, i altres màquines que significarien un notable progrés per alleugerar als pagesos i a les bèsties de les pesades feines del camp.

Fins a finals de la dècada dels anys seixanta, i des de temps immemorial, la força emprada per als treballs agrícoles, fins i tot el transport dels productes de la terra i dels mateixos agricultors en les anades i tornades de les marjals, eren les bèsties -cavalls, mules, muls, someres- que a sa pobla foren molt nombroses. Segons publicà l’Arxiduc Lluís Salvador a la seva gran obra Dia Balearem, al cens ramader de 1865, el total de bèsties a sa Pobla era de 1.193, de les quals, aproximadament la meitat, 663, eren muls. Les bèsties èquides o cavallars, igual feien les feines de llaurar, batre, fer rodar la sínia per l’extracció d’aigua, o per estirar els carros ben carregats.

La definició enciclopèdica de la tracció animal, aquesta «s’aconsegueix mitjançat el tir de diferents tipus de carruatges destinats al transport de persones i mercaderies per part d’animals domèstics per a activitats agràries, forestals, de lleure o de manteniment.» Els animals que normalment s’empren en la tracció animal són sobretot els èquids -cavalls ases, mules o someres- però també ho poden ser els bovins. Altres formes d’utilització productiva d’animals són els animals de càrrega, disposada directament damunt les bèsties o amb elements fixos a elles, com les alforges, sense oblidar els animals de muntar com per exemple els dedicats a l’equitació o el trot.

A més dels èquids -cavalls rucs i ases- també els bòvids (bous), i bastant altres animals realitzen diferents funcions de tracció animal, com els cans, els camèlids o camells i dromedaris, o els rens utilitzats pel tir dels trineus. Fins i tot els elefants s’utilitzen pel transport humà o per acomplir altres tasques pesades. I així en podríem anomenar, una llarga llista d’animals de tir.

Les bèsties de tir a sa Pobla

Als números 11 i 12 de la revista local Sa Marjal, hi trobem publicat un interessant reportatge, article, o estudi, seccionat en set capítols, sota el títol genèric de «Es Carro de roda plena», quin primer apartat parla de l’animal «com a medi de transport més antic de tots»

Parlant de l’ase o el mul, que eren els animals que més s’empraven a sa Pobla per les feines del camp. A l’esmentat escrit, podem llegir que, «tal vegada  l’animal que té més paciència que tots els altres, que encara que sigui algun tant torpe, es manso i humil i agraït a son amo que el sol estimar ferm, és l’ase….»(sic)

També recorda que l’ase és famós en totes les històries del món i que fins i tot la Sagrada Escriptura en parla d’ell en moltíssimes ocasions, citats pels profetes, Moisès o Isaïes i pels evangelistes quan parlen de l’entrada triomfal de Jesús a Jerusalem cavalcant damunt una somereta.

De la presència de l’ase a terres pobleres, parla de la molt probable possibilitat que els nostres avantpassats, abans de l’any 1300, any de fundació de la vila de Huyalfàs, ja disposaven d’aquest animal, per complir les tasques agrícoles d’aquella llunyana època, o emprar-lo com a mitjà de desplaçament cavalcant damunt la seva espatlla, ja que passarien molts de segles sense que s’hagués ideat el carro, del que en parlarem a un altre reportatge.

L’ase i la somera servien de mitjà de transport a la gent que s’havia de moure d’un indret a un altre ensellat adequadament, en més o manco luxe depenent del seu usuari, fins i tot eren emprats pels capellans i els frares, quan havien de desplaçar-se a altres pobles o alqueries per impartir les seves tasques religioses, com dir missa o predicar els sermons. Quan el bisbe passava la visita pastoral als pobles de la seva diòcesi el feien colcar damunt una mula llogada i ben endiumenjada, en blanes pells. Al mateix feien quan el governador o virrei visitava les universitats o poblacions de Mallorca.

Pel que fa als ormejos que necessitaven les colcadores per dur gent o transportar coses pesades, es poden recordar, com a més emprades: la cabestra, el dogal i cadena, l’albardà, el bast, singles de cànem, sa tafarra o un cove, ses beaces, arganells, pells per colcar, esconelles, sarris, escorbeis, cordes garroteres, garrots per agarrotar o el punyidor.

Arreus de tir o guarniments

Els arreus de tir o arnesos de tir són el conjunt d’arreus, guarnicions o guarniments que es posen als animals de tir perquè puguin arrossegar els carruatges o altres estris de feina amb certa comoditat. L’arnès es diu de collar o de pitral, segons sigui el coll o el pit de l’animal la part sobre el qual s’exerceix directament la tracció.

Un mateix animal, si fa, tres treballs diferents, pot necessitar tres tipus de guarniments distints, els quals van associats a les feines que ha de fer l’animal. Els pagesos que només tenien un animal podien disposar d’un conjunt d’arreus que, en poques peces, permetien fer feines molt diverses, com tirar el carro, llaurar, batre o fer rodar la sínia.

Entre els guarniments més coneguts i emprats per les feines de marjal podem anomenar, la brida, les rendes, la collera, la barriguera, els tirants, el morrió, les cucales. Peces, totes elles de cuiro, fabricades pels selleters, qui també procedien a la seva reparació.