Ara llegint
L’Alzinar arriba a les 150 publicacions i és un gaudi, però que Déu ens agafi confessats

L’Alzinar arriba a les 150 publicacions i és un gaudi, però que Déu ens agafi confessats

Qui vol fer alguna cosa troba un mitjà,

qui no vol fer res troba una excusa.

(Proverbi àrab).

Cada dijous, de vegades el divendres, quan començo a escriure, centrat davant l’ordinador, intento fer-ho amb un objectiu principal: incidir de forma positiva a la teva vida, estimat lector (ja sé que és molt difícil i que sembla una utopia, o que soc un poc cregut), creant contingut pensat per i per a tu, contant-te les meves experiències dins el món del camp, l’esport, la vida, les amistats, la medicina alternativa, i dins els diferents aspectes de la vida quotidiana, els meus pensaments i la meva forma de veure la majoria dels aspectes de la nostra, cada vegada més dura (punyeteros polítics, maleïdes multinacionals…) vida terrenal. Perquè sense tu, amic lector, la nostra feina, la meva feina, no té cap sentit.

Gràcies per seguir diàriament el Fora Vila, i setmanalment aquesta secció, l’Alzinar, creada amb aquest objectiu, quan passarem a format telemàtic, amb la desaparició en l’àmbit balear de “El Mundo”, que fins aquell moment era (també, indiscutiblement, en català) el nostre suport setmanal en format paper, avui fa precisament 150 números (del 2-10-2019), un centenar i mig, de setmanes, és a dir pràcticament tres anys.

Estem tan acostumats a voler tenir el que té l’altre,

que oblidem tenir el que volem noltros. (Tio Beto).

Les serves, una de les fruites típiques d’aquestes contrades, en perill d’extinció.(FOTO: Joan Oliver).

És temps de serves. 

Dilluns, replegant les ovelles dins l’olivar del veïnat, vaig descobrir una nova servera, arbre pràcticament en perill d’extinció, i del que en tinc dos exemplars a l’Olivar de Sa Figuera, a ple rendiment.

Les serves, fruit del server, són una de les fruites més típiques del mes de setembre, que des de fa bastants d’anys pràcticament ja no es comercialitzen, amb propietats medicinals astringents.

El seu gust és aspre i dolç, tota una experiència per qui no l’ha provada mai, sent una autèntica golosia infantil dels nostres avantpassats.

Per a poder-les menjar s’han de deixar sobre madurar enterra, o bé compost dins una caixa amb palla, fins que agafin aquest color marronós especial que tenen quan són madures, ja que en ser verdes són molt aspres, i no es poden menjar.

A part de consumir-les directament (les que no es remolleixen serveixen d’aliment d’aucells i altres animals, que després es cuiden d’escampar les seves llavors), les serves també serveixen per fer melmelades i alguns licors, en convertir-se aquests darrers en un suc alcohòlic fermentat que els romans anomenaven “cerevisa”, d’on deriva la paraula cervesa, que al final no té res a veure amb el mot original.

“Cal injectar-se cada dia de fantasia per no morir de realitat”.

Serà necessari tornar a penjar els atrapa-somnis al carrer de Sa Lluna. És l’única alternativa que ens queda? (FOTO: Joan Oliver).

Que Déu ens agafi confessats!

Com deia la nostra estimada i recordada padrineta materna, Jerònima Calafat, E.P.R.: Què Déu ens agafi confessats!

Jo, un poc més ateu, un poc més agnòstic, empraria paraules molt més fortes i molt més dures cap a aquesta tropa d’impresentables, de desvergonyits, per alguns dels quals malauradament vaig treballar 44 anys, i que de nou ja tornen amb les seves.

És molt fort! La seva ambició (poder i dobbers) desgraciadament no té mesura, caigui qui caigui! Els dobbers són els dobbers!

Desgraciadament, la situació social de les classes assalariades i dels pensionistes està entrant dins d’una espiral d’alt risc, a causa de la constant i ràpida pèrdua del poder adquisitiu (la panera de la compra dels productes bàsics diaris ha pujat més d’un 37 % en un any) de manera alarmant davant els increments dels preus, per banda de la part dominant, les grans multinacionals, grans superfícies comercials, indústries contaminants (no els pagesos que només cremen restes de podes) i entitats bancàries, és, exclusivament -segons ells- el manteniment del marge de beneficis empresarials davant dels increments dels costos de producció (matèries primeres, energia, etc.).

I al pobre treballador, al pobre pagès, al pobre pensionista que li donin… Trist, molt trist! I el que encara és més trist és que tot està recolzat (o recolzat per omissió) per la classe política dirigent, el que ajuntat al dur i evident canvi climàtic, destrucció sistemàtica de llocs de treball, estrangulament dels crèdits (restriccions i pujades brutals d’interessos) ens estan portant a una recessió econòmica i de manca de treball, a més de, majoritàriament, mal pagat, el que ens està duent (polítiques inverses al bé comú) que, com de costum, les classes assalariades, i els pensionistes, segueixin pagant la nefasta factura d’aquest lamentable model de vida propiciat, en dignitat, precarietat i pobresa, mentre els tramposos de torn, que teòricament haurien de defensar l’interès general de tots, es limiten molt perillosament amb l’augment del benefici dels grans empresaris i la llibertat de mercat.

Per altra banda, cal recordar breument tots aquests ABSURDOS, entre d’altres, que fan mal a la vista, a les orelles, al sentit comú i a la consciència (pels qui encara en tenen), de moment també permesos:  

El primer semestre d’aquest 2022, les empreses de l’IBEX35 i les cotitzades, on es troben les energètiques, les telecomunicacions i el sector financer, van guanyar 31.685 milions d’euros, i els seus consells d’Administració i executius van apujar els “sous” el 7, 2%, quan la mitjana anual sobrepassa els 350.000 €.

I passant a temes bancaris, Crèdit Mutuel, als seus inicis dins l’Estat Espanyol, propietari del 49 % de les accions del Targobank, (el 51 % restant corresponia primer al Crèdit Balear, i després de la seva absorció al Banc Popular), actualment propietari majoritari de l’entitat bancària, ha decidit posar a la venda Targobank, segons comunicà oficialment aquest dilluns als representants sindicals.

Abanca sembla, segons fonts bastant fiables, el principal interessat en la compra del Targobank estatal, mentre Axa està negociant la compra de les seves filials asseguradores.

Per altra banda, el Santander torna amb les seves multimilionàries aventures, sembla que no li va bastar la darrera del Banc Popular, que encara no ha acabat de digerir (el millor negoci de la història, el millor negoci de la tot poderosa Botín, per UN EURO, també recolzat pels governs de torn); aquesta vegada amb objectius clars, l’absorció, no fusió, del BBVA, amb el suport de Luis de Guindo, subgovernador del Banc Central Europeu, un dels artífexs de l’absorció del Popular, i de Pablo Hernández, manà més del Banc d’Espanya, un altre dels convençuts que la banca estatal encara ha de guanyar molt més de rendibilitat.

Quants de treballadors tornaran pegar al càrrec aquesta vegada?

Coses veredes, Mio Cid!

No travessaràs la mar

si simplement l’aigua mires

ni feriràs allà on tires

sense aturar-te a apuntar.

Fer coses sense pensar

pot dur-te equivocacions

i pots perdre ocasions

que llavors no tornaran.

Aquells que bé pensaran

tindran uns bons estalons.

Miquel Campaner.

Disponible en Google Play

© 2020 Fora Vila Verd

Anar a dalt