L’Alzinar: En Joan Petit quan balla…
Sabíeu que en Joan Petit, de la cançó popular infantil “En Joan Petit quan balla…”, va existir, va ser una persona real, no inventada (originària de Montpezat-de-Quercy, que vivia a Vilafranca de Roergue -Villefranche-de-Rouergue-, l’actual Aveyron, a Occitània, al sud de l’actual França), amb un lamentable desenllaç històric, més fosc del que ens podríem pensar?
A l’origen d’aquesta cançó hi ha una història real de poder i crueltat: en Joan Petit, cirurgià, barber i pagès, va morir de forma atroç l’any 1643 en convertir-se en un dels caps d’una gran revolta popular contra la dura fiscalitat de la monarquia francesa.
Existeix una altra versió occitana, que conserva molt més clarament el sofriment i el sentit original de la lamentable situació:
“Joan Petit que dansa per lo rei de França…”, és a dir que en “Joan Petit balla pel rei de França”, el que canvia completament el significat de la lectura actual. El ballar no és una dansa alegre, sinó el cos mutilat pel suplici de la roda.
Des de 1635, Lluís XIII, baix de la nefasta influència del cardenal Richelieu (Armand Jean du Plessis de Richelieu), una altra vegada hem topat amb l’Església, havia implicat França en la guerra dels Trenta Anys, que començà l’any 1618, i estava destrossant gran part d’Europa.
L’any 1643, en un país ja exhaust, el cardenal Mazarin, (Giulio Raimondo Mazzarino), en aquells moments ministre de Lluís XIII, substituint a Richelieu, com tots els Reis, consellers i polítics haguts i per haver, decideix augmentar els impostos, més del doble, per tal d’alimentar el tresor reial i, com no, de passada, la seva butxaca, amb la “taille”, un impost directe que, com de costum, gravava especialment a la població no privilegiada.
A Occitània, i al Roergue en particular, la notícia no pogué arribar en pitjor moment: la pressió fiscal habitual de la monarquia i l’Església, conjuntament, les dures condicions climàtiques que patien des de 1638, i la misèria ja havien deixat la pagesia, i la població més modesta, en una situació més que desesperant, amb gran quantitat de morts per inanició, segons els cronistes de l’època.
Revolta dels Croquants
L’any 1643, comandant també Lluís XIV, Joan Petit, juntament amb altres dirigents locals, entre ells Guillaume Brasc, “La Palha” i Bernard Calmels, “Lafourque”, es posaren al capdavant d’una revolta popular coneguda com la Revolta dels Croquants (Revolta dels Cruixents), que aconseguí mobilitzar a milers de pagesos (alguns historiadors xifren fins a uns 14.000 insurgents), reclamant, entre altres coses, que es reduïssin els impostos, i que s’alleugerís la situació econòmica dels habitants.
El 2 de maig, com era d’esperar, la situació va esclatar: Lafourque va tenir un enfrontament amb el recaptador de la taille, Jean de Pomairols, que el va ferir amb l’espasa i el va deixar per mort al carrer. L’incident va provocar una escalada de la protesta.
Però la monarquia francesa (a posta, gràcies a aquesta i posteriors barbaritats, el francesos degollaren posteriorment, amb la guillotina, a Lluís XVI, el 21 de gener de 1793), va acabar reprimint-la i perseguint als seus dirigents.
El final terrible de Joan Petit
Joan Petit, i Lapaille, foren traïts i capturats,el setembre de 1643 i, el 8 d’octubre del mateix any, varen ser executat públicament mitjançant l’inhumà suplici de la roda, un dels sistemes d’execució més cruels de l’època.
La roda trencava progressivament els ossos i les extremitats dels condemnats, el que explica el sentit macabre de la cançó…
En Joan Petit quan balla,
balla, balla, balla,
amb el dit…
amb la mà…
Altres participants revolucionaris foren penjats. La repressió va ser deliberadament exemplar.