L’Alzinar: Gessamí blau, i tomàtigues seques

Gessamí blau

El gessamí blau (Plumbago auriculata), arbust perenne, amb tiges llargues i flexibles, fulles verdes i flors d’un blau intens, amb forma de petites trompetes, que assoleix habitualment fins a dos metres d’alt, i es caracteritza per estar en floració gran part de l’any. Quan s’enfila, aprofitant estructures preexistents, pot arribar a sis metres d’alçada i tres d’amplada, és una de les noves incorporacions d’enguany, a la ja àmplia flora de l’Olivar de Sa Figuera.

Es sembra habitualment dins la primavera (noltros ho vàrem fer directament d’estaca, sense arrelar) i és originària de l’Àfrica del Sud, sent emprada en jardineria a zones de clima mediterrani i més càlides.

És un arbust ornamental que atrau múltiples pol·linitzadors, tal com les papallones i les abelles, entre molts d’altres, que admet perfectament els climes càlids (aquests dies ens hem tornat a atracar als 40 graus, que estan acabant, entre altres, amb quasi totes les nostres tomatigueres), i inclòs períodes de sequera, però li agrada més la mitja ombra, i és bastant sensible a les gelades. Prefereix sòls ben drenats i rics en matèria orgànica, però s’adapta perfectament a la majoria, podent tolerar, inclòs, certa salinitat a terra. Necessita un reg moderat, indiscutiblement una mica més fort aquests durs dies de calor que estem passant, i reduir a l’hivern. Es conforma amb una mica de compost, ben fet, a la primavera, i amb un cobriment vegetal a l’estiu, període que ens delecta amb un floriment abundant, que segueix dins la tardor, o primavera d’hivern.

A pesar de la seva bellesa és necessari posar una mica d’atenció amb els nostres animalets, ja que pot arribar a ser tòxic si s’ingereix en grans quantitats. Dins la primavera, abans de començar la forta calor estiuenca, és el millor moment de fer-li una poda, per mantenir la forma i promoure la seva encisadora floració.

“Si qui ha nascut argelaga pogués tornar gessamí”.

(Jacint Verdaguer i Santaló).

Tomàtigues seques, plaer de Deus.

Colors, sabors, aromes, sensacions tàctils, sons. Són gusts i sensacions perdudes, tot un món per gaudir amb cada un dels nostres sentits.

Acabo d’obrir un dels pots de tomàtiga seca, quina meravella de fruit, un dels que vaig fer el passat estiu (enguany crec que no en podré fer, ja que com he comentat abans, l’excés de calor, i no d’aigua, està torrant les fulles i acabant amb la majoria de tomatigueres), seguint la forma tradicional emprada pel meu veïnat, Rafel Crespi. Vos asseguro que no té preu el temps que hi vaig invertir, i que la tomàtiga seca no pot mancar a una bona cuina.

Després de tallar les tomàtigues per la meitat, i les més grosses a rodanxes, d’un centímetre aproximat de gruix, toca untar-les amb sal (millor, per a la nostra salut, sal marina natural de cocó), i col·locar-les sobre un canyís net al sol. El vespre les amagava per a preservar-les de la humitat nocturna, per a l’endemà tornar-les a posar al sol, fins que varen ser seques, moment per ficar-les dins un pot de vidre, perfectament net, cobertes d’oli, indiscutiblement d’oliva, verge i de primera pressió, i de Sóller (un poc més caret, però us xuclareu els dits). Alguns, per donar-li, encara més gust, hi afegeixen all, llorer i orenga.

Us ho puc assegurar: un pa amb oli, assegut davant la foganya a l’hivern, millor amb bona companyia, és un plaer de deus. Menjar-ne, certament, és tastar un trosset de paradís. Una de les coses a les quals un bon gurmet no es pot resistir…

Quan te n’adones compte que,

dos dels negocis més rendibles

 són la GUERRA i la MALALTIA,

és fàcil d’entendre que està succeint

a casa i arran del Món.