L’anyell, el símbol de la Pasqua per excel·lència

Sense cap mena de dubte, l’anyell és el símbol de la Pasqua per excel·lència des de ben antic. No debades fou -i encara és- el menjar típic d’aquesta diada, ja sigui en forma de les tradicionals panades o al forn. Però més enllà de costums gastronòmics, l’anyell ha estat assimilat a la festa de la Pasqua ja que des de temps immemorials s’establí la comparació entre aquest animal i la figura de Jesucrist, la mort del qual serví per llevar el pecat del món.

A casa nostra, es designa com anyell a l’exemplar jove -sempre de menys d’un any- de qualsevol espècie del gènere ovis, en especial d’Ovis aries -ovella domèstica-, amb un pes d’entre 10 i 25 quilograms

El xot -i en la seva versió més tendra, l’anyell- és la carn més consumida a dia d’avui pels humans, ja que constitueix un dels aliments bàsics d’àmplies zones dels continents d’Àfrica i Àsia, sobretot en el seu vessant més occidental, un fet que cobra especial rellevància quan es té coneixement de la cria del xot des de fa més de 9.000 anys, essent el seu consum la base alimentària de les principals civilitzacions de l’antiguitat i de la Prehistòria.

Moltes representacions

La presència i cria d’aquest animal al llarg de la història ha donat com a resultat que sigui un dels animals que compta amb més representacions en aquestes cultures. Tant és així que la seva presència ha passat a formar part de les diferents iconografies de distintes civilitzacions, unes representacions que han perdurat al llarg dels segles fins arribar als nostres dies.

Els hebreus, originàriament un poble nòmada, tenien en molta alta estima el xot, ja que era un animal bàsic per a la seva subsistència; d’ell en treien aliment, llana i pell. Tant és així que el xot és considerat un animal pur (caixer), per tant, apte per al consum en la religió jueva. Per altra banda, a l’Islam el xot és sacrificat tradicionalment durant les festes de Eid al-Adha tot commemorant el sacrifici d’Abraham i també per celebrar la fi del Ramadà.

On excel·leix la figura de l’anyell és en la religió cristiana, on agafa un especial protagonisme ja que se sol emprar per representar la figura de Jesús”

Però on excel·leix la figura de l’anyell és en la religió cristiana, on agafa un especial protagonisme ja que se sol emprar per representar la figura de Jesús, l’anyell de Déu -en llatí Agnus Dei-, el sacrifici del qual serví per llevar el pecat del món.

Com a símbol de mansuetud, els anyells sovint eren emprats en els oficis i cerimònies on es realitzaven sacrificis d’animals, d’aquí que molt sovint es faci referència a Jesús amb aquesta designació en la literatura litúrgica i teològica. El títol d’Anyell de Déu, fent referència a Jesús en el seu paper d’ofrena en sacrifici pels pecats dels homes, a semblança de l’anyell que era sacrificat pels jueus durant la commemoració anual de la Pasqua, fou aplicat -segons els evangelis- pel profeta Joan Baptista durant l’episodi del baptisme de Jesús al riu Jordà.

L’anyell és un animal que sol figurar regularment en els bestiaris medievals, així com en moltes cançons de temàtica religiosa”

Cal tenir present que l’anyell és un animal que sol figurar regularment en els bestiaris medievals, així com en moltes cançons de temàtica religiosa. Possiblement l’anyell sigui l’animal amb connotacions religioses que romangui més present als nostres dies ja que -com ja ho va fer fa segles en la tradició cristiana- actualment resta molt associat a les festes de Pasqua on tradicionalment sol servir-se xot sota multitud de receptes. Per altra banda, i des d’un punt de vista purament artístic, la figura de l’anyell de Déu que representa Jesucrist sol dur un gallardet o banderí amb una creu que simbolitza la victòria sobre la mort.

Degollat

La representació de l’Agnus Dei ha perdurat des dels primers temps del Cristianisme mantenint una sèrie de característiques fixes: es representa mitjançant la imatge d’un anyell amb el cap aureat, i sovint ferit per una llança al pit i, fins i tot, degollat, que sosté amb la seva pota davantera dreta un estendard coronat amb una creu. D’aquest estendard sol penjar un pendó, bé amb el Crismó -monograma de Crist format per les lletres X i P superposades- bé amb la imatge d’una hòstia, bé amb una creu llatina. Originàriament sempre es presentava dret, recolzat sobre tres potes i agafant l’estendard amb l’altra, però posteriorment aparegueren representacions on l’anyell roman tombat, en aquest cas, ferit o ja degollat.

Aquest símbol cristià procedeix de les primitives comunitats que patiren persecució a l’època romana, i és un símbol del martiri com a imatge del sacrifici de Jesucrist a la creu. Al costat del peix, el bon pastor -on també hi figura la figura del ramat de xots- i el mestre, és la representació simbòlica més repetida a l’art paleocristià. Als segles posteriors predomina la figura de l’Agnus Dei en referència a l’Apocalipsi, tot i que en aquests casos sempre ho fa apareixen ferit o degollat com si es tractàs de l’anyell pasqual.

La figura de l’Agnus Dei ha estat emprada en nombroses ocasions per l’heràldica europea, especialment quan fa referència a la figura de Sant Joan, patró de nombroses poblacions que el fan servir com a senyal distintiu dels seus escuts, com és el cas dels municipis de Calvià i Sant Joan, que el llueixen als seus escuts.

Receptari de Pasqua

L’anyell continua encara avui molt vigent en el receptari pasqual illenc on és l’ingredient primordial de les panades i dels àpats propis de les festes de Pasqua.
De fet, Pasqua el moment àlgid del consum de xot a la nostra comunitat; un consum que malauradament no passa pel seu millor moment, tot i que vàries entitats i associacions com la que lluita per la denominació Xot de Mallorca promulguen el seu consum amb el clar objectiu de frenar les importacions de xots foranis que tenen una incidència molt negativa en el preu del xot illenc, ja que obliga a la baixada de preus.

Cal tenir present en aquest aspecte que el xot illenc contribueix, a més, de forma molt eficaç al manteniment del territori ja que es tracta d’una espècie que pastura i s’encarrega de mantenir a ratlla la vegetació dels indrets per on passa, fent més fàcil la vida als terratinents; un territori que no hem d’oblidar que és el major atractiu de la nostra comunitat.