Ara llegint
Les eines per a les feines del camp abans de la seva mecaniyzació, l’arada (i II)

Les eines per a les feines del camp abans de la seva mecaniyzació, l’arada (i II)

Al reportatge publicat a Fora Vila, el passat dissabte dia 22 parlant de les eines antigues emprades per a les feines del camp, intencionadament vàrem deixar de parlar de l’arada per parlar-ne a un reportatge a part, com ara és el cas.

   De l’arada podem dir, sense temor a equivocar-nos, que és l’eina estrella per excel·lència i de les més antigues que sempre s’han emprat a la més remota agricultura, en distintes variants o models, i que encara ara s’utilitza malgrat la mecanització dels treballs agrícoles.

   Una arada, aladre, arreu o llaura, es defineix com «una eina utilitzada per a llaurar la terra obrint-hi solcs. És un instrument agrícola que permet de cavar solcs a la terra, generalment per tal de condicionar-la millor per a la sembra, com per exemple, l’adequació de l’estructura física del sòl, l’aeració 9 la destrucció de males herbes; sol ser tirat per bèsties o per un tractor.»

Un moment del pas del rastrell

   L’arada ha estat un instrument bàsic durant la major part de la història humana i, en el seu moment va representar un dels grans avenços tecnològics en l’agricultura. La seva funció consisteix amb remoure la capa superior de la terra, per tal que pugin a la superfície els nutrients soterrats, tot enterrant les males herbes i les restes orgàniques dels cultius anteriors, per tal que es degradin. Llaurant, també s’aireja la terra i permet que mantingui més bé la humitat.

   A l’antiguitat les arades eren arrossegades per bous i, posteriorment per cavalls o mules. Tant si l’animal de tir era boví o equí, les arades podien ser arrossegades per parelles o per un sol animal. En els primers països industrialitzats el primer mitjà mecànic per a arrossegar una arada foren les màquines impulsades per vapor (tractors de vapor), que foren substituïdes per tractors de combustió interna. L’ús de l’arada, al llarg de les dues dècades del passat segle XX s’ha anat substituint per tècniques menys agressives en zones on el dany a la terra i l’erosió són un problema, igualment que les noves tècniques de prevenció de les males herbes, també eviten la dependència en l’ús de les llaurades.

Llaurar, una feina on conviu l’home i la bístia

Elements de l’arada de tracció animal

   L’arada de tracció animal, consta essencialment de quatre peces principals i algunes altres d’accessòries. Les parts principals d’una arada són:

-Rella; fulla triangular de ferro que avença travessant la terra i obrint-la en solcs. La base serveix com a mànec que s’enganxa al dental i la part punteguda serveix per tallar la terra.

-Dental; peça de fusta que travessa la part posterior del camatimó i que serveix per suportar la rella, que resta encaixada al dental, transmetent totes les forces de reacció transmeses al tallar la terra.

-Camatimó; una perxa on van junts els animals. Quan hi ha un únic animal se substitueix per una peça de fusta forcada anomenada pollegana. Es tracta d’una peça que s’usa en cas de tracció animal.

-Esteva; també anomenada mantí, és una peça corba que serveix d’agafall per dirigir la feina de l’arada. El llaurador agafa aquest mànec per la part superior per tal de guiar l’arada amb les mans.

Llaurar amb l’ara de punta

Evolució de l’arada

   La distinta documentació consultada per a l’elaboració d’aquest reportatge, coincideix a afirmar que les arades han sigut una eina prou coneguda des dels inicis de la història. Les innovacions introduïdes en la mateixa ha estat determinant per a l’avenç de la tecnologia agrària. Les primeres arades eren completament de fusta, les quals no s’han conservat amb el pas dels segles. Per tal resulta difícil determinar la cronologia de l’aparició de les primitives arades

   Possiblement, en el neolític eren arrossegades per l’home, o sigui eren de tracció humana. Ja a partir del sisè mil·lenni aC la domesticació de bous permeté comptar amb la força de tracció animal per llaurar la terra i va possibilitar conrear extensions de terreny més grans, ja que el rendiment de treball amb arada era molt superior, entre altres coses per l’ús de la tracció des del davant.

   Pel que fa a l’arribada de l’arada a Espanya, hi ha constància que, al País Valencià, en època ibèrica, durant el segle IV aC, ja apareixen testimonis d’ofrenes votives amb arades miniaturitzades. Com ja s’ha dit, les primeres arades eren de fusta i en partien dues branques, una de les quals servia de rella i l’altre d’esteva. El següent pas va ser recobrir la rella de bronze per tal de donar-li més solidesa. Si bé, el gran avanç en aquesta peça de l’arada va ser quan es va fabricar de ferro i va esdevenir independent de la resta de parts de l’arada, cosa que la feia més eficaç i resistent.

Tipus d’arades

   Els tipus d’arada, des de la seva invenció com a útil eina agrícola, han anat en costant evolució, per tal de millorar el seu rendiment a les seves feines pròpies. Això ha fet que s’introduïssin diferents models més apropiats o adaptats a les feines que es vulguin fer.

   A la comarca agrícola de sa Pobla i Muro, les arades més emprades abans de la mecanització de les feines del camp, han sigut: Arada en pala, amb punta, amb rodes, de tres solcs, entrecavadora, fonda dos solcs i fonda de tres solcs.

Disponible en Google Play

© 2020 Fora Vila Verd

Anar a dalt