Les roses beneïdes de Santa Rita
El roser és conegut entre els amants de la jardineria -ja sigui per la varietat de formes o pel color de les seves flors- com una de les plantes emblemàtiques que guarneixen la majoria de jardins, no tan sols de la nostra comunitat sinó també de tota l’àrea temperada del planeta. Bona part del seu èxit rau en la facilitat del seu conreu i en l’exuberància de les seves flors que il.luminen qualsevol dels indrets on s’hagi decidit col.locar aquesta planta.
Ara bé, el mes de maig és rellevant pel que fa a aquesta planta no tan sols per l’inici de la seva etapa de floració -que s’allargarà durant tot l’estiu- sinó també per la coincidència amb una de les tradicions populars més arrelades a casa nostra on aquesta flor hi té una especial rellevància: es tracta de les roses de santa Rita,
La diada d’avui, 22 de maig, dia en què es commemora la mort piadosa de santa Rita, se celebra a bona part dels països de l’òrbita cristiana la benedicció de roses en honor a aquesta santa -també coneguda com a patrona dels “impossibles” pels efectes miraculosos que reporta la devoció a tan especial santa-.
L’origen del costum
Aquesta benedicció de roses té el seu origen en el fet que santa Rita -1381-1457- estant greument malalta al seu convent de Càssia -Itàlia- i veient propera la seva mort fou visitada per una parenta a qui -a l’hora del comiat- la santa encomanà que la propera vegada que la visitàs li dugués una rosa del seu jardí. La parenta es desesperà quan constatà que es trobaven immerses en un dur hivern. En passar per davant l’hort de Rita comprovà astorada com entre la neu sorgia un roser florit, boja d’alegria agafà algunes roses i les va dur a la malalta. La llegenda conta que aquesta rosa no es va mustiar i continua desprenent un intens perfum durant molt de temps.
Aquest fet originà que les monges Agustines de Càssia cobrissin de roses la sepultura de Santa Rita -el cos de la qual va romandre incorrupte-; especialment, la data del 22 de maig, aniversari de la pietosa mort de la santa. Les roses que cobrien el sepulcre es distribuïen després entre els feligresos que les conservaven con a preuades relíquies. Aquest costum s’anà estenent amb el pas dels segles per l’òrbita cristiana i d’una manera molt especial per la Mediterrània; fou així com arribà fins a les Balears on encara es manté vigent aquest costum.
Una infusió dels pètals
El ritual agustinià parla dels miracles d’aquestes roses que solen ser emprades per recobrar la salut perduda i per rebre l’ajut de Déu en qualsevol necessitat. Per aquest motiu, a les Balears és tradició que després de l’ofici religiós en honor de santa Rita se celebri la benedicció de roses que la feligresia s’emporta com a relíquia. Per aconseguir la gràcia de santa Rita -en especial quan es tracta de guarir una malaltia- s’ha de preparar una infusió amb els pètals de les roses beneïdes; la presa de la infusió ha d’anar acompanyada del res durant nou dies seguits d’un Pare Nostre amb Ave Maria i Glòria en consideració als sofriments patits per la santa durant tota la seva vida -d’una manera molt especial els que va haver de suportar durant quinze anys pel fet de dur una espina de la Vera Creu -hi ha una versió que parla de l’espina del roser del seu jardí- clavada al front-.
La celebració de la festivitat de santa Rita durant el mes de maig no és debades ja que és durant aquest mes quan els rosers comencen a florir i a omplir els jardins no només de color i lluminositat sinó també de la deliciosa flaire de les seves flors.
Diversitat de rosers
Un dels aspectes que més crida l’atenció dels rosers és la seva diversitat -tant pel que fa a la forma i color de la rosa com a la seva flaire-; tant és així que es calcula que actualment existeixen més de 30.000 varietats de rosers, molts d’ells fruit del treball dels criadors de rosers que des del segle XIX han aconseguit noves varietats fruit de la recerca de flors de major grandària i diferent color -però que varen dur aparellada, maluradament, una pèrdua de la seva aroma característica-.
Tradicionalment, els rosers se solen dividir en tres grans grups: els rosers salvatges, els antics i els moderns. Els rosers salvatges -també coneguts com a rosers silvestres o rosers de pastor- tenen la particularitat de comptar amb cinc pètals -tot i que alguna espècie en pot tenir deu- i un gran nombre d’estams; i són les espècies que es troben de manera salvatge en la natura. Per contra tant els antics com els moderns són els exemplars ja domesticats en períodes anteriors al segle XIX -antics- o posteriors a aquest segle -moderns-.
La facilitat del conreu del roser és -juntament amb la bellesa de les seves flors- el fet que més ha afavorit la seva propagació i devoció entre els amants de la jardineria. De fet, només cal seguir unes senzilles pautes per comptar amb un jardí de rosers esponerós: els rosers volen llum solar i un sòl ben drenat; així com un rec freqüent durant la temporada de creixement i floració -primavera i estiu- tot i que sempre s’ha de procurar no banyar la part aèria ja que la humitat facilita l’aparició de fongs-.
Una altra de les peculiaritats a tenir present per gaudir d’un bon roser és eliminar freqüentment les roses musties per facilitar el rebrostament de noves roses. Per dur a terme aquesta tasca convé tallar la rosa el més avall possible ja que així apareixeran brots forts i vigorosos.
El mes de maig és, per tant, el mes en què les roses inicien la seva floració; una floració que no s’aturarà fins a l’arribada de la tardor i que té en l’ofrena a santa Rita el tret de sortida de la seva etapa floral. Santa Rita es converteix així en la benefactora dels rosers i en l’exemple perfecte on es combinen a la perfecció la devoció religiosa, la cultura popular i la passió envers una natura domesticada que mostra durant aquests dies tot el seu esplendor.