L’expansió silenciosa de les tortugues de terra a Mallorca
Mallorca és una illa de paisatges contraposats, on el turisme de masses conviu amb racons de naturalesa resilient. En aquests darrers espais, sota la garriga, els ullastres i els pins, habiten uns supervivents de la prehistòria: les tortugues terrestres. Tot i que sovint passen desapercebudes, movent-se amb una lentitud que desafia el ritme frenètic de la modernitat, aquests rèptils estan protagonitzant una autèntica transformació ecològica a l’arxipèlag. Una transformació que ara coneixem al detall gràcies a una ambiciosa recerca científica presentada recentment a la Universitat de les Illes Balears (UIB).
La tesi doctoral titulada “Ecología del género Testudo en Mallorca (Islas Baleares, España)”, defensada per la investigadora Marta Salom Oliver, ofereix una radiografia inèdita, exhaustiva i preocupant alhora, sobre la situació actual d’aquests animals. Sota la direcció dels doctors Samuel Pinya Fernández i Silvia Tejada Gavela, i la tutoria de la doctora Juana Cursach Seguí, la investigació —estructurada com un compendi d’articles científics publicats en revistes internacionals d’alt impacte— canvia per complet el paradigma que es tenia sobre la distribució i l’estat de salut d’aquestes espècies a Mallorca.
El treball de Salom no només demostra que les tortugues s’estan expandint a un ritme sorprenent, sinó que introdueix mètodes tecnològics pioners no invasius, posa en relleu el paper vital de la col·laboració ciutadana i descobreix dinàmiques evolutives fascinants, com el melanisme, o perills latents, com la manca de relleu generacional entre les poblacions silvestres.
Un mapa de distribució que canvia les regles del joc
Fins fa poc, la comunitat científica i els mapes oficials de biodiversitat assumien que les dues espècies de tortugues de terra presents a Mallorca es trobaven confinades en nuclis molt concrets i aïllats. Es considerava que la tortuga mediterrània (Testudo hermanni) ocupava principalment zones del llevant i sud-est de l’illa, mentre que la tortuga gregària (Testudo graeca) es limitava a un nucli molt reduït localitzat al sud-oest, concretament al municipi de Calvià.
Totes dues espècies van ser introduïdes a les Balears per l’ésser humà fa milers d’anys (probablement en època romana o fenícia) i estan catalogades actualment com a “Vulnerables” per la Unió Internacional per a la Conservació de la Natura (UICN), gaudint de protecció legal estricta tant a nivell estatal com autonòmic.
No obstant això, la hipòtesi dels nuclis aïllats ha quedat completament polvoritzada. Mitjançant una metodologia mixta que ha combinat el mostreig de camp tradicional i una massiva campanya de ciència ciutadana, Marta Salom ha aconseguit dibuixar el mapa real de la seva distribució. Els resultats són aclaparadors: en comparació amb els darrers estudis històrics de referència (com els de López-Jurado el 1979 o Aguilar el 1990), l’àrea d’ocupació de la tortuga mediterrània (T. hermanni) ha augmentat un 82,26%, mentre que la de la tortuga gregària (T. graeca) s’ha disparat un increïble 144,44%.
Aquesta impressionant expansió territorial significa que avui dia les tortugues terrestres ocupen gran part de la geografia mallorquina. Però, com s’explica aquest creixement en una illa sotmesa a una forta pressió urbanística?
La recerca apunta a diversos factors. D’una banda, la capacitat d’adaptació d’aquests rèptils a entorns periurbans i a zones agrícoles abandonades on la vegetació natural s’ha recuperat. De l’altra, un factor humà incontrolat: el trasllat accidental o deliberat d’exemplars per part de particulars que en troben a la natura i els alliberen en altres finques, o mascotes domèstiques que s’escapen dels jardins.
Aquesta expansió ha generat un nou escenari crític per a la gestió ambiental: la simpatria. Per primera vegada, els investigadors de la UIB han localitzat zones on coincideixen i cohabiten de manera natural totes dues espècies. Aquest solapament de nínxols ecològics obre la porta a fenòmens de competència pels recursos alimentaris i pels llocs de nidificació, així com a la possibilitat d’hibridació entre les dues línies evolutives, un fet que podria posar en risc la integritat genètica de cadascuna de les espècies.
La ciutadania al servei de la ciència: 521 testimonis clau
El descobriment d’aquesta gran expansió territorial no hauria estat possible sense el disseny d’una estratègia de ciència ciutadana sense precedents a l’illa. Sota el paraigua del projecte “BIODIBAL” (finançat per Red Eléctrica de España i dirigit pel Dr. Samuel Pinya), la investigadora va llançar una crida a la població mallorquina a través de fullets informatius, xarxes socials i mitjans de comunicació locals com les revistes Cent per Cent de Manacor, Bellpuig d’Artà, Arròs amb Salseta de Binissalem, o Felanitx.
Sota el lema “Sabeu què heu de fer si veis una tortuga?”, es va engrescar els excursionistes, pagesos i ciutadans a fotografiar i reportar la localització exacta de qualsevol exemplar localitzat al medi natural. La resposta ciutadana va superar totes les expectatives, recopilant-se un total de 521 registres d’avistaments vàlids.
Aquesta metodologia no només ha permès estalviar milers d’hores de feina de camp i cobrir racons de l’illa inaccessibles per als científics, sinó que ha complert una tasca pedagògica fonamental: sensibilitzar la societat sobre la importància de respectar aquests animals en el seu hàbitat i evitar la pràctica il·legal i perjudicial de recollir-los com a mascotes.
Innovació tecnològica: la fotoidentificació com a alternativa ètica
Un dels majors èxits conceptuals i metodològics de la tesi de Marta Salom rau en el desenvolupament i validació de mètodes d’estudi no invasius. Tradicionalment, el seguiment a llarg termini de les tortugues requeria fer-los petits talls o osques a les plaques marginals de la closca, un mètode de marcatge que, tot i ser molt usat per les administracions des del 2003, pot causar estrès, dolor, o fins i tot infeccions en l’animal si no es fa correctament, a més d’alterar l’estètica natural de la closca.
Salom va decidir capgirar aquesta dinàmica demostrant que no cal danyar l’animal per conèixer-lo de manera individual. Cada tortuga porta la seva pròpia “petjada dactilar” impresa al pit: el patró de coloració del seu plastró (la part inferior de la closca). Les taques negres i clares formen dibuixos únics i irrepetibles per a cada individu que es mantenen estables al llarg de la seva vida adulta.
Utilitzant el programa informàtic APHIS —un programari originalment desenvolupat per al reconeixement de patrons en fauna—, la biòloga va avaluar l’eficàcia de la fotoidentificació. Mitjançant dos mètodes d’anàlisi digital d’imatges (Image Template Matching i Spline Pattern Matching), l’algoritme va aconseguir un 100% d’èxit en la identificació d’exemplars recapturats. Aquesta tècnica es confirma així com un mètode infal·lible, econòmic i totalment respectuós amb el benestar animal, marcant un abans i un després en els protocols de monitoratge herpetològic a les Illes Balears.
El misteri de les tortugues negres: l’enigma del melanisme
Dins els descobriments més fascinants de la tesi s’inclou l’estudi en profunditat del melanisme en la tortuga mediterrània, un fenomen de polimorfisme cromàtic que es tradueix en una coloració gairebé completament negra de la closca. Tot i que s’havia documentat de manera anecdòtica en el passat, mai no s’havia analitzat el seu significat ecològic ni la seva prevalença real a Mallorca.
La recerca va confirmar una presència notable d’individus melànics concentrats específicament al sud-oest de l’illa. Després d’analitzar digitalment l’àrea fosca de les plaques vertebrals dels exemplars, es va determinar que a Mallorca hi predominen els patrons de coloració intermedis (amb un 50-90% de coloració fosca). Només un 8,91% del total de la població estudiada mostra un grau de melanisme “extrem” (més del 90% de la closca completament negra).
Però, per què hi ha tortugues negres a Mallorca? La resposta té a veure amb la física i la biologia evolutiva. Com que els rèptils són animals ectotèrmics (depenen de fonts externes de calor per regular la seva temperatura corporal), el color de la closca juga un paper crucial. A través d’experiments de termoregulació, la investigació va constatar que els individus melanístics s’observen amb molta més freqüència actius durant els mesos d’hivern. Una closca negra absorbeix la radiació solar de manera molt més ràpida i eficient que una closca clara, fet que permet a aquestes tortugues activar el seu metabolisme i buscar aliment en dies freds en què una tortuga normal romandria immòbil o enterrada. Aquest avantatge tèrmic podria ser un factor adaptatiu clau que ha afavorit la supervivència i fixació d’aquesta característica genètica en determinades microclimes de l’illa.
Els símptomes de vulnerabilitat: tres poblacions sota la lupa
Més enllà de l’expansió general, la tesi entra al detall analitzant de prop tres de les poblacions més emblemàtiques de tortuga mediterrània de Mallorca: Son Real al nord-est, Sa Caseta i Cap Blanc al sud. L’anàlisi demogràfica comparativa d’aquests tres nuclis ha revelat realitats ecològiques molt contrastades.
La població de Cap Blanc va registrar la densitat més elevada, amb valors que arriben als ~50 individus per hectàrea, mostrant una estructura clàssica d’estabilitat on la proporció de sexes està pràcticament en equilibri (1,00 mascle per cada 1,09 femelles). En canvi, a Son Real i Sa Caseta, la proporció de sexes es troba clarament desviada cap a les femelles. D’altra banda, els exemplars de Sa Caseta van registrar un índex de condició corporal significativament superior al de les altres zones, fet que suggereix una major abundància de recursos alimentaris en el seu entorn o un menor nivell d’estrès ambiental.
No obstant això, hi ha una dada altament preocupant que comparteixen les tres poblacions analitzades per Salom Oliver: la taxa de troballa d’individus juvenils ha estat extremadament baixa. En ecologia de poblacions, una piràmide demogràfica sense una base sòlida de joves és un símptoma inequívoc de fragilitat.
Aquesta mancança de juvenils al camp pot respondre a dues causes principals que caldrà investigar a fons. D’una banda, l’efecte de depredadors naturals o introduïts (com moixos assilvestrats, rates o genetes) que depreden de forma massiva sobre els nius i les cries petites, les closques de les quals són toves i indefenses durant els primers anys de vida. De l’altra, la pèrdua de qualitat del microhàbitat necessari per a la incubació correcta dels ous a causa del canvi climàtic i de l’augment de les temperatures de la terra.
Si les cries no aconsegueixen sobreviure fins a l’edat adulta, les actuals poblacions —tot i semblar abundants avui dia— estarien abocades a un envelliment progressiu i a un col·lapse demogràfic en les properes dècades.
Un full de ruta per al futur de la conservació a les Balears
La recerca que ha culminat en aquesta tesi doctoral no té un valor exclusivament acadèmic; s’erigeix com una eina de gestió política i ambiental de primer ordre en un moment de canvis globals accelerats. Fins ara, moltes de les decisions institucionals es prenien a partir de dades fragmentades o suposicions d’èpoques passades. Avui, la Conselleria de Medi Ambient i les entitats de conservació disposen d’un diagnòstic actualitzat en base científica sòlida.
El treball de Marta Salom ens adverteix que l’èxit aparent de l’expansió de les tortugues terrestres per Mallorca amaga paranys ecològics importants: la necessitat de controlar la simpatria provocada artificialment, la urgència d’estudiar les conseqüències d’un clima cada cop més càlid sobre la determinació del sexe dels quelonis (ja que la temperatura d’incubació de l’ou determina si naixerà mascle o femella) i la protecció urgent dels hàbitats reproductius per garantir la supervivència dels nounats.
A les portes d’un futur incert marcat pel canvi climàtic i la pèrdua de biodiversitat a la conca mediterrània, la Universitat de les Illes Balears torna a demostrar el seu paper essencial com a motor de coneixement territorial. Gràcies a investigacions com la de la nova doctora Salom Oliver, Mallorca no només entén millor el seu passat natural, sinó que obté les claus científiques necessàries per salvar de l’extinció un dels seus habitants més antics, lents i fascinants. La supervivència de les nostres tortugues de terra dependrà, ara més que mai, de la nostra capacitat per escoltar el que la ciència ens està revelant.