Llatra Bunyolina: Fer llatra per fer poble

La llatra comença molt abans de tenir forma de senalla, cistell o petit objecte per guardar les claus. Comença a la muntanya, quan arriba el moment de collir la palma, i continua amb setmanes d’assecatge, el tractament amb sofre, la preparació dels brins i el trenat. És un procés llarg i manual que exigeix paciència, però que per a Sebastiana Cañellas també és una font de satisfacció. “És molt laboriós, però és molt divertit, dona molt de gust. Jo ho faig per gust”, explica.

Cañellas forma part de Llatra Bunyolina, un grup que es va posar en marxa fa aproximadament tres anys i que reuneix persones interessades a aprendre i practicar aquesta tècnica tradicional. La iniciativa va començar a partir d’una proposta familiar. La seva filla Francesca coneixia una persona que sabia fer llata i que es va oferir a ensenyar-los-en. Al principi només eren tres persones, però la iniciativa es va anar estenent de boca a boca i a través de les xarxes socials.

La resposta va superar les expectatives inicials. Actualment, el grup aplega aproximadament entre vint i vint-i-cinc persones, organitzades en dos torns per poder adaptar-se als horaris de tothom. Hi participen persones de Bunyola i d’altres municipis de la Serra i de Mallorca. No es tracta d’una associació ni d’un projecte professional, sinó d’un espai compartit per aprendre, fer feina amb les mans i passar una estona plegats.

“Normalment, la feina que feim la regalam. Això és un passatemps, no és cap tipus de feina professional”, assenyala Cañellas. Les peces que elaboren solen acabar en mans de familiars i amistats, com a regals que tenen un valor afegit perquè estan fetes artesanalment i amb dedicació.

On tot comença

Per entendre la feina que hi ha darrere cada peça, cal començar per la matèria primera. La palma s’ha de collir quan està preparada, habitualment durant el mes de juliol, tot i que els canvis en el calendari estacional poden fer que la recol·lecció s’allargui fins a l’agost o el setembre. Cañellas explica que és important saber identificar les fulles que es poden treure sense perjudicar la planta. Si en estirar una fulla aquesta no surt amb facilitat, és senyal que encara no és el moment adequat.

També cal respectar la planta i no collir-ne totes les fulles. “Si té quatre o cinc ulls, no n’agafes quatre o cinc: n’agafes tres i en deixes dos”, explica. La recol·lecció, a més, requereix els permisos corresponents per anar a cercar palma a les zones autoritzades.

Una vegada collida, la palma ha de passar aproximadament 21 dies assecant-se al sol. Es pot deixar estesa a terra, girant-la de tant en tant, o penjar-la perquè s’assequi per les dues bandes. Després arriba el moment d’ensofrar-la, un tractament amb fum de sofre que contribueix a aclarir-ne el color. Abans d’introduir-la al recipient on es fa aquest procés, però, s’ha de banyar. Les palmes hi romanen com a mínim tres dies, encara que hi ha artesans que les hi deixen una setmana.

Quan la palma ja està preparada, comença una de les fases més delicades: fer els brins. Consisteix a separar les fulles en tires i igualar-les perquè tinguin un gruix semblant. Per fer-ho, el grup utilitza punxons de diferents mides, que permeten obtenir tires més fines o més gruixades segons el tipus de peça que es vulgui elaborar.

“Com més iguals són els brins, millor et va per fer la trunyella i millor et queda”, explica Cañellas. Les tires es van trençant fins a formar la llata, que després es cus per donar forma a l’objecte. La mida i el gruix de la trunyella depenen de la peça final: no requereix el mateix material un petit recipient per guardar claus que una senalla de dimensions més grans.

La feina no acaba quan s’ha trenat la palma. Després cal calcular la llargada necessària, donar forma a la peça i cosir-la. En alguns casos es pot fer servir un motlle per aconseguir una forma determinada o repetir unes dimensions, però cada objecte requereix una manera de començar i de treballar.

Cañellas gaudeix de totes aquestes fases, des de sortir a cercar la palma fins a preparar els brins i cosir la peça. “M’agrada anar a cercar les palmes, m’agrada assecar-les, mirar-les cada dia per veure si s’estan assecant. M’agrada tot”, assegura. En el seu cas, el procés d’ensofrar-lo el fa el seu home, però ella també hi participa com una part més de la feina.

Aprendre dels mestres i compartir coneixements

El grup no es limita a reunir-se setmanalment. Els seus membres també cerquen maneres d’aprendre de persones que dominen la tècnica des de fa anys. Alguns assisteixen a classes amb artesans, mentre que d’altres recorren a vídeos d’internet per descobrir maneres diferents de trenar o cosir la llata.

També han fet sortides per conèixer de prop altres experiències. Cañellas recorda especialment les visites a la península de Llevant, on varen poder compartir una estona amb dones que coneixen bé l’ofici i que els varen mostrar tècniques i detalls que no dominaven. Per a ella, aquests intercanvis són una manera d’ampliar els coneixements i de mantenir viu un saber que s’ha transmès durant generacions.

“Una et diu: ‘Jo ho faig d’aquesta manera’; l’altra t’explica una altra cosa. Compartim experiències”, explica. La idea és que el coneixement circuli entre els participants i que cadascú pugui aportar allò que ha après. “Si una no sap fer una cosa, l’altra l’hi explica”, resumeix.

Aquesta manera d’aprendre en comunitat també marca la diferència respecte d’una activitat centrada exclusivament en la producció. L’objectiu no és fabricar peces en sèrie, sinó aprendre al ritme de cadascú, resoldre dubtes i gaudir del procés.

Una tradició que volen fer durar

Per a Cañellas, la llata és molt més que una activitat manual. També és una forma de recuperar i dignificar una artesania que, durant molt de temps, s’ha pogut considerar una feina antiga o poc valorada. Recorda que algunes persones encara associen aquest tipus de treball amb una activitat pròpia d’altres generacions, però defensa que pot continuar tenint sentit avui, tant per elaborar objectes útils com per conservar una part del patrimoni cultural mallorquí.

“M’agrada molt aquesta cosa tan mallorquina, tan nostra, que pugui tenir una continuïtat”, afirma. Per això, considera important que hi hagi persones interessades a aprendre’n i que els coneixements no quedin limitats a les generacions que encara recorden com es feien les peces tradicionals.

La preocupació per la continuïtat de l’ofici també va lligada al valor que es dona a la feina artesanal. Cañellas posa com a exemple les senalles que es venen a Mallorca i que arriben de fora, sovint a preus amb els quals és difícil comparar el temps i la dedicació necessaris per elaborar una peça a mà. “També és una manera de dignificar un poc el que és l’artesania”, defensa.

En el seu cas, la satisfacció més gran arriba quan pot regalar una peça feta per ella mateixa. Ha elaborat senalles i altres objectes per a familiars i amistats, amb la voluntat que cadascú conservi un record seu. “Jo m’he posat com a repte que tothom de la meva família tengui alguna cosa feta meva”, explica. Per a ella, el valor del regal no és només l’objecte, sinó també tot el temps i la feina que hi ha al darrere.

Però si hi ha una idea que Cañellas repeteix és la importància de la comunitat. Les trobades setmanals li permeten compartir una afició amb persones amb qui, en alguns casos, abans gairebé no havia parlat. “El més important és fer comunitat, fer poble”, diu. Entre brins, trenes i peces per cosir, el grup també es converteix en un espai per conversar, intercanviar experiències i establir vincles.

Malgrat que l’elaboració de la llata requereix temps i paciència, Cañellas es mostra optimista sobre el futur de l’ofici. Considera que l’interès que desperta actualment, també entre gent jove, pot ajudar a garantir-ne la continuïtat. “Jo som una persona optimista. No crec que això es perdi”, afirma.