Lloret de Vistalegre davant els cent anys com a municipi independent
El municipi de Lloret de Vistalegre es prepara per celebrar, l’any 2025, el centenari de la seva independència administrativa respecte de Sineu. Aquest esdeveniment marca una fita significativa en la història local, que reflecteix les arrels profundes d’un poble forjat per la seva lluita per l’autonomia i una identitat única en el cor del Pla de Mallorca.
Lloret té els seus orígens en les alqueries d’època islàmica, com Benigalip, que posteriorment es transformaren sota la dominació cristiana. Durant segles, el poble va ser conegut com a Manresa i, més tard, com a Llorito. La seva evolució va estar marcada per la centralitat del Convent de Nostra Senyora de Loreto i la vinculació amb les activitats agràries i ramaderes.
Malgrat diversos intents al llarg del segle XIX, Lloret no va assolir la seva independència definitiva fins al 1924, quan es va constituir formalment l’Ajuntament el 31 de desembre, moment que avui inspira la celebració del centenari.
La història de Lloret també destaca per figures emblemàtiques com Monserrat Fontanet, autor del popular Art de Conró, un referent en les tècniques agrícoles del segle XVIII. Aquesta connexió amb el camp perdura amb la Festa de’s Sequer, dedicada a les figues i a la tradició agrícola, que simbolitza l’arrelament i el dinamisme cultural del municipi.
El centenari: un any de celebracions
L’Ajuntament de Lloret ha dissenyat un programa per commemorar l’efemèride. Entre les iniciatives, destaca un concurs per dissenyar el logotip del centenari, amb un premi de 1.000 €, així com una crida a la comunitat per aportar fotografies i documents històrics. L’any començarà amb un acte a celebrar demà mateix, 31 de desembre de 2024, recreant el moment de la independència.
Segons explica Bartomeu Martínez Oliver, el topònim major del poble i del terme municipal és el resultat d’un procés d’evolució i de substitució que es documenta des del segle XIII. Després de la conquesta catalana de 1229, el nom islàmic de l’Alqueria de Benigalip fou substituït pel nom català de Manresa. Aquest nom perdurà fins el segle XVI quan, entre 1578 i 1600, va ser substituït pel de Llorito, derivat de l’italià Loreto, implantat arran de la fundació d’un convent franciscà amb una capella sota l’advocació de la Mare de Déu de Loreto. El 1925, arran de la tercera i definitiva segregació municipal de Sineu, s’imposà el nom de Lloret de Vista Alegre.
El paisatge és dominat per petits turons que alternen amb plataformes lleugerament inclinades, com les de Son Marron i la de sa Comuna, i amb valls molt àmplies com Son Mas. Hi destaquen el puig de Son Gelabert de 202 metres, el de Son Marron de 174, i el seregall de ca s’Hereu a la pleta de Son Marron. L’altitud mínima es situa per damunt dels 110 metres sobre el nivell de la mar. L’escàs desnivell i la naturalesa calcària del sòl afavoreix la infiltració de l’aigua al subsòl amb un freàtic poc profund que s’aprofita per a l’extracció.
El segle XVII, al voltant del convent, es produí un fort augment de la població que es multiplicà per set fins a arribar a 700 habitants el 1694. Aquest increment s’explica per l’arribada de famílies procedents d’altres localitats, per una millora en les collites dels cereals i per l’establiment d’algunes possessions de la contrada, entre les que destaquen Son Bauló, Son Lluc, Son Pastereta i Son Real. No obstant això, la gran pesta de 1652 provocà la mort de 24 persones, segons recorda Martínez.
La possessió de Son Joan Arnau va ser el lloc escollit per instal.lar-hi la quarantena i el llatzaret; el cementiri es va situar a la vinya vella de Binitaref. En l’actualitat, el paisatge humà ha canviat: l’any 2000 el nombre d’habitants era de 988 persones, de les quals 78 són residents d’origen europeu, nou africans i cinc d’Amèrica Central i del Sud.
El convent franciscà
A partir de 1545, la realitat de l’Alqueria de Manresa es veurà notablement influïda per la fundació d’un convent franciscà, encara que ni l’economia ni el territori es vessin afectats substancialment. Manresa era una extensa possessió que confrontava amb les Comunes, les garrigues de Ruberts i terres de Son Jordà, amb el camí de Castellitx, amb la Torrassa i altres. L’any 1511 havia passat a mans de Lluc Gelabert i el primer quart del segle XVI havia estat llogada per Sebastià Armadams a Pere Togores.
Els habitants del llogaret de Manresa, orientats pels franciscans, determinaren adreçar-se a Roma suplicant l’edificació d’una esglesiola, per la llunyania de l’església de Sineu. La resposta del papa Pau II fou afirmativa de dia 11 de març de 1545. Encara que amb reserves, la relació amb l’orde de Sant Francesc l’hem de cercar per mitjà de les propietats que mantenia, des del segle XIII, el convent de Santa Clara de Ciutat a les terres de Manresa.
Les obres de l’església foren interrompudes diverses vegades fins que el príncep Felip concedí tot quant li suplicaven en Carta Reial el dia 21 d’agost de 1545. Contribuí poderosament a prosseguir les obres de l’església la intervenció del vicari general mossèn Joanot Campfullós qui esquivà tota mena de reconvencions procedents de la parròquia de Sineu. Igualment els jurats de Ciutat i del Regne intercediren davant el cardenal mallorquí Jaume Pou perquè el papa concedís un jubileu a favor dels qui amb almoines ajudassin a les obres de l’església i Casa de Nostra Senyora de Loreto.
Construït en el segle XVIII sobre fonaments independents, està adossat a la part dreta de la façana de l’església. És de planta quadrangular i l’alçat es divideix en quatre trams delimitats per les mateixes línies d’imposta de la façana principal. El cos superior, que sobresurt del volum de l’església, té una finestra cegada de mig punt a cada costat. Per damunt, una cornisa amb volada, vorejada per una barana balustrada, serveix de base al cloquer, de cos quadrangular, amb finestres de mig punt obertes a cada vent i cobert per una estructura piramidal de tres trams amb un ull de bou cec a cada costat, excepte el de la part de migjorn.
La morfologia del poble
El lloc més rellevant del nucli urbà és l’entorn immediat a l’església i al convent. Sa Costa des Pou és un carrer de morfologia molt peculiar que li dóna un caràcter singular, a causa de l’existència d’una timba (sa Timba) longitudinal que va des de la carretera de Palma fins a baix de la casa de la vila. La timba, mig construïda, mig excavada a la roca, permet salvar el desnivell entre el carrer i la base del convent. Per altra banda, a aquest desnivell transversal, s’afegeix el rost de la costa que, a la part alta de la timba, se soluciona amb una explanada elevada, amb sa Creu a damunt i a la qual es té accés per una escalonada.
Dels elements urbans més interessants, es Pou és un dels punts de referència de Lloret de Vistalegre. És a la confluència de la carretera de Sineu i sa Costa des Pou. Documentat a l’any 1581, s’usava tradicionalment d’abeurador per al bestiar i de rentador. Durant el segle XX ha patit diverses reformes que han desvirtuat la fesomia original. El 1999 fou modificat per darrera vegada amb la construcció d’una mena de dosser de pedra arenisca sobre quatre columnes que cobreix el vell coll de pedra. A la part inferior del dosser s’ha inscrit la llegenda “In medio Maioricae adestis. Anno Sancto MCMXCIX”.
Racons bells
Lloret és replè de racons bells. L’antic hort del convent, conegut com els Tarongers, al qual s’hi pot accedir pel carrer del Convent, és un espai tancat de paret en verd i d’ús públic des de 1992 que conserva alguns elements d’interès, com l’antic safareig, la cisterna i una cova amb la volta decorada amb esgrafiats i copinyes encastades, a més de les marjades poblades de tarongers. Arran de l’església, davant el portal dels homes, la Cisterna, que està enmig de la plaça de l’Església, per damunt de l’escalonada, es caracteritza pel coll de pedra de forma cilíndrica i el suport de ferro forjat per a la corriola, amb la data de 1922 com a coronament.
A Lloret existeixen documentats un total de sis molins de vent fariners, dels quals, actualment, n’ha desaparegut un. Els molins estan situats entre 130 i 166 metres d’altitud sobre el nivell de la mar, sempre a indrets relativament aturonats i sense obstacles. Majoritàriament estan a la meitat meridional del terme, tot coincidint amb terres dedicades a la producció cerealícola. La localització dels molins respon a diversos criteris. En primer lloc, hi ha un grup de molins de vent associats a grans propietats (Son Miralles i Paixarí). Però també n’hi ha associats al nucli urbà i que han donat lloc al subnucli de molins, on hi havia els molins d’en Poleo, d’en Mino, i d’en Beato.
Fotos: Pep Vicens. Text elaborat a partir de diferents fonts i d’un reportatge de Bartomeu Martínez Oliver publicat a FORA VILA VERD.