L’ocupació que va salvar Sa Dragonera

El juliol de 1977, un petit grup d’activistes va desembarcar a l’illot de Sa Dragonera amb una intenció clara: impedir la transformació d’aquell paisatge abrupt i verge en una urbanització de luxe. L’acció, una ocupació simbòlica i efectiva, va marcar l’inici d’una lluita social i jurídica que acabaria configurant la consciència ecologista moderna a les Illes Balears i deixant una empremta duradora en la protecció del territori.

Què és la balearització?

A partir dels anys seixanta i setanta, les Illes Balears es convertiren en un laboratori del creixement turístic accelerat. El terme balearització descriu el model de desenvolupament urbanístic caracteritzat per la construcció desmesurada en primera línia de mar i l’abús d’urbanització del litoral, un fenomen que transformà profundament el paisatge i que amenaçava també Sa Dragonera.

Context i amenaça

A mitjans de la dècada de 1970, l’empresa Patrimonial Mediterránea S.A. (PAMESA) va comprar Sa Dragonera amb la intenció d’urbanitzar-la completament. El projecte preveia una població de 4.500 habitants distribuïts en cinc urbanitzacions diferents, complementades amb una extensa xarxa de carreteres i camins, zones d’aparcament i una àrea de serveis. També s’havia de construir un port comercial i esportiu i instal·lar un cable submarí elèctric per garantir el subministrament energètic. A més, es contemplava una xarxa completa d’aigües residuals i clavegueram amb depuradora i una planta de residus per gestionar l’activitat humana prevista. En conjunt, aquesta infraestructura hauria transformat radicalment l’illot, eliminant el seu caràcter natural i convertint-lo en un nucli turístic de grans dimensions.

Primera ocupació

La nit del 7 de juliol de 1977, una cinquantena d’activistes dels col·lectius Terra i Llibertat i Talaiot Corcat desembarcaren a Sa Dragonera. L’objectiu era clar: impedir l’inici de les obres i fer visible a la societat el risc que afrontava l’illot. Els ocupants instal·laren campaments, vigilaven els accessos i generaven constant presència mediàtica amb comunicats i fotografies.

Aquest primer episodi, tot i els intents de desallotjament i algunes tensions polítiques, aconseguí mobilitzar la ciutadania i activar els primers informes ecologistes i impugnacions legals. El GOB i altres entitats, reforçades per l’impacte públic de l’ocupació, iniciaren una tasca jurídica que esdevindria decisiva.

Segona ocupació

El 1981, després que els promotors intentassin reprendre el projecte urbanístic, l’illa tornà a ser ocupada per activistes ecologistes. Aquesta segona ocupació es produïa en un context diferent: la societat estava més sensibilitzada i el moviment ecologista era molt més organitzat i experimentat.

Els activistes, de nou instal·lats a l’illot, impediren qualsevol avanç de les obres i tornaren a situar la Dragonera al centre del debat públic. La pressió social i mediàtica es multiplicà, i els procediments legals contra el projecte, ja consolidats des de 1977, avançaren amb més força que mai.

Les ocupacions no quedaren exemptes de tensions: hi hagué intents de desallotjament i pressions polítiques, enmig d’una societat que començava a descobrir el valor del seu patrimoni natural. Malgrat això, el suport popular creixia, i la defensa de l’illot es convertia en símbol d’un canvi d’època.

Final del conflicte

El conflicte s’allargaria diversos anys, durant els quals s’encadenaren accions legals, manifestacions i campanyes de sensibilització. El 24 de febrer de 1983 se suspengueren diversos plans urbanístics a Mallorca i Menorca, fet que afectava directament el projecte de Sa Dragonera. Uns mesos més tard, el 23 d’agost del mateix any, l’illot fou declarat no urbanitzable, un pas decisiu per frenar definitivament la transformació prevista. PAMESA va intentar revertir la decisió presentant un recurs davant el Tribunal Suprem, però aquest fou rebutjat l’11 de febrer de 1984. Finalment, el 22 de gener de 1988, el Consell de Mallorca va adquirir Sa Dragonera, posant el territori fora de perill especulatiu. Amb aquesta adquisició, el procés de protecció avançà fins que, el 26 de gener de 1995, Sa Dragonera fou declarada Parc Natural, culminant així dècades de lluita ecologista i de compromís social.

L’ocupació de Sa Dragonera és considerada avui un dels episodis fundacionals de l’ecologisme balear. Va demostrar que la mobilització ciutadana, sostinguda en el temps i ben articulada, pot frenar projectes que comprometen el patrimoni natural. Gràcies a aquella lluita, l’illot continua sent un refugi d’aus, un espai paisatgístic únic és un recordatori de la força de la societat civil.

Allò que va començar com una acció d’uns quants activistes va acabar transformant la relació de l’illa amb el seu territori. Sa Dragonera, que havia estat a punt de convertir-se en una ciutat turística amb infraestructures massives, és avui un símbol de resistència i un recordatori que la protecció del paisatge depèn sovint de la determinació de la ciutadania.