Una mirada a l’univers modernista de Can Janer

En el darrer quart del segle XIX, com a conseqüència de l’arribada del ferrocarril i de la indústria a Inca, s’inicia l’expansió urbana de la ciutat amb importants reformes, entre les quals destaquen la construcció de l’estació i dels pòrtics a l’anomenada plaça de l’església de Santa Maria la Major, obra de Bartomeu Ferrà Perelló.

En el primer terç del segle XX arriben a Inca les tendències arquitectòniques més importants del moment de la mà de mestres tant importants com Guillen Reynés Font (1877-1918) i Jaume Alenyar Ginard (1869-1945), que projecten obres de característiques modernistes. Entre ells cal destacar a Josep Oleza Frates (1897-1971), el qual va projectar l’obra d’ascendència modernista catalogada amb el nom de Can Janer. Josep d’Oleza acabà el seus estudis a l’Escola Superior d’Arquitectura de Barcelona el curs 1922-1923. Abans de la guerra la seva obra es mou bàsicament, en termes d’història de l’art, entre el regionalisme i racionalisme. Ara bé, l’edifici de Can Janer és una de les obres més originals i es troba lluny del regionalisme que usarà sovint.

Paral·lelisme

Madrid 1922-23. Mentrestant a la capital d’Espanya començava a fruir la personalitat d’un pintor universal i ultralocal alhora, creador d’imatges que formen part del nostre imaginari col·lectiu, Salvador Dalí. Al mateix ritme que Oleza treballava en el projecte de Can Janer d’Inca, l’artista català dibuixant, escriptor, il·lustrador, escenògraf, dissenyador, publicista; viatjà a Madrid per ingressar a l’Acadèmia de Belles arts de Sant Ferran i a la residència d’estudiants on coneix Lorca i Buñuel. És expulsat temporalment d’aquesta seu i empresonat 39 dies a Figueres per haver cremat una bandera espanyola.

Inca 1926. A la plaça d’Espanya del cor de Mallorca, l’arquitecte Josep d’Oleza treballa incansablement amb el mestre d’obres Francesc Serra de Can Pelat i amb el promotor Antoni Janer Domènech per tal de construir un edifici emblemàtic pel patrimoni arquitectònic d’una ciutat de certa puixança econòmica, industrial i social tal com havia estat declarada el dia 13 de març de l’any 1900, quan la Reina Maria Cristina li atorgava el títol de ciutat a la vila que ja en el segle XIII acollia el celler reial del reu Jaume I.

Les façanes de l’edifici, simètriques, en les quals predomina la línia recta, té una distribució vertical de quatre plantes. La planta baixa, folrada de marbres de diferents colors, compta amb pilastres que separen els mostradors de fusta, que tenen a la part baixa, una reixa de ferro per dissimular els finestrons del soterrani. No hem d’oblidar dins la sociologia inquera, que l’actual galeria d’art Can Janer, havia estat una popular drogueria on durant molts d’anys va estar al servei comercial de la ciutat. En els pisos superiors hi ha bells balcons amb baranes de ferro forjat i decoració floral típiques de la decoració Art Nouveau de l’època artística europea del moment. Les impostes de separació de les plantes estan formades per dentellons, adorns geomètrics col·locats en filera i finalment, Can Janer acaba en una cornisa molt més decorada i, a sobre, una balustrada. La cantonada és la part més rellevant de la casa. A la planta baixa hi trobam dobles pilastres i, en els pisos, balcons amb certa curvatura que recorden la lleugeresa de moviment que el modernisme implanta en el ferro. A dalt, hi ha gravada la inscripció Can Janer i la data de 1926, any en què es va reformar la façana.

A l’interior són ben interessants les decoracions del cel ras en algunes habitacions i les rajoles amb dibuixos i combinacions de colors. Can Janer té certes influències del modernisme geomètric, que es desenvolupà a Gran Bretanya i Àustria, però també amb certs elements d’interès decoratiu que destil·len la petjada de l’art Nouveau, sobretot en els balcons.

Aquest edifici de referència artística, avui és la seu des de fa uns anys de la galeria d’art Can Janer, que molt eficientment dirigeix el galerista Guillem Coll Martí. Miró, Tàpies, i ara Salvador Dalí formen part de l’itinerari artístic que ens ha ofert aquest espai de les arts i la cultura darrerament. L’exposició Obra gràfica de Salvador Dalí representa un acostament a la figura i l’obra del mestre català, un artista surrealista, polièdric, heterodox, complex; però per això mateix interessant, provocador, creador d’imatges que desperten en nosaltres significats ocults o oblidats, moltes de les quals les podem descobrir en visitar l’exposició ubicada a la galeria modernista de Can Janer a la ciutat d’Inca.

Homenatge al geni

Can Janer volgué retre en el seu moment  un merescut i sincer homenatge gràcies a l’exposició de l’obra gràfica de Dalí, artista que va saber convertir la seva vida en un gran espectacle, en una mena de happening provocador i imaginatiu. En una ocasió li va dir al conegut periodista Lluís Permanyer que com a pintor no era dolent, encara que li hauria agradat ser com Velázquez, però com a pallasso era millor que Charlot. Deia “ la vida és una font d’aspiració, una respiració i una expiració”. També “el surrealisme sóc jo”.

Freudià i surrealista, les seves obres exposades a Inca tenen un fort component profund de la seva personalitat, no són el resultat d’una fabulació més o menys imaginària, creada per estímuls artificials. Les imatges i els móns que veiem a Can Janer continuen colpint els espectadors i provocant el desig de descobrir els enigmes d’un pintor que com més va, més ens interessa com a artista i com a personatge, perquè en el fons el que feia era buscar formes de coneixement, idees i sensacions que després expressava amb qualsevol dels llenguatges que dominava, perquè probablement el seu objectiu final era lluitar contra els límits, vinguessin d’on vinguessin: de la societat i els costums, o de l’art i la història.

El que és del tot evident és que sempre va tenir clar que l’art en general seria el seu principal mitjà d’expressió. L’any de reforma de la façana de l’edifici de Can Janer d’Inca, el 1926, Dalí, realitza el seu primer viatge a Paris, on coneix Pablo Picasso.

És a París on Dalí va descobrir que les imatges desconcertants i plenes de misteri responien a allò que un grup de pintors i poetes definien com el surrealisme, un moviment que entenia l’inconscient com la font de tota inspiració artística.

L’associació lliure d’idees, l’automatisme psíquic, anar més enllà dels límits de la raó, la moral i els corrents estètics, entendre els somnis com a font d’inspiració i traspassar el visible per entendre la realitat, és el que Dalí ja havia fet sense proposar-s’ho.

Per aquest motiu, el grup de surrealistes de Paris, el va rebre com un dels seus i, malgrat que a causa de la seva independència van acabar expulsant-lo, fins i tot André Breton va manifestar que “Dalí encarna l’esperit surrealista”. El mateix any 1926, apareix publicat a la “Revista de Occidente” un poema del granadí Federico García Lorca titulat “Oda a Salvador Dalí” una vertadera afirmació de la seva admiració cap a l’amic artista que es convertia dia a dia en un mite.

Aquesta magnífica exposició de l’Obra gràfica de Salvador Dalí i algunes fotografies del geni firmant l’obra exposada, propietat de la galeria de Bonn (Alemanya), a la galeria d’art Can Janer d’Inca permet revisar la seva trajectòria artística des dels inicis fins als darrers dies. I sens dubte conté la millor de les seves obres: l’àuria de Dalí, enterrat entre les seves joguines i les seves obres, com a una icona més del seu món surrealista.