Més temps per créixer no vol dir més CO₂ capturat
L’escalfament global allarga la temporada de creixement dels arbres, però això no implica necessàriament que els boscos produeixin més fusta ni que siguin capaços d’absorbir més diòxid de carboni (CO₂). Aquesta és la principal conclusió d’un estudi internacional publicat a Science que ha analitzat més de 50.000 mostres de fusta de coníferes procedents de més d’un centenar de boscos de quatre continents i que compta amb participació de l’Estació Experimental del Zaidín (EEZ-CSIC) i de l’Institut Pirenaic d’Ecologia (IPE-CSIC).
La recerca qüestiona així una de les hipòtesis més esteses sobre la resposta dels boscos al canvi climàtic: que unes temperatures més elevades, en allargar el període durant el qual els arbres poden créixer, permetran incrementar la producció de fusta i, per tant, la quantitat de carboni que els ecosistemes forestals retiren de l’atmosfera.
La realitat, segons els investigadors, és més complexa. El factor determinant no és tant quant de temps està actiu el creixement com a quina velocitat els arbres són capaços de fabricar noves cèl·lules de fusta. I aquesta velocitat està fortament condicionada per la disponibilitat d’aigua.
El paper clau de la fusta
Els boscos constitueixen un dels principals embornals naturals de carboni. Mitjançant la fotosíntesi, els arbres absorbeixen CO₂ atmosfèric i una part d’aquest carboni queda emmagatzemada durant anys o segles en la fusta.
D’aquí ve la importància de comprendre com respon la formació de fusta a l’augment de les temperatures. Tradicionalment, l’allargament de la temporada de creixement s’havia interpretat com una oportunitat perquè els arbres produïssin més biomassa.
Però l’estudi demostra que aquesta relació no és automàtica. Els arbres poden mantenir durant més temps l’activitat de formació de fusta i, al mateix temps, reduir el ritme amb què produeixen noves cèl·lules. El resultat final pot ser que la producció anual de fusta no augmenti.
La recerca ha estat liderada per Antoine Cabon, investigador de l’EEZ-CSIC i de l’Institut Federal Suís de Recerca sobre Boscos, Neu i Paisatge (WSL). L’equip ha estudiat la xilogènesi, el procés mitjançant el qual els arbres formen noves cèl·lules de fusta.
Més de 50.000 mostres analitzades
Per arribar a aquestes conclusions, els investigadors han reunit un conjunt de dades excepcional: més de 50.000 mostres procedents de coníferes situades en més d’un centenar de boscos, des de regions boreals fins a àrees semiàrides.
Les mostres es varen obtenir al llarg de diverses temporades de creixement i varen ser processades posteriorment als laboratoris. Mitjançant l’observació microscòpica de les mostres, els científics varen poder determinar amb precisió quan començava i acabava la formació de fusta i, sobretot, amb quina velocitat es produïen les noves cèl·lules.
«La recopilació d’aquest conjunt de dades únic va ser un esforç de col·laboració prolongat», explica Cabon. Els investigadors de les diferents institucions varen recollir mostres de manera regular durant diverses temporades i posteriorment varen analitzar-les cèl·lula per cèl·lula.
Un dels casos més valuosos és el de la vall de Lötschental, a Suïssa. Allà s’han obtingut mostres setmanals durant la temporada de creixement dels darrers 20 anys. Aquest seguiment permet comparar la resposta dels mateixos arbres davant unes condicions ambientals que han anat canviant.
El monitoratge ha estat coordinat per Patrick Fonti, dendrocronòleg del WSL, que destaca el valor d’aquestes observacions a llarg termini per entendre com els arbres reaccionen a les variacions ambientals.
El llindar dels sis graus
Un dels resultats més significatius de la investigació és la identificació d’un límit tèrmic aproximat. Segons les dades analitzades, quan la temperatura mitjana anual supera els 6 °C, la producció de noves cèl·lules de fusta comença a disminuir.
L’escalfament pot continuar allargant la temporada durant la qual els arbres formen fusta, però la velocitat de producció cel·lular deixa d’incrementar-se i pot començar a baixar. La causa més probable és la menor disponibilitat d’aigua associada a unes condicions més càlides i seques.
Això significa que un arbre pot tenir potencialment més dies favorables per créixer, però no disposar de prou aigua per aprofitar-los.
La diferència és especialment important segons el tipus de bosc. En les regions boreals, on les baixes temperatures constitueixen un dels principals factors limitants, un clima més càlid pot permetre inicialment una temporada de creixement més llarga i una major velocitat de formació de fusta.
En canvi, als boscos temperats i mediterranis, on l’aigua ja és un recurs limitant durant bona part de l’any, l’increment de les temperatures pot accentuar l’estrès hídric. En aquests casos, el possible benefici d’una temporada de creixement més llarga pot quedar reduït o fins i tot desaparèixer.
Una advertència per al futur
Les conclusions tenen implicacions importants per a les projeccions sobre la capacitat dels boscos per contribuir a la mitigació del canvi climàtic.
Si el planeta continua escalfant-se, fins i tot els boscos boreals podrien acabar superant el llindar en què l’augment de la temperatura deixa de ser beneficiós per a la formació de fusta. En aquestes circumstàncies, la sequera podria alentir el creixement fins al punt de compensar els efectes positius derivats d’una temporada més llarga.
«Si l’escalfament continua, fins i tot els boscos boreals podrien experimentar una formació de fusta més lenta i perdre els beneficis d’una temporada de creixement més llarga», assenyala Cabon. Per això, defensa que les projeccions sobre el futur dels boscos han de tenir en compte no només la durada del període de creixement, sinó també la velocitat a la qual es produeix la fusta.
La conclusió obliga a matisar, per tant, la idea que els boscos actuaran necessàriament com a embornals de carboni cada vegada més importants a mesura que augmentin les temperatures. Encara que el balanç global de carboni dels boscos depèn de molts altres processos —com la respiració, la mortalitat, els incendis o la descomposició de la matèria orgànica—, una menor formació de fusta implica menys carboni incorporat a llarg termini.
«Una formació de fusta més lenta redueix, en última instància, la capacitat dels boscos per actuar com a embornals de carboni», resumeix Fonti.
L’estudi posa així sobre la taula una paradoxa cada vegada més rellevant: el canvi climàtic pot donar als arbres més temps per créixer, però alhora pot privar-los de l’aigua necessària per aprofitar aquest temps. I en els ecosistemes mediterranis, on la sequera és ja un dels principals factors de pressió sobre la vegetació, aquesta distinció pot resultar especialment significativa.