Passant pels balcons de la Serra de Tramuntana cap al Puig dels Boixos
Les petites balconades que cims menors i poc coneguts de Tramuntana ofereixen al muntanyenc són un dels seus atractius distintius, dotant-la d’encant i caràcter únic a la Mediterrània. Els poc més de sis-cents metres de la prominència del Puig dels Boixos ens oferiran una experiència variada i entretinguda. La badia de Palma al sud i el màgic amfiteatre de Valldemossa seran dos dels elements emblemàtics de la trescada. Múltiples i destacats enginys etnològics en estat original o brillantment reutilitzats seran part dels detalls que –si cal- ens entretindran en el recorregut.
El punt de partida serà el petit aparcament situat a l’Estret de Valldemossa, al punt quilomètric 14,400 de la carretera que va de ciutat a Valldemossa. S’ubica al costat de l’antic pont que supera el Torrent de Valldemossa en aquest congost. En el moment d’escriure aquest text no hi ha cap aturada de la línia 203 (Palma – Valldemossa – Deià) del TIB que sigui convenient. No hi ha indicadors ni senyals orientatius encara que seguint les instruccions no és difícil orientar-se. En la major part anirem per camins clars i amples. El desnivell acumulat és de 750 metres, amb segment costeruts. La caminada combina pistes amples, camins de carro i trams de tirany amb fites. Proposem un puja-baixa per –si fa no fa- el mateix itinerari. Hi ha l’oportunitat de combinar-ho amb una visita al Morro de Sa Bombarda si es vol fer una aproximació.
És recomanable portar mapa detallat. Hi ha trams poc marcats i sense cobertura. No hi ha punts de proveïment d’aigua. Consulteu la previsió meteorològica per evitar esglais i corregudes. Aconsellem no arriscar-se si s’anuncien condicions meteorològiques adverses. No és excessivament exigent, però requereix bona forma física i capacitat per gestionar recorreguts a la muntanya. Per a tots els públics sempre sota un guiatge correcte i atent. A l’estiu les temperatures us han de fer pensar dues vegades abans de començar a caminar. Ideal com a matinal de primavera per gaudir de la combinació dels colors de la mar i el bosc que van cap a l’estiu. Desaconsellem visitar Valldemossa per evitar aglomeracions turístiques insuperables a més de despeses en forma de pagaments per aparcar i altres vicissituds. Hi ha una bona oferta per acabar amb un bon dinar tant a Esporles com a qualsevol municipi a la vora.
Als peus de Sa Bombarda; el Camí des Caragol
L’escut del municipi presenta una imatge del lloc a on començarem. Perfila els cims de Na Fàtima i Sa Bombarda separats per l’estret en el qual ens trobem. Donant l’esquena a la carretera veurem un caminal que s’enfila per l’esquerra de l’asfaltat Camí de Son Brondo.
De seguida, el camí s’endinsa en un dens alzinar conegut com a Bosc d’en Gotzo. Primer arribem a un portell amb barrera metàl·lica tancada amb un cadenat, que traspassem saltant per la paret de la nostra esquerra. Després el camí es bifurca. Obviem el ramal de l’esquerra i seguim pel de la dreta, que discorre gairebé paral·lel a una paret seca amb reixeta. Les parets a on els practicants de l’escalada gaudeixen de la seva activitat ens flanquegen costa amunt. Una curiosa construcció de funció desconeguda apareixerà a la nostra sinistra i ens confirmarà que som en el bon camí. Poc més enllà un enorme roc caigut fa segles de les parets del Morro de Sa Bombarda ens obliga a superar-lo per costat més alt. Les cases de Son Matge ens acompanyaran per la dreta darrera dels olivars dels quals extrauen un preuat oli d’oliva. En el primer revolt trobarem una malmesa barraca de caçador amb una curiosa columna central. Un antic i gran forn de calç intel·ligentment reaprofitat.
Bosc d’en Gotzo
Deixant la Rota de S’Heura i els seus olivars darrere d’una ampla paret seguim el camí de carro que s’enfila enmig de l’alzinar. Aviat ens internarem en un segment de sender de bellesa espectacular. El carrerany s’obri pas en la pedra calcària fent revolts i enllaçant ranxos de carboners. Tot enmig d’una simfonia colorista que mescla el verd de les fulles, el blanc de la pedra i la negror de la terra. El darrer gir a l’esquerra ens conduirà al costat d’una altra mostra de l’intel·ligent reciclatge d’una estructura. Un enorme forn de calç ha esdevingut magatzem per recollir la preciosa aigua. Fins i tot disposa, mira per on, d’un abeurador per animals que no per modern és menys elegant i funcional.
Seguim en direcció cap a llevant gaudint de les ocasionals balconades sobre la vall valldemossina. Trobarem un punt en què el camí segueix recte a la cerca de la part superior del Pas des Ganxo, la Serreta i el Morro de Sa Bombarda. Ho hem d’ignorar i girar a la dreta seguint una pista que perd amplada i guanya pendent al mateix temps que s’alça sobre les antigues terres del moro Mussa, l’original propietari d’aquestes terres. Quan desapareix seguirem un seguit de fites alçades per seguir un tirany que mor a veïnat d’una paret de partió.
Aljub de Mestre Perico Barbut
Perdem la cobertura de les alzines i desemboquem en una ampla pista situada al costat d’un nou exemple –i van tres- de reaprofitament d’elements etnològics tradicionals. Un conjunt d’una bassa i una cisterna combinades amb una barraca convertida en refugi de caçadors bellament restaurada i amb cada element et combina funcionalitat i discreta bellesa. Un vertader plaer pels amants de les coses senzilles, pensades i ben fetes.
Seguim la calçada oberta enmig del bosc girant cap a la dreta i encaminant-nos cap a ponent. Deixarem a la nostra esquena Sa Moleta i les crestes que ens conduirien cap al Morro de Sa Bombarda per progressar en una contundent ascensió que, segurament, posarà a prova la nostra forma física. Arribarem a una ampla collada i ens internarem enmig de l’esquifida garriga en direcció sud. Roques, mates, mal terreny i poques fites. A pocs minuts ja veurem el cilindre de formigó que identifica el vèrtex geodèsic del nostre objectiu d’avui.
Puig dels Boixos
Aquesta modesta elevació de just 625 metres i escaig atalaia un immens quadrant del sud de Mallorca. Veiem el pla de Palma i la Badia tancada pel Cap Enderrocat. A l’altre costat la Serra de Na Burgesa, Na Ferrana, la Fita del Ram. Mirant cap a Galatzó també tindrem l’oportunitat d’identificar els Puntals de Planícia, la Mola de Planícia, la Moleta de Son Cabaspre… i tants d’altres llocs.
Som a les terres de Son Pacs. Les seves cases són ocultades per les prominències del Penyal de Na Roja just a continuació del Pla de Sa Moleta.
Com a curiositat cal esmentar que el pilar central cilíndric d’1,20 metres d’alçada i 30 centímetres d’ample es va erigir l’1 d’agost de 1984, substituint l’anterior de forma quadrada. El podrem veure esbucat i dividit als seus peus. A poc més de 300 metres cap al sud ja entrarem al municipi veïnat d’Esporles. Per acabar l’excursió, just caldrà desfer camí per on hem vingut. Segur descobrireu alguns detalls i paisatges que a la pujada no heu tingut ocasió d’apreciar.
Fitxa tècnica resumida
Distància: 6,5 km (anada i tornada)
Desnivell acumulat: 750 m
Temps estimat: Entre 3 hores i 3 hores i mitja.
Dificultat: Moderada
Apta per a caminants amb experiència mínima en muntanya
Referències
MASCARO-PASARIUS, Mapa General de Mallorca
Diccionari Alcover-Moll
Mapes Pla de Mallorca Editorial ALPINA Nord
La Balma de Son Matge, el refugi del primers mallorquins
A la part inicial del nostre recorregut, relativament a prop de S’Estret i als peus dels cingles del Morro de Sa Bombarda és localitza un abric rocós que és el testimoni més antic de poblament a Mallorca.
Amb el coneixement i autorització del estudiós Jose V. Jiménez Ribas, recollirem el que diu la seva didàctica i ben documentada web www.balearesantigua.com.
Són Matge és un dels jaciments fonamentals de l’arqueologia mallorquina, ja que conservava una completa seqüència estratigràfica des del poblament inicial fins als temps romans. Gràcies a la seva recerca des del seu descobriment en 1.968, els orígens de la presència humana a Mallorca -que fins llavors es xifrava en uns tres mil anys abans de crist- retrocedien fins al cinquè mil·lenni.
L’abric es troba en una paisatge que recorda la Mallorca prehistòrica, quan la major part de l’illa estava coberta per densos alzinars. Sota la gran paret rocosa s’adverteixen alguns murs ciclopis d’època Talayótica. Les excavacions han buidat el substrat acumulat durant segles, de manera que contemplem la zona tal com degué estar en les èpoques més remotes.
L’abric de Son Matge va ser utilitzat en un primer moment com a lloc esporàdic d’ocupació , d’acord amb els assentaments estacionals dels grups de caçadors-recol·lectors. Les restes més antigues van consistir en un nucli de sílex i restes de Myotragus amb signes d’haver estat descarnats, així com cranis d’aquest animal amb les banyes seccionades en forma de V. S’atribueixen a un horitzó cronològic del V mil·lenni (4.730 a. C.), en una fase neolítica local en la qual no havia aparegut encara la ceràmica.
La segona fase correspon ja a una fase neolítica que comença en l’III mil·lenni a. C. amb restes de ceràmiques llises. Continuen apareixent restes de myotragus consumits, així com banyes seccionades en V. L’ocupació perdura fins a finals de l’II mil·lenni a. C., i a aquest moment final correspon la figureta anomenada la Dama de Son Matge. Es tracta d’un ídol de trets molt esquemàtics.
El tercer horitzó correspon als temps Talaiòtic. Fins al 800 a. C. aproximadament continua utilitzant-se com a lloc d’hàbitat. Però hi ha un moment en què, tal vegada a causa d’uns despreniments, es converteix en cementiri. Els primers enterraments es van dur a terme en la part més oriental i, quan la zona va estar ja ocupada, es construeixo un recinte en la zona occidental, denominat pels arqueòlegs capella, per la seva probable funció cultural. Les restes són datades al voltant del 1.250 a. C.
En el període Talaiòtic final, canvia el ritu funerari. Els enterraments es realitzen en calç, formant un magma blanquinós d’ossos i mineral que encara es contempla en alguns racons.
En 2.004 després d’una tempesta hivernal es va desprendre un gran bloc de pedra de l’abric destruint gran part del jaciment pel que avui dia només podem apreciar part del treball arqueològic realitzat.
És recomanable visitar el Museu arqueològic de Deià fundat per Willian Waldren, descobridor del jaciment per a tenir una visió de conjunt d’aquest important lloc de la prehistòria mallorquina.