Patrimoni històric al servei de la cultura
Les biblioteques de les Illes Balears i el seu personal bibliotecari estan desenvolupant nombroses experiències al servei de la ciutadania i dels seus usuaris en general, amb els qui mantenen un compromís cada vegada més gran. La funció clau d’aquestes institucions culturals és la de facilitar, difondre i conservar el coneixement contingut a les obres que té catalogades.
S’imaginen poder veure a Mallorca un exemplar manuscrit del “Llibre de contemplació” de Ramon Llull escrit l’any 1274 quan s’havia retirat a Randa per contemplar Déu? I un incunable de Sant Vicenç Ferrer, “Sermones temporis hyemalis” de l’any 1494? El seu somni és possible a la Casa de l’Església del Bisbat de Mallorca: benvingut a la Biblioteca Diocesana de Mallorca.
La Biblioteca Diocesana de Mallorca és hereva de la tradició secular de l’Església mallorquina de servei a la cultura. La novetat és que s’ha arreplegat en un sol centre documental la majoria del cabal bibliogràfic de la diòcesi, amb les possibilitats que ofereix la informatització dels registres de llibres.
Aquesta és la gran òptica investigadora que té el seu director, el pare Gabriel Seguí Trobat, missioner dels Sagrats Cors i doctor en Litúrgia per la Facultat de Teologia i Litúrgia de Catalunya. Els usuaris podran accedir als fons de la biblioteca només amb els límits que imposen les més elementals normes de control i seguretat, que tanmateix són comunes a totes les biblioteques.
Significat.
El logotip de la biblioteca, dissenyat per Jaume Falconer, plasma els seus objectius: el primer, promocionar l’estudi de totes les ciències (el trivium i el quadrivium); el segon, contribuir a la consolidació de la cultura pròpia de Mallorca (els quatre pals verticals són les quatre barres de la senyera), seguint el mestratge de Ramon Llull (la lluna); i tercer, obrir noves vies de diàleg entre la fe cristiana i la cultura actual (l’alfa i l’omega).
La Biblioteca Diocesana de Mallorca té l’origen en la Biblioteca Episcopal creada pel bisbe Juan Díaz de la Guerra el 1775, per ordre del rei Felip V (1771). La nova biblioteca es va ubicar a una sala del Palau Episcopal. L’arxiduc Lluís Salvador, a “Die Balearen”, hi registra 5.069 volums impresos, dels quals 35 eren incunables, però de cap manuscrit.
Aquest fons fou traslladat al nou edifici del Seminari, construït als afores de Palma pel bisbe Joan Hervàs Benet a principis dels anys 50 del segle XX, i s’ajuntà a la resta de fons bibliogràfics de la biblioteca del Seminari. El 3 d’octubre de 1972, monsenyor Teodor Úbeda, aleshores bisbe administrador apostòlic de Mallorca, creà la Biblioteca General Diocesana i n’encarregà el rector del Seminari Diocesà. Finalment, el 31 de desembre de 2001, Teodor Úbeda erigí la Fundació pública eclesiàstica de la Biblioteca Diocesana de Mallorca, un organisme autònom amb un Patronat propi i un director com a responsable.
El doctor Manuel Bauçà Ochogavía va tenir cura del trasllat de tot el cabal bibliogràfic des del Seminari Nou a la Casa de l’Església de Palma i va començar a unificar-ne els fitxers. La nova biblioteca fou inaugurada per l’Excel·lentíssim i Reverendíssim cardenal Jorge M. Mejía, bibliotecari i arxiver de la Santa Església Romana, el 21 de juny de 2002.
La Biblioteca Diocesana de Mallorca està formada pels fons bibliogràfics de les següents institucions eclesiàstiques mallorquines: Centre d’Estudis Teològics de Mallorca Col·legi de la Sapiència, Museu Diocesà, Seminari de Mallorca, Biblioteca Episcopal, Arxiu de la Cúria Diocesana, Museu de ciències del Seminari de Mallorca, Museu bíblic del Seminari de Mallorca i diferents donacions particulars.
Aquests fons ocupen uns 3.000 metres lineals de prestatgeries, amb un total d’uns 125.000 volums de totes les matèries. Pel que fa als exemplars de la Sagrada Escriptura, ens trobem amb una magnífica edició incunable veneciana de 1487, obrada per Georgium de Rivabenis, mantuanum.
Entre els manuscrits conservats en destaquen set, dels quals podem destriar un “Evangeliari” (segles XIV-XV) i el “Llibre de contemplació en Déu” de Ramon Llull que va escriure l’any 1274 i copiat al segle XIV. Aquest darrer exemplar, procedent del Col·legi Major de Nostra Dona de la Sapiència, ens permet conèixer la història de Ramon Llull, un home del seu temps que comença a escriure el llibre que s’havia proposat i que havia de permetre la conversió dels no-cristians.
Per fer-nos una idea de les dimensions d’aquesta òpera prima podem dir que conté més d’un milió de paraules o bé que supera diverses vegades en extensió una novel·la ja llarga com “Tirant lo Blanc” de Joanot Martorell o el “Quixot” de Cervantes.
També podem veure l’anomenada edició maguntina de les obres de Llull, “Raymundi Lulli opera omnia”, l’obra mestra del prestigiós lul·lista alemany Iu Salzinger, que foren estampades a Magúncia entre 1721 i 1742.
La Història està molt ben representada a l’edició “Antiquitates judaicarum” de Flàvius Josep, publicades a Lió el 1566, i per l’edició maguntina de 1601-1608 dels “Annales ecclesiastici” del cardenal Cesare Baronio, que renovà la crítica històrica.
Seguim la visita amb el pare Gabriel Seguí Trobat, director, i ens mostra un tresor d’incunables mai vist: incunable del llatí (incunabula) significa bressol o començament en un total de dinou exemplars impresos fins a 1500.
Es distingeixen els incunables xilogràfics, obtinguts mitjançant planxes de fusta d’una sola peça, esculpits o gravats; dels incunables tipogràfics, fets en caràcters mòbils, de primer en fusta i després en metall. Podem citar els “Sermones temporis hyemalis” (1494) de Sant Vicenç Ferrer, la “Biblia sacra” (1487) impresa a Venècia o la “Summa de regi vite humane” (1496) de Joan Valensis.
Els tresors.
La secció de llibres notables, amb un total de 36, no deixa de sorprendre el lector que llegeix la història des del present de la Biblioteca Diocesana: podríem citar com un dels tresors eclesiàstics les famoses “Etymologiae” (1509) de Sant Isidor de Sevilla impreses a París, el “Tractatus de veritate contritionis” (1503) de Joan Lluís Vives realitzat a Nàpols, els “Mariale seu sermones de beata Maria virgine” (1503) de Jacobo de la Vorágine impresos a Paris, o finalment, el famós “Synodus dioecesana maioricensis” (1589) manat pel bisbe valencià que regí la diòcesi de Mallorca al final del segle XVI, Joan Vic i Manrique.