Pedra i oli i la memòria productiva del territori
Pedra i oli, el documental dirigit per Alex Dioscórides, s’inscriu en un moment clau per al sector agrari, marcat per una pressió constant que combina dificultats econòmiques, excés de burocràcia, incertesa climàtica i una manca de reconeixement social persistent. En aquest context, l’obra esdevé especialment rellevant perquè posa el focus en una realitat que sovint queda fora del relat dominant: el treball agrari com a base material i cultural del territori.
El documental s’endinsa en el món de la pedra seca i de l’olivera no com a elements simbòlics o decoratius, sinó com a estructures productives que sostenen el paisatge i la vida rural. La pedra i l’oli apareixen com a expressions concretes d’un sistema agrari construït al llarg de generacions, basat en el coneixement pràctic, l’esforç continuat i una relació estreta amb la terra. Aquesta mirada resulta especialment valuosa en un moment en què el món rural és sovint reduït a una postal turística o a una qüestió de desequilibri demogràfic, sense tenir en compte la seva funció productiva essencial.
La proposta de Dioscórides destaca per la seva voluntat d’observar sense imposar un discurs extern. La càmera acompanya els gestos del treball manual amb un ritme que s’ajusta al temps del camp, lluny de la lògica de la immediatesa. Aquesta decisió formal té una lectura clarament política: mostra fins a quin punt el sector agrari opera segons uns tempos que xoquen frontalment amb un model econòmic que exigeix rendibilitats ràpides mentre ignora els processos llargs que fan possible la producció d’aliments.
La pedra seca, reconeguda institucionalment com a patrimoni cultural, és presentada com una infraestructura agrària viva, imprescindible per a la gestió de l’aigua, la conservació del sòl i la viabilitat de molts conreus de secà. L’olivera, al seu torn, és mostrada com un arbre productiu sotmès a tensions creixents: preus insuficients, costos elevats, competència global i un abandonament progressiu de finques que posa en risc tant la producció com el manteniment del territori. El documental evidencia així una contradicció estructural: es defensa el paisatge, però es fa inviable econòmicament la feina de qui el manté.
En aquest sentit, Pedra i oli connecta de ple amb les reivindicacions del sector primari. Sense necessitat de proclames explícites, el film deixa clar que sense pagesia no hi ha territori, i que la pèrdua d’oficis agraris no és només una qüestió cultural, sinó una amenaça directa a la sobirania alimentària i a l’equilibri territorial. Allò que es perd quan s’abandonen camps i marges no és només memòria, sinó capacitat productiva.
Un dels elements més potents del documental és l’ús del silenci. En lloc de discursos grandiloqüents, són els sons del treball, la repetició dels gestos i el pas del temps els que construeixen el relat. Aquest silenci funciona com una forma de resistència davant un sistema que menysté el treball agrari mentre en depèn absolutament. Cada pedra col·locada i cada oliva collida són, en aquest sentit, una afirmació de persistència.
Des d’una perspectiva clarament reivindicativa, el documental interpel·la la societat urbana i les institucions públiques. Quin valor real té avui la feina del camp. Quin preu estem disposats a pagar pels aliments. Quines condicions s’ofereixen a les persones que volen continuar treballant la terra. Pedra i oli posa en evidència la distància entre els discursos sobre sostenibilitat i la realitat quotidiana de molts productors, que continuen assumint riscos sense un retorn just.
El film també obre, de manera implícita, el debat sobre el relleu generacional. El que es mostra a la pantalla és un present que resisteix, però també un futur incert. Sense polítiques valentes i sense un canvi profund en la valoració social del sector agrari, la continuïtat d’aquests sistemes productius queda seriosament compromesa.