Ara llegint
Pel camí de Cavalls a Menorca (IV); de Favàritx a Addaia

Pel camí de Cavalls a Menorca (IV); de Favàritx a Addaia

Avui continuarem amb la descoberta de les terres menorquines, fent una interessant caminada per la costa nord, desenvolupant part d’una altra etapa del Camí de Cavalls, GR223.

L’itinerari el començarem a la carretera (Cf-1) que porta cap al famós Far de Favàritx situat al municipi de Maó, per finalitzar al Port d’Addaia, al límit de Es Mercadal. Amb la referència de la mar propera, recorrerem un paisatge interior per arribar a una de les meravelles de la geografia menorquina; el Port d’Addaia, que alguns defineixen com un petit fiord. Pràcticament, tot el recorregut es du a terme en el parc natural de S’Albufera d’es Grau.

Caminants baixant cap a la Cala en Caldés i Addaia al fons. (Foto: Xisco Simón)

Som davant un dels trams que millor defineixen la riquesa d’ambients presents a la costa nord de l’illa, a causa dels diferents materials geològics que anirem trobant, des de pissarres fins arenisques i marines.

El terreny va amunt i avall i sembla que estigui fet per ajudar-nos a fruir de les millors vistes i paisatges. Les distàncies no són llargues, però hi ha un punt d’exigència física amb alguns pendents. Itinerari marcat amb els característics pilons de fusta del Camí de Cavalls. Recomanem l’ús del mapa per millorar l’experiència i la descoberta. A més facilita calcular distàncies i temps alhora que ens ajudarà a identificar topònims i localitzacions. Sense llocs a on proveir-se d’aigua potable fiable. Equipament per fer un bany tant a Cala Caldés com a Cala Moli o a qualsevol indret si la temporada i el dia ho permeten.

Com sempre, aneu amb atenció, alerteu amb els menuts i majors, mesureu les vostres forces i, repetim, consulteu la previsió meteorològica. Recordeu que estareu dins un espai natural privilegiat i que ho heu de deixar millor que ho heu trobat.

El Far de Favàitx. (Foto: Xisco Simón)

Favàritx

A uns 400 metres retornant de l’aparcament de Favàritx, veurem a la dreta un indicador que assenyala la continuació del Camí de Cavalls en direcció al Pou d’en Caldés. La pista s’interna en suau pujada deixant a l’esquerra les terres de Na Ponça de S’Arena en direcció cap a la Marina de S’Arena. A la dreta, invisible als nostres ulls, amagades darrere una paret, es troben les restes de les bateries de costa de Favàritx. Construïdes el 1926 i desafectades el 1990, constituïen part del potent sistema defensiu de Menorca. El març de 2021 els terrenys varen ser adquirits pel Consell Insular de Menorca.

En una estona podrem veure la mar retallant la costa nord amb el Cap Gros i les illes d’Addaia, la gran i la petita, que es confonen en l’horitzó. Un gir cap a l’esquerra just davant d’una caseta precedirà el descens cap a la platja codolada de Cala en Caldés. Passarem pel costat de les penyes de Na Ponça Gran en direcció cap a una casa de blanquíssim color situada darrere d’un espai ple de pedres grises planes i pràcticament sense arena.

El Pou d’en Caldés és una bella estampa d’aquesta passejada. (Foto: Xisco Simón)

Pou d’en Caldés

La cala agafa el nom d’un antic pou –avui en dia encara existent- situat a veïnat de la caseta blanca. Un torrent desemboca a la cala donant sortida a les aigües de Sa Talaia. Aquest punt de la costa menorquina disposa d’una gran concentració de plantes endèmiques que faran les delícies dels aficionats a la botànica. A poques passes de la construcció continua el camí per pujar cap a l’esquena que la separa de la Cala de S’Enclusa. El tirany puja i baixa fins a arribar a un ample camí que s’endinsa per l’esquerra a l’interior, abandonant la costa. L’ampla pista es dirigeix en pujada cap a una collada deixant a l’esquena la Marina de Mongofra Vell fins a trobar una barrera tancada. El Monte Toro i la seva aplanada figura es divisen a mà dreta sobre l’ondulat relleu. Continuarem girant a la dreta i seguim el camí que marxa paral·lel a una paret ben acabada. Un angle recte al mur ens marca el descens cap a una ampla planura que té un curiós topònim, Sa Terra Nova Vella. En què quedem, nova o vella?

Aquesta és la partió de la Vall Nova i Terra Vella. (Foto: Xisco Simón)

La ruta continua travessant el característic paisatge agrícola menorquí, una atractiva miscel·lània formada per àrees de cultiu, terres de pastura i matollars mediterranis. A aquestes zones neixen els cursos del Torrent des Sivinar, el Torrent des Cotonar i el del Torrent del Clot de Sa Murta que anirem superant fins a arribar a un bosc dens de pins i plantes aromàtiques. En una cruïlla de camins agafarem el de l’esquerra. Un camí còmode desembocarà finalment en el Camí de Mongofra Nou també conegut com a Camí d’Addaia.

El prat i les salines de Monograva i Addaia. (Foto: Xisco Simón)

Salines de Mongofra i Addaia

Girem a la dreta i admirem l’imponent espadat vermell que forma part de la cresta del promontori del Capell de Ferro. Seguim el camí fins a desembocar a les Salines de Mongofra. La finca de Mongofra (topònim provinent de l’àrab manqúba, “lloc de pous” segons algunes hipòtesis) ocupa un espai privilegiat. Es tracta d’una zona humida molt valuosa des del punt de vista ecològic i paisatgístic.

Ara ens situem en una zona en la qual a un costat tenim les salines de Mongofra al municipi de Maó i, pel lloc a on transitem, tenim restes de les salines d’Addaia, ja a Es Mercadal.

Deixant al costat dret el camí cap a Mongofra, seguim enmig de les canals de les salines fins a arribar a la costa de l’endinsada marina que conforma Addaia. De nou el topònim sembla tenir un origen àrab, significant aquesta vegada “petit llogaret”. La làmina d’aigua es presenta com  un llac interior perquè, de cap de les maneres, podrem imaginar que a l’altre costat de les garrigues hi ha la mar. Aquesta interessant zona d’alt interès ecològic és un bon punt per l’observació dels ocells.

Una vista de la part de Mongofra Nou. (Foto: Xisco Simón)

Port d’Addaia

Una barrera i una desviació cap a l’esquerra en situarà a la verda vall coneguda com a S’Hort des Lleó, deixant una curiosa construcció arran de mar abans d’arribar-hi. La sortida de la bonica vall ens obligarà a una pujada per un fort rost. Ara ens queda poca cosa més que enllaçar un parell de portells fins a arribar a les primeres cases de la urbanització del Port d’Addaia, situades a veïnat de les cases de Ses Fontanilles.

A partir d’aquest moment entrem en el fascinant món de l’eclecticisme de les urbanitzacions d’estiueig. Podem anar fins al cap que protegeix Cala Moli per admirar les illes d’Addaia gran i petita, lloc a on gaudirem d’una bona vista d’aquesta part de la costa menorquina.

Si tenim caminera i volem, podem acabar amb un tram asfaltat que comunica Addaia amb l’Arenal d’en Castell. Tres kilòmetres i mig d’asfalt per connectar una urbanització amb una altra. Perfectament prescindible.

Temps aproximat damunt 3 hores (quaranta-cinc minuts més si volen arribar fins a S’Arenal d’en Castell)

El portell de Salines de Mongofra i Addaia. (Foto: Xisco Simón)

Referències

Mapes i Toponímia Mascaro-Pasarius

Diccionari Alcover-Moll

Mapa Alpina Camí de Cavalls GR223

Salines de les Balears, Fundació SA NOSTRA – CAIXA BALEARS

Les salines de Menorca

Avui haurem passat per dues de les tres úniques instal·lacions de producció salinera documentades a Menorca, juntament amb les Salines de Carbonell, a Fornells. És gairebé segur que romans i àrabs disposaren, en el seu moment històric, d’instal·lacions per a l’extracció d’aquest element tan important per la vida quotidiana. Però no han arribat vestigis clars als nostres dies ni documentació escrita.

Salobrar de Mongofra. (Foto: Xisco Sim´ón)

Els terrenys de les salines d’Addaia varen ser cedits pels anglesos a un grup de colons grecs l’any 1753. Els esdeveniments bèl·lics de la guerra dels Set Anys varen impedir la seva posada en marxa com reflecteix un document del 1778. No és fins al 1845 que s’inicia l’explotació que es perllongarà fins a 1990 a finals del segle XX. El procés era totalment artesanal, fent servir pales per la recollida i carros pel transport. Una màquina enganxada a un tractor capolava la sal com a pas previ a vendre-la en sacs de 50 quilos. Els productors de formatges eren els principals clients d’aquesta rústica sal. Algunes clíniques també la feien servir per descalcificar l’aigua.

Cosines germanes de les de Addaia, les de Mongofra varen ser construïdes amb poc temps de diferència amb aquelles. Molt més petites que les de Addaia (2.370 metres quadrats enfront 16.000) la seva producció no va superar mai les 90 tones anuals. La recollida la feien tres o quatre persones, generalment els mateixos pagesos del lloc, amb l’ajut puntual d’algun jornaler. La darrera collita va ser l’any 1990 i no va arribar a les 30 tones.

Disponible en Google Play

© 2020 Fora Vila Verd

Anar a dalt