Què explica l’Illa de l’Aire sobre el viatge dels ocells? 33 anys mirant el cel
Cada primavera, quan els ocells que han passat l’hivern al sud del Sàhara emprenen el camí de retorn cap a Europa, davant seu s’obren dues barreres formidables: el desert i la Mediterrània. Entre aquests dos grans obstacles, qualsevol illa pot convertir-se en una escala vital. Un lloc on aturar-se, recuperar forces, alimentar-se i continuar el viatge.
L’Illa de l’Aire, situada a poc més d’un quilòmetre de la costa sud-est de Menorca, és un d’aquests punts estratègics. I des de fa 33 anys també és un observatori privilegiat d’aquest gran moviment d’aus. La campanya Piccole Isole, que va arribar a l’illot per primera vegada el 1993, ha permès acumular fins al 2026 més de 110.000 primeres captures de 126 espècies. La memòria d’enguany confirma així el valor d’una sèrie científica que, més que explicar un únic any, permet observar els canvis amb perspectiva.
Un any marcat pel vent
La campanya de 2026 ha estat especialment intensa. Durant 65 dies, entre el 22 d’abril i el 25 de maig, l’equip ha treballat amb 168 metres de xarxes japoneses i entre dues i quatre persones permanentment a l’illa. Les xarxes es mantenen obertes, sempre que les condicions meteorològiques ho permetin, i els ocells capturats són examinats, anellats i alliberats després d’obtenir-ne dades sobre espècie, edat, sexe, pes, greix, musculatura i mesures de les ales.
La meteorologia, però, ha condicionat fortament aquesta edició. Els responsables de la campanya descriuen una de les tramuntanades més fortes que recorden els veterans de l’Aire, amb ratxes pròximes als 150 quilòmetres per hora. Els tres primers dies pràcticament no hi va haver migració detectable. El quart, en canvi, es varen registrar 452 anellaments.
Després arribaren molts dies de calma migratòria. Entre finals d’abril i principis de maig, els vents de llevant forts al nord d’Àfrica i també a l’Illa de l’Aire varen resultar desfavorables per a la ruta cap a les Balears. El resultat fou una vintena de dies amb poques captures. La memòria posa així damunt la taula una de les claus per interpretar qualsevol recompte d’ocells migradors: les xifres depenen no només de quants ocells hi ha, sinó també de quan decideixen partir i de quines condicions atmosfèriques troben en el trajecte.
3.183 captures i una migració més tardana
Durant el període estàndard d’anàlisi —de l’1 d’abril al 15 de maig— es varen comptabilitzar 3.183 primeres captures de 63 espècies: 3.163 anellaments i 20 recuperacions d’ocells que ja portaven anella. A més, es varen fer uns 750 controls d’exemplars anellats durant la mateixa campanya.
El resultat global queda un 2,7% per damunt de la mitjana històrica. Però aquesta dada, aparentment tranquil·la, amaga una realitat molt més irregular. Algunes espècies han presentat registres especialment elevats, mentre que d’altres continuen per davall dels seus valors habituals.
Entre els migrants presaharians —els que passen l’hivern al nord del Sàhara— destaca l’ull de bou comú, amb 372 captures i un increment del 176% respecte de la mitjana. El rupit arriba a 282 captures, un 22% per damunt, i el busqueret de capell suma 122 exemplars, un 29% més. La puput, amb 40 captures, ha assolit el seu millor resultat, un 117% superior a la mitjana.
Els responsables de la memòria relacionen aquestes xifres amb un pas més tardà del que és habitual. El fet que la campanya s’allargàs més enllà del període estàndard també va permetre comprovar que la migració no s’havia acabat quan indicava el calendari tradicional. Entre el 16 i el 25 de maig, per exemple, es varen capturar 41 bosquetes icterines, davant només vuit durant el període oficial. La boscarla de canyís també va continuar arribant amb força.
Les espècies transsaharianes, amb senyals desiguals
El grup que constitueix el principal objecte d’estudi del projecte —els migrants transsaharians— presenta una fotografia més complexa.
L’ull de bou de passa, l’espècie més capturada de tota la sèrie, suma enguany 1.225 primeres captures, un 11% per davall de la mitjana. La coa-roja, amb 209 exemplars, se situa un 1,5% per damunt. El menjamosques gris, considerant conjuntament les formes actualment separades taxonòmicament, arriba a 160 captures i queda un 93,4% per damunt de la mitjana.
En canvi, el busqueret d’abatzer cau un 37%, amb 83 exemplars; el menjamosques negre queda un 13% per davall, amb 79; el rossinyol registra 67 captures, un 32% menys, i el busqueret mosquiter només 22, un 74% per davall dels valors històrics.
La boscarla de canyís és l’excepció més espectacular: 77 captures en el període oficial, un 178% més que la mitjana. El 13 de maig, 57 exemplars varen ser anellats en un sol dia, un rècord per a aquesta espècie a l’estació. La memòria, però, recorda que el seu pas s’allarga fins a finals de maig o principis de juny i que, per tant, els resultats depenen especialment de les dates cobertes per la campanya.
Un dels casos que més crida l’atenció és el del rossinyol. Amb 3.076 captures acumulades entre 1995 i 2026, la memòria descriu una davallada pronunciada en la seva presència durant el pas per l’Aire i apunta que podria ser una de les espècies abundants amb tendència negativa més marcada. L’ull de bou de passa també mostra una lleugera tendència descendent, mentre que els mapes comparatius de distribució de les àrees de cria europees apunten, en diverses espècies, a una pèrdua de territoris al sud i a un desplaçament cap a latituds més septentrionals.
Una sèrie de 31 anys comparables
La gran força del projecte no és tant la fotografia del 2026 com la possibilitat de comparar-la amb tres dècades de dades. Per evitar que els canvis en la durada de les campanyes alterin les comparacions, l’anàlisi històrica utilitza el període comú de l’1 d’abril al 15 de maig i els anys 1995-2026, amb l’excepció de 2020, quan la campanya es va suspendre per la pandèmia.
En aquest període s’acumulen 96.130 primeres captures i una mitjana de 3.101 per temporada. El gràfic global mostra una tendència negativa en el nombre total de captures, especialment marcada pels resultats dels darrers anys. El 2024, amb 1.780 captures, i el 2025, amb 2.248, se situen entre els valors més baixos de la sèrie; el 2026, amb 3.183, representa una recuperació respecte d’aquests dos anys, tot i mantenir-se dins d’un context de variabilitat elevada.
Aquesta perspectiva és fonamental perquè evita convertir un any excepcional en una tendència. Els mateixos autors adverteixen que és molt difícil extreure conclusions sòlides a partir d’una sola estació i d’una sola temporada. La comparació amb altres punts del Mediterrani occidental —com l’Illa Grossa, Yasmina, les Columbretes o els Aiguamolls de l’Empordà— ofereix un context més ampli, amb resultats semblants als de l’Aire i, en alguns casos, lleugerament per davall de les mitjanes dels anys anteriors.
Una illa que també és lloc de cria
L’Illa de l’Aire no és només una estació de servei per als migrants. En les seves 31 hectàrees també hi ha una comunitat reproductora d’interès. El petit bosc de tamarells proporciona refugi als ocells migradors, mentre que les mates, els ullastres, el fonoll marí i la salada formen bona part de la coberta vegetal de l’illot.
El seguiment de 2026 estima entre 15 i 20 parelles reproductores de corb marí, mentre que la gavina corsa ha tornat a criar en dos nuclis, amb unes 100 parelles comptabilitzades. La població de gavina camagroga se situa al voltant de 200-250 parelles. També s’ha confirmat novament la reproducció de la baldritja balear o petita, amb poques parelles però amb un interès especial per tractar-se d’una espècie amenaçada.
Entre els passeriformes residents, el passerell continua essent el més abundant, però les seves captures han disminuït un 69% respecte de la mitjana històrica. La memòria apunta com a possibles factors la reducció del nombre d’adults reproductors i la competència amb el conill per la salada, tot i advertir que les dades dels residents són especialment sensibles a les dates d’inici i final de la campanya.
El busqueret capnegre es manté en unes sis o set parelles. I enguany hi ha hagut una observació especialment significativa: un exemplar de mèrlera blava, antic nidificant de l’illot, i una femella. Els autors plantegen la possibilitat que l’espècie torni a reproduir-se a l’Aire, però ho formulen encara com una hipòtesi a confirmar.
Les rareses també expliquen la importància de l’illot
L’estació ha tornat a demostrar que una petita illa enmig de la Mediterrània pot funcionar com una finestra oberta a moviments d’aus poc habituals. El 2026 s’hi han documentat diverses espècies considerades rareses.
Entre les novetats de la campanya hi ha un menjamosques de l’Atlas, pendent encara de confirmació perquè podria correspondre a un híbrid; una bosqueta pàl·lida oriental, que podria convertir-se en la primera cita per a l’Estat espanyol, i un ull de bou verdós, que ja havia estat capturat a l’Aire però fins ara durant la migració postnupcial. També s’hi ha registrat un busqueret sard, que arriba a la tretzena captura del projecte.
En l’àmbit balear, la campanya ha documentat un busqueret emmascarat, tres bosquetes pàl·lides i un siboc, que es converteix en el setè registre d’aquesta espècie dins el projecte.
De l’anellament a la conservació
La campanya tampoc acaba quan es tanquen les xarxes. L’Illa de l’Aire s’ha convertit en un laboratori de camp on convergeixen diferents línies de recerca. El projecte manté la col·laboració amb el Departament d’Ecologia de Zones Humides de l’Estació Biològica de Doñana, del CSIC, per recollir paparres i estudiar-ne la relació amb la transmissió de malalties infeccioses.
També continua la col·laboració amb el Museu de Ciències Naturals de París per seguir els moviments de les tórtores mitjançant dispositius GPS. Deu exemplars varen ser equipats el 2025 i el 2026 se n’han continuat recopilant dades. La tórtora és, precisament, una de les espècies que presenten senyals preocupants en la sèrie de l’Aire: enguany ha registrat 38 captures, per davall dels valors històrics.
La recerca va acompanyada de divulgació. Durant els 65 dies de campanya s’han publicat una vintena de notes al blog del projecte, amb més de 3.000 visites, i la feina ha tengut presència en mitjans com IB3 i RTVE, a més de la premsa menorquina. La campanya ha inclòs també activitats formatives, entre les quals un taller sobre migració d’aus per a estudiants del màster de Biologia i Conservació de la Biodiversitat de la Universitat de Salamanca.
Un observatori per llegir els canvis
La memòria assenyala el canvi climàtic com una de les hipòtesis a tenir en compte per explicar els resultats, però també subratlla que encara cal molta més informació. Un hivern més plujós al nord d’Àfrica podria haver afavorit algunes espècies, especialment els migrants presaharians. Al mateix temps, els vents han alterat clarament el calendari i la intensitat del pas durant aquesta temporada.
Això obliga a llegir les dades amb prudència. Un any no basta per explicar el comportament d’una població. Trenta-tres anys, en canvi, permeten començar a distingir entre una mala temporada puntual i una possible tendència.
És aquesta mirada llarga la que dona sentit a la feina de l’Illa de l’Aire. Les 3.183 captures del 2026 són només una xifra dins d’una sèrie de 96.130 registres comparables. Però cada anella, cada recuperació i cada ocell que passa per damunt de Menorca contribueixen a construir un mapa cada vegada més precís de les rutes migratòries mediterrànies.
L’Aire és, en aquest sentit, molt més que un illot de 31 hectàrees. És una escala per als ocells, un lloc de cria per a diverses espècies i, sobretot, un observatori des d’on fa més de tres dècades es mira el cel per entendre com canvia el món que hi vola.