Rememorant els 90 anys de la història de La Unió Esportiva Poblense (X)

Una permanència amb el dolç gust d’un ascens. Temporada 1985-86
La temporada 1985-86, la quarta consecutiva a Segona B, suposaria pel Poblense i per la resta d’equips que militaven a la mateixa categoria un difícil repta i un objectiu, en teoria, inassolible pels equips més modests. La Federació Nacional de Futbol, havia aprovat amb assemblea la reestructuració de la Segona Divisió B en un sol grup de vint equips per tot el territori nacional. En conseqüència, només militarien a la categoria de bronze els equips classificats entre el segon i el setè dels quatre grups existents, mentre el primer classificat de cada grup ascendiria a Segona divisió A, i els dotze restants baixarien a Tercera divisió.
Pel Poblense, que en moltes dificultats havia salvat la categoria les temporades anteriors. Sempre classificat a la zona mitjana-baixa de la taula, l’empresa se li presentava com un altre somni poc menys que inassolible, com una autèntica odissea esportiva de difícil consecució, com una utopia. Però, amb més il·lusió que mai, continuaven al davant de la junta directiva presidida per Pep Alorda, uns homes disposats a afrontar el difícil repta amb gran il·lusió.
Per afrontar aquella complicada aventura era necessària una profunda reestructuració i reforçar la plantilla, a més de posar al capdavant de la mateixa un entrenador amb experiència i que, a la vegada, fora un autèntic revulsiu. Abans de finalitzar l’anterior temporada 84-85, ja s’havia arribat a un acord amb Evaristo Carrió, un tècnic que, entre altres havia entrenat equips de la categoria del Ceuta, Elx, Compostela o Llevant, i que, a més, era un gran coneixedor del mercat futbolístic peninsular.
Amb els ingressos obtinguts amb els traspassos de Miquel Mesquida i Aguiló al Zaragoza i de Tomàs Gibert al Mallorca, el retorn al seu equip de procedència (Atl. de Madrid) de Vilches i Peiró, i les baixes de Baza, Morey, Carlos i Pep Moranta, es feia necessària la incorporació d’un bon grapat de futbolistes amb solvència per afrontar en certes garanties d’èxit aquella difícil temporada, quin objectiu era quedar classificats entre els set primers per tal d’assegurar la permanència a la categoria.
El mateix Evaristo Carrió va ser l’encarregat de dur a terme els contactes amb uns futbolistes que ell coneixia perfectament d’haver-los tingut baix les seves ordres a diferents equips. Eren Mateo, Miguel, Davó, Andrés, Xomín, Javier o Lolo, que juntament amb joves valors de la pedrera blaugrana, conformaren una plantilla que va signar una campanya totalment exitosa, més aviat gloriosa dins l’historial del club pobler.
La renovada plantilla
Després d’aquell frenètic moviment de baixes, traspassos i nous fitxatges, la plantilla va quedar integrada per aquests jugadors: Tomeu Bennàssar, Miquel «Molondro», José Maria i Miquel Mina, Portes. Capó, Pons, Gaspar, Sahuquillo, Duró, Soria, Javier, Llorenç Comas i Barceló, defenses. Davó, Xomín, Cantallops, Obrador i Sastre, migcampistes. Mateo, Miguel, Andrés, «Mágico» Díaz, Alomar, Mairata i Oviedo, davanters. Entrenador, Evaristo Carrió. Massatgista, Pedro Zamacona.
Equips rivals
Per dur endavant amb èxit aquella complicada temporada, el Poblense formava part integrant del grup segon de la categoria, en el que també en formaven part lluitant pel mateix objectiu de quedar classificats per, la temporada següent, formar part d’aquell grup únic projectat per la Federació Nacional: Jerez, Linense, Córdoba, Ceuta, Alcoyano, Granada, Calvo Sotelo, Orihuela, Levante, Parla, Talavera, Plasencia, Linares, Betis Deportivo, Manacor, Alcalá, Jaén, Algeciras i Lorca. A final d’una temporada molt lluitada i emocionant, el Jerez es va proclamar campió i va ascendir a Segona divisió A, mentre assoliren la permanència i quedaren al grup únic de la propera campanya: Linense, Córdoba, Ceuta, Alcoyano, Poblense i Granada per aquest ordre de classificació i descendiren a Tercera Divisió els restants dotze equips d’aquell grup.

Increment del dèficit i augment del pressupost
Malgrat els ingressos generats a principi de temporada pels traspassos dels jugadors abans esmentats i les baixes dels que tenien fitxes molt elevades, les noves incorporacions, entrenador inclòs, elevaren el pressupost econòmic d’aquella temporada a la xifra de 34 milions de pessetes (dos-cents quatre mil euros), al mateix temps que s’arrossegava un dèficit global acumulat de temporades anteriors de 22 milions de pessetes (trenta-dos mil euros), una quantitat, però, que no alarmava massa als directius del club, que consideraven que el deute quedava compensat per l’actiu que suposa el planter de jugadors. Per altra banda, es confiava amb el compromís contret per les institucions estatals de sanejar l’economia dels clubs endeutats amb l’augment del percentatge a cobrar dels ingressos de les travesses i drets de televisió.
Una excel·lent campanya
Vist el resultat final, que no era altre que la consecució de la permanència, és més que evident que el Poblense va realitzar una excel·lent campanya, fins i tot sorprenent i per damunt les perspectives. I ho va fer, a més, oferint un vertader espectacle futbolístic al llarg de tota la temporada, practicant un joc eminentment ofensiu i preciosista, en el que ressaltaven les genialitats i capacitat golejadora de Andrés, la qualitat i experiència del davanter centre Miquel, juntament amb les meravelles de Mato i Mágico Díaz. Una línia medular, magistralment comandada per Xomín amb l’ajut de l’incansable lluita de Davó i les tremendes galopades d’Obrador. Tots ells abrigats per la solidesa defensiva que imposaven els Pons, Sahuquillo, Gaspar, Soria, Duró i Llorenç Comas, salvaguardant la porteria amb gran seguretat els porters Tomeu Bennàssar o Molondro, aquest darrer, el gran descobriment de Evaristo Carrió. Una estructura d’equip, sempre ben complementada pels jugadors que no eren tan habituals a les alineacions titulars, però sí rendibles sempre que tenien l’oportunitat d’entrar en joc, com Capó, Javier, Cantallops i altres.
La consecució d’aquell objectiu, amb el dolç sabor d’un ascens, va ser celebrat a l’estadi del Poliesportiu Municipal una jornada abans d’acabar la competició amb la victòria aconseguida pel resultat de 2 a 1 enfront del Granada, que va retre visita a sa Pobla, amb la permanència ja assegurada. Un partit prèviament envoltat de cert «morbo» i expectació a causa dels greus incidents ocorreguts a sa Pobla amb el partit Poblense-Granada de la temporada 1982-83, que vàrem comentar en un reportatge anterior. Afortunadament, aquell gloriós partit va descórrer pels cauzes de l’esportivitat, i al final, del mateix, el gran nombre d’aficionats blaugranes esclataren de goig i l’eufòria fou desbordant. El Poblense acabava d’escriure una gran gesta històrica dins la seva trajectòria esportiva.