Rememorant els 90 anys de la història de La Unió Esportiva Poblense (XII)

Un bon principi per un nefast final. Temporada 1987-88

La nova reestructuració de la Segona B, conformant-la de bell nou en quatre grups de vint equips cada un, a més de garantir la permanència del Poblense, va propiciar que ascendissin a l’esmentada categoria els          quatre equips balears millors classificats a la Tercera Divisió la temporada anterior. Així es veren premiats amb l’ascens amb els que ni tan sols havien somniat. El Constància, Atlètic Balears, Badia de Cala Millor i Sporting Maonés, foren els equips illencs que ascendiren a la categoria de Bronze.

   Els equips balears foren inclosos dins el grup segon, que va quedar integrat per: Poblense, Sporting Maonés, Atlètic Balears, Constància, Badia de Cala Millor, Mirandés, San Sebastián, Aragón, Barcelona Atlètic, Mollerusa, Tarragona, Terrassa, Hospitlet, Júpiter, Girona, Andorra, Osasuna Promesas, Armedo, Endesa i Fraga. De fet, la categoria en si, va quedar sensiblement debilitada pel que fa al potencial dels equips que la conformaven, la qual cosa feia pensar que per un Poblene que ja duia cinc temporades d’experiència a aquesta, mantenir-se un any més no seria massa complicat.

   El fracàs esportiu de la temporada anterior i la greu situació econòmica en què es trobava el club, dugueren com a conseqüència la manca d’entusiasme per part de l’afició. La directiva, davant aquell panorama poc encoratjador, va considerar oportú afrontar la temporada 87-88 traçant una línia d’austeritat, prescindint d’alguns jugadors que tenien una alta xifra de fitxatge, i renegociar a la baixa les condicions econòmiques d’altres futbolistes de la plantilla. Així, el pressupost per aquella temporada es va establir en 30 milions de pessetes (cent vuitanta mil euros), reduint-lo en 20 milions (cent vint mil euros) amb relació a l’exercici anterior.

   Els començaments foren realment esperançadors. L’equip, novament sota la direcció de Evaristo Carrió havia recuperat la seva pròpia personalitat i esperit competitiu al mateix temps que practicava un bon futbol, el que es traduïa amb bons resultats, superant a la resta d’equips balears, tant a la taula classificatòria, com en els enfrontaments entre ells. Una ratxa de bons resultats, que a poc a poc es va anar apagant a causa de baixes, per lesió, de jugadors importants o bé de sancions federatives, fins que es va produir una reacció que va tornar l’equip a la zona tranquil·la de la classificació. Una millora que es va tòrcer, altre cop, a la recta final de la competició, i que en gran part foren motiu determinant les conseqüències dels incidents ocorreguts al camp municipal en el decurs del partit Poblense-Aragón.

Els incidents

   Els incidents ocorreguts en el decurs de l’esmentat partit es desencadenaren debut a la decisió de l’àrbitre del col·legi català Aparicio González de concedir un gol marcat per Salillas a favor de l’equip aragonès, que suposava l’empat a un gol, en el minut 44 de la primera part, en clara posició de fora de joc. Tal determinació arbitral va desfermar les ires d’un sector de seguidors locals, que, a l’acabament del primer temps i quan els àrbitres es dirigien al túnel de vestidors, botaren al terreny de joc amb la intenció d’agredir-los. Uns fets que provocaren que els col·legiats, 45 minuts més tard, decidissen suspendre el partit al·legant que un dels liniers havia sofert, segons informe mèdic, algunes lleus contusions, a conseqüència d’haver caigut per l’escala del túnel en el seu intent d’evitar ser agredit. Els àrbitres abandonaren les instal·lacions del Poliesportiu Municipal passades les vuit de l’horabaixa, protegits per la força pública i alguns directius del club, però fortament increpats per un bon grapat de seguidors que havien esperat la seva sortida del recinte esportiu.

   Les sancions disciplinàries imposades pel Comitè de competició, no es feren esperar en forma de tres partits de clausura del camp municipal, tres partits de suspensió per l’entrenador Carrió i una forta sanció econòmica al club. El temps que restava de partit, o sia, 45 minuts es va disputar dotze dies després a l’Estadi Balear, corrent  totes les despeses que ocasionà aquella represa del partit a càrrec del Poblense. El resultat d’empat a un gol, no va sofrir variació.

   Tot aquell ambient de crispació, agreujat, com ja  s’ha dit, per la crítica situació econòmica que suportava el club, va provocar que un malestar general i la crispació es fes notar entre tot l’entorn futbolístic pobler -directiva, jugadors, entrenador i afició-. Tot plegat va propiciar  que la recta final de la competició fora clarament desastrosa, classificant l’equip a la zona baixa, si bé amb la categoria matemàticament salvada. La directiva va prendre mesures disciplinàries  amb alguns jugadors, especialment Andrés que aquelles tres darreres temporades havia sigut el jugador estrella, màxim golejador,  i més estimat per l’afició.

Els darrers herois

   Les baixes de jugadors que es produïren al final de la temporada anterior, com el capità Jaume Pons, que va decidir retirar-se del futbol professional, del porter Tomeu Bennàssar, Torreblanca, Carlos, Davó, Victorino i Guillem Cantallops, foren suplides per les incorporacions de Diego Quintero, Jordá, Camacho, Osca, León i Gabriel Ramón, a més d’alguns jugadors de l’equip filial.

   La plantilla, a principi de temporada, va quedar integrada pels que serien els darrers futbolistes que defensarien els colors del Poblense a la categoria de bronze del futbol espanyol: Molondro, Quintero, Llorenç Comas, Crespí, Jordà, Gaspar, Duró, Edu Riado, Camacho, Joan Serra «Tianet», Javier Rigo, Suasi, Alomar, Osca, Santos, Andrés, Frau, «Màgic» Díaz, León, Tudurí i Gabriel Ramón. Entrenador, Evaristo Carrió. Massatgista, Joan Villalonga.

Pep Alorda anuncià la seva dimissió

   Abans que acabés la temporada, un Pep Alorda totalment abatut pels darrers esdeveniments polítics i esportius, va anunciar públicament la seva decisió de no presentar-se a la reelecció a la presidència del Poblense i d’abandonar definitivament la nau blaugrana. Una decisió que Alorda va justificar dient que, «Crec que ha arribat el moment de donar pas a altra gent més jove capaç d’aportar noves idees i treballi amb la il·lusió que proporciona responsabilitzar-se d’una empresa important com és dissenyar el futur del Poblense,»

   De la dimissió de Pep Alorda i del procés de la constitució d’una nova junta directiva del Poblense, en parlarem al nostre pròxim reportatge.

     Continuarà…