Rememorant els 90 anys de la Unió Esportiva Poblense (VIII)
Debut a la Segona Divisió B, Temporada 1982/83
La calor d’aquell estiu de 1982, va donar pas a una tardor que suposaria el debut del Poblense a la Segona Divisió, categoria de bronze del futbol espanyol. A mesura que s’acostava el començament de la competició de lliga l’expectació anava creixent entre els aficionats poblers per veure el seu equip competint amb rivals, molts d’ells històrics del futbol nacional que havien militat a Primera i Segona Divisió.
Competir a aquella categoria suposava un nou i compromès repte per aquelles persones que integraven la junta directiva del club, amb Pep Alorda com a president, i també pels integrants del cos tècnic, amb Llorenç Serra Ferrer al davant de l’equip que va enregistrar algunes sensibles baixes i noves incorporacions de jugadors, uns ja experimentats a la categoria i altres joves procedents de la mateixa pedrera i d’altres equips de l’illa. Amb el Reial Mallorca a Segona Divisió, el Poblense era l’únic representant mallorquí dins el panorama futbolístic nacional, juntament amb l’Eivissa, els dos representants de la Comunitat de les Illes Balears.
Dividida la categoria de bronze en dos grups de vint participants cadascun, al Poblense els va tocar estrenar-se en el Grup II que acollia al centre, sud i est peninsular, mantenint un ritme acceptable pel qual no van passar massa dificultats concloent quinzens.
Els equips que integraven aquell grup eren: Hospitalet, Alcalá, Parla, Antequerano, Fuengirola, Badajoz, Jaén, Albacete, Lorca, Granada, Torrejón, Talavera, Algeciras, Eivissa, Alcoyano, Calvo Sotelo, San Fernando i Portuense.
En el decurs d’una nombrosa assemblea de socis, Pep Alorda havia estat ratificat com a president i Serra Ferrer com a entrenador, mentre fou aprovat un pressupost de 20 milions de pessetes (uns cent vint mil euros actuals), tot per afrontar una temporada que seria l’inici d’una nova singladura pel club blaugrana pobler. Els objectius que es traçaren no eren altres que els de lluitar per la permanència, que seria i fou un èxit, tenint en compte el potencial esportiu i econòmic de la gran majoria dels rivals.
Els començaments de competició resultaren força il·lusionants amb les victòries aconseguides enfront de l’Hospitalet, Alcalá, Parla i Fuengirola, per després enfilar una línia de regularitat que feria que l’equip farà concebre fundades esperances d’aconseguir la desitjada permanència. Els dubtes arribarien després de la derrota a casa per 1 a 2 enfront del Granada i les posteriors conseqüències derivades dels greus incidents provocats per la polèmica actuació arbitral, i que derivaren en dures sancions en contra del club pobler, tant en l’aspecte esportiu, disciplinari i econòmic.
Un Poblense- Granada de trist record
D’aquella temporada d’estrena de categoria, ningú podrà oblidar els desagradables i greus incidents ocorreguts en el decurs del partit que enfrontava al Poblense amb el Granada al camp del Poliesportiu Municipal de sa Pobla aquell diumenge 27 de març de 1983. La personalíssima, i possiblement tendenciosa actuació de l’àrbitre del col·legi murcià Martínez Guirau, va acabar la paciència dels aficionats locals, que en el minut 87 de partit protagonitzaren una massiva invasió del terreny de joc, amb la clara intenció d’agredir als components del trio arbitral. A la invasió de camp si sumaren els seguidors del Granada, que amb considerable nombre havien acudit a recolzar el seu equip, amb la intenció de protegir els àrbitres, desencadenant-se una autèntica batalla campal, amb agressions mútues entre aficionats d’un equip i l’altre, i també als col·legiats, que resultaren lesionats amb ferides i contusions. Els fets tingueren gran transcendència mediàtica en l’àmbit nacional i entre els ambients futbolístics en general.
La venjança de l’àrbitre no es va fer esperar amb la confecció d’un exagerat informe al Comitè de Competició de la Federació Nacional de Futbol, que va imposar severes i dures sancions econòmiques i disciplinàries al club pobler, que motivaren que la directiva plantatges la continuïtat o no de l’equip a la competició. Entre les sancions imposades pels estaments federatius destacava la clausura del camp del Poliesportiu Municipal per espai de nou mesos, o sia fins al gener de 1984. La directiva del club va interposar els pertinents recursos que no prosperaren. Per tant, el Poblense va haver de jugar els partits que restaven de lliga al camp del Lluís Sitjar, cedit pel Reial Mallorca, en un gest d’esportivitat i solidaritat. Lògicament, la calor de l’afició poblera que s’havia de desplaçar a Ciutat per animar el seu equip en un estadi estrany, no era la mateixa, i aquella circumstància afavoria als equips visitants.
Mentrestant, la directiva no deixava d’insistir a través de les autoritats esportives, i fins i tot polítiques, com el propi, aleshores ministre del Govern Espanyol, l’eivissenc Abel Matutes, perquè el llavors president de la Federació Pablo Porta es dignés a rectificar una determinació administrativa exagerada en contra dels interessos del club pobler.
Les gestions cristal·litzaren, i al començament de la temporada vinent 1983-84 arribaria l’aixecament de la sanció que pesava sobre el camp municipal de sa Pobla, gràcies a un indult acordat per la Federació Espanyola a títol d’homenatge per la mort del president de la UEFA, Artemio Franchi. La notícia va omplir de satisfacció als responsables del club, aficionats i a sa Pobla en general, ja que la determinació federativa suposa poder començar la temporada vinent jugant a casa pròpia.
Una sèrie de bons resultats encadenats a la recta final de la competició, feren que el Poblense assegurés matemàticament la seva permanència a la categoria algunes jornades abans d’acabar la lliga classificada a una digna quinzena posició. Una classificació, que, se’ns dubta, hagués pogut ser millor de no haver-hi mediat les circumstàncies adverses narrades anteriorment.
Els jugadors que estrenaren la categoria
El planter de futbolistes que començaren la preparació de pretemporada a la nova categoria, foren: Porters; Joan Mesquida, Martí Perelló, Jaume Pardo i Pieras. Defenses; Jaume Pons, Martí Munar, Toni Hidalgo, Miquel Pascual, Joan Mateu, Biel Aguiló, Santi, Socias i Llorenç Comas. Centrecampistes; Pep Bonet, Tomás Gibert, Soria, Guillem Cantallops, Dani Varela, Toni Comas i Picazo. Davanters; Pep Moranta, Tolo Ferrer, Toni Rosselló, Calsita, Carlos Marcé, Artuto, Miquel Pol, Terassa, Caldés, Enric Cànaves i Serra. Entrenador Llorenç Serra Ferrer, massatgista Joan Villalonga. Després de la corresponent porgada, alguns dels jugadors foren cedits a altres equips d’inferior categoria, mentre Joan Mateu posava fi a la seva carrera esportiva per motius laborals. Arribaren les incorporacions de joves promeses, com Tomeu Obrador, Salas i Gaspar Sastre.
Així, el Poblense, aquella temporada d’estrena de la màxima categoria assolida en els seus quasi 50 anys d’història, enfilava una trajectòria a la Segona Divisió B que es perllongaria per espai de set temporades consecutives.
Continuarà