Sa Vileta i el Vall del Silenci

Avui sortirem a la descoberta d’una petita part de la història industrial i comercial de la ciutat de Mallorca, la capital de la nostra illa i arxipèlag. Encara que avui en dia ens sembli impossible de creure, la vila més populosa depenia de les muntanyes que l’envolten per proveir-se de béns i productes imprescindibles. Farem servir part de l’antic camí de Palma a Puigpunyent que es perllongava fins a Estellencs.

Novament, la proposta ser circular amb inici i final a la cruïlla entre el Camí de Sa Vileta i el carrer de Son Puig, a tocar dels camps de golf de Son Quint. Les vistes sobre la ciutat, les coves i instal·lacions mineres i la descoberta de les petites valls que s’amaguen darrere la Serra de Son Marill us encantaran. A la part final passarem pel cementiri de Sa Vileta, exponent d’una més que destacable arquitectura funerària que, fugin de l’interès mòrbid, recomana la seva visita.

Recorregut factible independentment de la temporada, a condició que les condicions meteorològiques siguin adequades. Es pot perllongar o combinar amb altres itineraris, estirant fins al Puig de Son Marill o el Coll de Sa Creu o baixant per Son Gual fins a Establiments. Les vostres cames i imaginació s’encarregaran de posar-vos límit.

Recomana’m l’ús de transport públic sempre que es pugui. La línia 7 de l’EMT us deixarà molt a prop, fent servir l’aturada del carrer de Son Puig. Consulteu horaris i freqüències. L’itinerari segueix gairebé sempre camins, tiranys i senders, amb referències clares, com fites, algun indicador i marques de pintura. Els camins poden estan molt descarnats i rostits ocasionalment. Hem de comptar amb trams de forta pujada. No requereix cap habilitat tècnica tot i que recomanem fer servir bastons per facilitar la marxa. És apta per a totes les edats, sempre amb coneixement. El desnivell acumulat arriba als cinc-cents metres aproximadament. El mapa sempre a mà per gaudir de l’entorn geogràfic i la toponímia. No hi ha cap punt de proveïment d’aigua, excepte a les instal·lacions del Cementiri de Sa Vileta. Recordeu que a Mallorca, l’estiu i una insolació excessiva pot convertir una passejada en un desastre. Precaució.

Planifiqueu, pareu atenció a la gent menuda i gran, avalueu les vostres forces i no us descuideu en consultar la previsió meteorològica. Ideal per una matinal intensa o una vespertina a l’estiu, sempre vigilant la temperatura. Coneixereu una visió diferent de la capital i de la terra en transició entre l’entorn urbà i el rústic.

Pel camí d’Estellencs

A la intersecció del Camí de Sa Vileta amb el carrer de Son Puig, just al davant del cantó nord-est del camp de golf de Son Quint, hi trobarem un espai en el tancament que ens permetrà accedir a Son Quint. Un cartell n’explicarà, en llengua castellana, que ens trobem en un espai ANEI i del seguit de les normes –molt raonables- que s’han de seguir en aquest i qualsevol espai natural.

Les nostres primeres passes ens conduiran per l’interior d’un bosc de pins amb garriga trossejat per pistes i camins que s’encaminen cap al nord-oest. Tindrem com a referència les gegantines torres d’alta tensió que la nostra societat ha erigit en tòtems de la prosperitat. De mica en mica ens enlairem i veiem les praderies a on es practica l’esport nascut a Escòcia. Una mica a l’esquerra destaquen les construccions del camp sant de Sa Vileta, que veurem de prop –si volem- a la tornada. En la primera cruïlla agafarem el camí que segueix en direcció cap a mestral. Una ampla pista s’endinsa en la garriga malmesa per alguns enderrocs malauradament trabucats. A pocs minuts superarem la llera del Torrent de Son Serra, deixant de banda un tirany a l’esquerra. Ara el camí s’empina i s’enroca. El pas del temps, dels vianants i els elements naturals han malmès el camí que s’obri en canal en síquies naturals.

Hem de parar atenció al costat esquerre del camí. A pocs més de cent metres d’iniciar la pujada veurem una obertura que ens donarà pas a l’anomenada com a Mina des Llit. Es tracta d’un ample túnel que s’endinsa en direcció sud-oest uns 25 metres fins a arribar a un punt en què una obertura vertical proporciona il·luminació i ventilació. El producte que s’obtenia d’aquesta mina era el guix, ingredient bàsic de l’anomenat ciment mallorquí.

Sa Pedrera Grossa o el Vall del Silenci

Continuem en ascens sostingut fins a arribar a una extensa zona en la qual les restes d’unes construccions cridaran la nostra atenció. Es tracta de les instal·lacions en què es tractava la pedra estreta de l’explotació de Sa Pedrera Grossa, situada a pocs metres més amunt. Una mina artificial obre pas a l’esquerra, cap a Ponent. Unes restes de paret derruïdes ens informaran que hem arribat a Sa Pedrera Grossa.

Es tracta de la pedrera més gran de la zona. I ni hi ha moltes. Les dimensions dels seus encontorns vagament trapezoidals són de 103 m en sentit Llevant-Ponent i fins a 95 m en sentit Tramuntana-Migjorn. L’amplada màxima s’assoleix en l’eix Nord-oest / Sud-oest fregant els 145 metres. El tall de la pedrera s’alça al nord fins als 20 metres.

L’interior de la pedrera està bàsicament format per acumulacions muntanyoses de terra estreta. A les zones properes a les parets de la pedrera abunden els blocs caiguts d’esbaldrecs més o manco causats de forma directa o indirecta per l’activitat extractiva. Aquesta moviment  es va iniciar a partir d’una cavitat natural preexistent de la qual encara queden restes molt amagades.

A aquesta part interior hi podem trobar una autèntica zona verda, on les mates, els pins i les aromàtiques de la garriga mediterrània són els representants vegetals majoritaris, els quals, a causa del fet d’haver crescut a l’interior de la pedrera, no varen ser calcinats a l’incendi que devastà la zona l’any 1993. Entre els senderistes és denominada com a Vall del Silenci, per l’impressionant aspecte que presenta i la serenor i tranquil·litat que transpira.

Coll des Garrover

Continuem la suau pujada per l’espaiosa pista fins a arribar a una cruïlla de qui parteix un estret camí a mà dreta, en direcció nord. Agafem aquest tirany iniciant un ascens moderat enmig d’un espès pinar. A pocs minuts trobarem a mà esquerra l’olla i les parets de ciclopies dimensions d’un forn de calç que feia servir el mineral que s’extreia d’una mina situada una mica més amunt enmig de la garriga, la Mina des Camí, avui en dia pràcticament desapareguda.

El camí s’estrenyi i es complica per les trialeres obertes per les ocasionals pluges. Talment com si un animal gegantí hagués rapinyat la terra amb les seves urpes. Una rosta pujada ens situa al ben mig d’un ample coll amb una curiosa estructura mescla de tambor i piràmide al ben mig. Hem arribat al Coll des Garrover. Aviat ens adonarem que la construcció es la fita que assenyala el punt a on coincideixen les terres de Son Quint, Bunyolí Nou i Son Anglada. Aquestes i altres possessions nasqueren o es desenvoluparen a partir d’antigues alqueries musulmanes. Se situaven a l’anomenat al-ahwaz, l’antic districte dels ravals que enredoltava la Madina Mayurqa dels musulmans andalusins que regiren l’illa entre els segles X i XIII.

Puig de Bunyolí

Des del Coll hi parteixen quatre camins. El de la dreta es dirigeix cap a una pista que ens portaria al Puig de Ses Gatoves i a un mirador sobre l’horror de la Pedrera d’Establiments. El segon, anant en senti antihorari, ens portaria en baixada cap a la carretera Palma – Puigpunyent molt a prop de Son Gual i el Torrent de Sa Riera. El tercer és el que hem d’agafar. Fermau-vos bé les sabates perquè la costa que s’endevina és mala de passar. Un fort rost ens rebrà i ens acompanyarà en una violenta i atlètica pujada. Recomanem paciència i seny. Unes quantes passes i, quan aleneu fort, atureu i gaudiu del paisatge. Per damunt del Puig de Ses Gatoves, visible per l’enorme torre d’alta tensió del seu cim, observareu la part central de Tramuntana. Allà enfora, entre la Serra d’Alfàbia i L’Ofrefica el nas el Puig Major. I més a la dreta, destacant sobre el perfil del Coll d’Honor, el Massanella. Paga la pena el patiment per tan esplèndida visió.

De cop el camí tornarà planer i fàcil. Un estret i ben marcat tirany que us oferirà a l’esquerra una visió sobre tota Ciutat. Passarem al costat d’un cim arrodonit. Un camí esvaït de només 10 metres que s’obre a la dreta ens portarà al cim a on un caramull de pedres us certificarà que sou al Puig de Bunyoli, a 327 metres d’altura. El gegant de Ponent, el Puig de Galatzó, s’albira poderós entre Na Bauçana i Sobremunt. És un excel·lent lloc per admirar i gaudir del paisatge.

Hostalet de Son Quint i Coll de Son Marill

Iniciem la baixada fent atenció a l’estret camí. Un collet ens permet donat una ullada a la dreta sobre Es Clot de Sa Nesplera, amb les cases de Son Cotoner d’Avall i la seva blanca façana. Una pujada curta sobre unes roques llisses ens situa sobre un generós replà del qual desemboquem en un ample camí. Els arbocers són els arbres protagonistes quan arribem a una oberta zona de la qual parteix un ample camí a la dreta. Ens portaria xino-xano, per avall, per avall fins a Bunyolí Nou. Ho ignorem i continuen. A pocs metres una barrera i, de nou a la dreta, una fita que ens indica la partió entre Son Quint i Bunyolí Nou. El camí baixa fins que ens desviem cap a la dreta per dirigir-nos cap a unes construccions enrunades i de finalitat poc clara. Hem arribat a l’Hostalet de Son Quint.

Aquestes runes abans eren plenes de vida i activitat. Com indica la web www.toponimiamallorca.net “Abans de la construcció de les modernes carreteres els viatgers provinents de Ciutat arribaven fins al coll en carro i seguien en bístia cap a Puigpunyent o cap a Calvià.” Els viatgers –arribats en carruatge, cavalleria o a peu, podien descansar, menjar en el trajecte fins a la vila situada als peus del Galatzó, invertint un dia sencer. El camí surt molt a prop i baixa fins a la finca de Son Marill per la coma del mateix nom.

Continuant caminant uns pocs metres en direcció cap al Puig dels Revells arribem al Coll de Son Marill, a on hi ha la fita més peculiar del dia d’avui. Al costat sud una llegenda escrita sobre ciment mallorquí diu P23. Aquesta marca identifica el punt en què coincideixen els límits de Puigpunyent (quadrant del nord-oest), Calvià (quadrant del sud-oest) i Ciutat. Aquest indret, que avui ens ofereix un lloc d’esbarjo i relaxació, té un passat tenebrós. Era habitual situar forques a on s’executaven els condemnats a mort en els límits dels municipis per escarnir i atemorir els bandits. Sembla que al Coll de Son Marill hi havia un ganxo en el qual es penjava un tros dels condemnats a ser esquarterats després de la seva execució.

Cerqueu, cerqueu a veure si trobeu el ganxo!

Pel camí de Puigpunyent

Ara agafareu el camí que surt en direcció a ciutat. Gira suaument cap a l’est fins a desembocar en una oberta pista. Hem arribat al Camí de Palma a Puigpunyent. Ara toca desfer camí per l’ampla pista, sempre en direcció cap al sud-est. Alguns trams encara conserven un excepcional terra format per llambordes i pedres perfectament col·locades. En altres trams –la majoria- l’oblit, el descuit i la natura l’han convertit en una pedregosa torrentera. Tot el que teniu a ambdós costats per mines, pous i construccions dedicades a l’explotació del guix. Excepte que sapigueu molt bé a on aneu i estigueu equipats no tresqueu fora camí.

El camí perd alçada amb l’ombra del Puig dels Revells per la dreta. Un munt de camins i pistes surten a un costat i l’altre que us poden confondre. No dubteu, sempre agafeu el que tira pel dret. En cas de necessitat, recordeu que sempre heu de tenir a l’esquerra la línia d’alta tensió i les seves torres, ara esdevingudes fites enormement lletges.

Aquest camí era part de la xarxa de camins reials que posava en comunicació la capital amb la resta de poblacions. Aquesta xarxa de camins públics principals disposaven des del segle XIV de un funcionari –anomenats amb un nom d’arrel inequívocament àrab, mostassaf- que se n’encarrega. L’amplada estava regulada en 1 destre equivalent a 17 pams reials o 21 pams i un quart de cana. Si fa no fa quatre metres mal comptats. Podeu jugar a verificar si encara es mantenen aquestes mesures al camí que ara transiteu.

A la vostra dreta podreu veure les verdes praderies del camp de golf de Son Quint. Vos ànim a pensar en la quantitat d’aigua que es fa servir per mantenir el seu aspecte impecable.

Cementiri de Sa Vileta

Aquesta instal·lació funerària és l’únic parroquial de la ciutat juntament amb el de Gènova. Es va construir en 1868. Aquest cementiri, com explica Gaspar Valero en la seva obra Els noms de Fora Porta, va néixer gràcies a la donació de Josep Quint Safortesa i Togores, comte d’Olocau i diputat electe pel partit carlista en les Corts de 1857. Ell va cedir a la parròquia aquests terrenys de Son Quint per complir les normatives que obligaven a treure d’esglésies i viles els cementiris per raons de salut pública. Varies de les famílies il·lustres de Palma i no pocs dels amos i madones de les grans possessions de la zona, el triaren com a lloc per descansar en el trànsit a la vida eterna. Les famílies dels Tous, els Sales de Son Quint, els Truyols, els Sureda Veri i tants d’altres erigiren panteons i mausoleus al costat de construccions més senzilles i humils. Una mostra esplèndida d’arquitectura i usos funeraris en un terreny de poc menys d’una quarterada i amb esplèndides vistes –possiblement úniques- sobre un camp de golf eternament verd.

Des d’aquí just queda desfer camí per la carretera per uns minuts per arribar al nostre punt de sortida.

Temps aproximat damunt tres hores i mitja

Referències

MASCARO-PASARIUS, Mapa General de Mallorca

Diccionari Alcover-Moll

Mapa editorial Alpina

www.toponimiamallorca.net

Wikipedia en català

Els camins de Palma II B. Carrió / J.C. Palos

Els noms de Fora Porta, Gaspar Valero i Martí

Les mines de guix de la Serra de Son Marill

Pel que expliquen els acadèmics fins al segle XVIII l’activitat dels guixers (el que produïen el guix) i els guixaires (el que ho aplicaven en la construcció) va ser poc important en la societat. Com a material de construcció, el guix te els avantatges del ràpid eixugat i la facilitat per donar-li forma. Però amb presencia d’humitat o calor intensa (condicions habituals a les nostres terres) es comporta malament. En la construcció es preferia la pedra o el referit en calç. I així es va fer per molts d’anys.

Tot va canviar en el segle XVIII amb l’arribada d’altres estils i elements constructius basats en model importats de la península italiana. En concret parlem dels cels-rasos i la utilització del marès en llivanya. Aquest es el moment en el que neix el anomenat com a ciment mallorquí com a element clau en el referit de les parets.

La segona part del segle XIX i la primera meitat del XX varen ser el moment de màxima activitat del conjunt de mines que s’estenen per la Serra de Son Marill fins a arribar a Na Burguesa. La ciutat creixia des dels 50.000 habitants de 1850 fins al 140.000 de 1950. Desenes d’explotacions de tota mida que, a poc a poc varen desaparèixer. Però la seva petjada encara és present no just en les perforacions fetes en la terra si més no en els milers de metres cúbics de terra remoguts que varen modificar –per sempre més- el paisatge. Per no parlar dels camins, construccions, forns i altres elements que avui en dia poblen aquest bosc periurbà.