Ara llegint
Ses Casetes, la colònia estiuenca dels poblers en els anys cinquanta

Ses Casetes, la colònia estiuenca dels poblers en els anys cinquanta

L’estiu aspergia les seves darreres calors i en pocs dies desapareixia aquell poblat -barraques de canya i tela- que dos mesos abans havien aixecat, amb gran il·lusió, mig centenar de famílies pobleres que cada estiu assentaven la seva peculiar colònia estiuenca sota la frondosa pineda que s’estenia a partir del marge esquerre del Canal Gran que s’endinsa en l’extensa badia d’Alcúdia. Aquell paratge verge que van batejar com Ses Cassets era el jardí dels somnis on vells, adults i petits gaudien, amb delícia, dels plàcids estius dels anys cinquanta.

   El terme municipal de sa Pobla, va deixar de guaitar al seu propi litoral ben entrada la primavera de 1954. Concretament el dia 22 de maig d’aquell any, la signatura d’un conveni -mai prou aclarit- entre els municipis d’Alcúdia, sa Pobla i Muro davant l’Institut Geogràfic Cadastral, va fer que les ones de l’àmplia badia d’Alcúdia deixessin de besar les sorres d’una franja de litoral d’uns 2 quilòmetres, que s’estenia entre el Gran Canal que discorria des dels paratges de s’Albufera sota el Pont dels Anglesos, on les aigües dolces de l’Albufera i les aigües salades de la mar es fonien, en fraternal abraçada, fins al final del Camí de Can Blau que conduïa a la frondosa pineda i terreny dunar, propietat dels poblers, a la seva platja de sempre, de la que els hiverns es proveïen de les algues que servien d’adobament per les seves marjals.

   No obstant això, la pèrdua d’aquells terrenys, no va impedir que els habitants de sa Pobla, que tota la vida havien trepitjat i treballat aquells humerals inhòspits  de S’Albufera, fins a convertir-los en fèrtils marjals i s’havien banyat en les seves pròpies aigües marines, continuessin gaudint de la seva colònia estiuenca; un poblat de canyes i lones de posar i llevar, que cada estiu feia les delícies dels nens de la postguerra, dels seus avis que cuidaven d’ells i dels seus pares que els visitaven els diumenges si les labors del camp li ho permetien.

Ses Cassets, com queda dit, era el lloc d’estiueig d’aquelles famílies modestes d’un poble agrícola mentre les classes acomodades ho feien a les seves cases, solaços residències, de Can Picafort, Es Barcarés, Alcanada, Sa Marina, Llenaire o Port de Pollença.

   Amb l’arribada de les primeres calors de l’estiu, cada família construïa, amb gran il·lusió, la seva pròpia caseta en un espai, sempre el mateix, prèviament acordat des de temps enrere. Així, en pocs dies, aquell desert arenal sobre el qual escampaven la seva ombra els alts i vells pins s’aixecava un poblat construït, amb la imaginació de cadascú, amb uns materials tan simples i rutinaris com canyís, lones, teles de sac i uralita, que albergaven en el seu interior uns amplis matalassos, llençols i útils de cuina. En definitiva, autèntiques barraques construïdes amb gran cura i bon gust, que en número d’una cinquantena constituïen el plaer dels seus habitants.

   Els deu, llavors interminables, quilòmetres que separen sa Pobla del litoral transcorrien per un camí estret i polsós, que els estiuejants de Ses Cassets cobrien amb els seus carros, carretons, bicicletes o a peu en les seves anades i vingudes. Evidentment, els habitants de Ses Cassets passaven la major part del dia a la fresca, sota els pins els majors, descansant en els seus balancins o cadires sota la volada de branques de pi que s’aixecava sobre el portal, mentre els infants es divertien nedant i jugant fins a l’extenuació. A les nits no faltaven les animades tertúlies, a la llum d’una llàntia d’oli o de carbur. Les rotllades veïnals, també organitzaven diversos jocs per a entretenir als petits i jovenets que s’estrenaven en les seves primeres innocents aventures amoroses.

   Amb el pas dels anys, els mateixos habitants de Ses Cassets van anar condicionant el lloc higiènicament construint-se cadascú el seu propi pou negre on abocar els desaprofitaments, que netejaven al final de l’estiu, aprofitant-los com a fems d’adob per a les seves terres.

Bauxes familiars d’estiu a les casetes. (Foto: Arxiu Joan Llabrés)

Dos barris

   Conte l’omnipresent escriptor i Cronista de la Vila, Alexandre Ballester, en un detallat reportatge publicat en el número 14 de la revista local ‘Vialfás’ (21-09-57) que a ses Cassets existien dos barris, “I la nota més destacada és el seu cordial antagonisme, una amistosa rivalitat en tot i per a tot”. Comenta que si els d’un barri organitzaven una festa, per a l’endemà els de l’altre ja havien preparat la seva. “Entre si, els habitants de l’un i l’altre d’aquests sectors, s’ajuden i es diverteixen, es critiquen i es lloen; però rarament els d’uns barregen les seves xafarderies ni els seus problemes amb els de l’altre”, i apunta que el sector que està aferrat al Gran Canal era el més antic “i per aquesta causa vol portar sempre la preponderància. Més l’altre, el que envolta el “Bar Figuera” és el més nombrós i se sent amb més forces”.

   Cada sector disposava, per a les seves necessitats, d’un pou d’aigua dolça, sufragat amb les aportacions dels seus usuaris. I seguia Alexandre dient, “Ara amb la construcció d’un forn en la “Caseta dels Pescadors”, en el barri Vell, les mestresses de casa del Nou, es veuen més obligades que abans a travessar el carrer, que formen les casetes del barri Vell, mentre les del Nou determinen una gran plaça entorn del bar o “Hotel Figuera”.

    De Ses Cassets, d’aquell espai tan entranyable per als poblers d’aquella època, també parla, amb accentuats tints de nostàlgia, romanticisme i poesia, l’escriptor pobler, Miquel López Crespí en dos capítols del seu llibre “Temps i Gent de sa Pobla (Col·lecció Vialfàs Ajuntament de sa Pobla Juny 2002). Ens recorda López Crespí com gaudien, aquella generació de nens de la postguerra, dels intensos estius a Ses Cassets; de les batalles que lliuraven els d’un i un altre barri “amb les pinyes dels pins com a bombes, amb fletxers disparant fletxes de canya sense punta per a evitar ferides. El nostre barri, amb una trentena de casetes era el més nombrós, disposàvem d’una extensa plaça entorn de l’”Hotel Figuera”, de les dunes més altes que ens servien de torre de guaita i d’un camp de futbol que evitàvem que ocupessin els del barri rival. Però les guerres entre els nois es diluïen com un terròs de sucre en l’aigua quan per art de màgia, misteriós encant, apareixia un d’aquells resplendents amors entre jovenets i jovenetes… Algunes d’aquelles relacions juvenils només duraven un estiu, unes altres es perllongaven durant anys, fins a l’adolescència per a convertir-se en nuvis formals i contreure matrimoni”.

El “Bar o hotel Figuera”

   Madò Maria Varela i el seu espòs Jaume Cuca eren dos personatges emblemàtics i imprescindibles per als estiuejants i visitants de Ses Cassets. El seu quiosquet -la paraula encara no figurava en els diccionaris de la Reial Acadèmia Espanyola de la llegua- era més gran que les altres barraques i s’assentava, sota una gran figuera nascuda entre els pins -d’aquí el nom de l’establiment- que envoltat d’una àmplia esplanada, proveïa als habitants de la peculiar colònia estiuenca dels comestibles, begudes i altres productes tan diversos com hams de pesca, agulles de cosir, miralls, espardenyes o betum per a netejar les sabates; un autèntic ‘bazar’ que, al mateix temps, era lloc de reunió i tertúlia compartint un refresc o una copa d’aiguardent.

   Lamo en Jaume era propietari d’un vell cotxe dels anys trenta, que cada hora baixa viatjava fins a sa Pobla per l’endemà al matí, tornar amb els productes que la seva esposa -l’administradora del negoci- li havia encarregat en una detallada llista per escrit. Al poble realitzava els encàrrecs que l’hi feien els estiuejants i era el portador de les notícies, de quants esdeveniments havien esdevingut al poble. Trajectes, d’anada i tornada, que més d’una vegada es veien esquitxats per les freqüents avaries que patia l’atrotinat automòbil.

Poblers a sa Platja de Ses Casetes. (Foto: Arxiu Joan Llabrés)

   Escriu Alexandre Ballester, en el citat reportatge de la revista ‘Vialfás’, que a Ses Casetes “no existeixen diversions de caràcter col·lectiu, però les que hi ha són estupendes, tan simples, com anar cada matí a esperar el cotxe de L’amo en Jaume, la cua que es forma a primera hora del dia a l’arribada del lleter, regar intensament el trespol arenós per a aconseguir un pis dur i sense pols; escoltar atentament els pregons de Madò Serra, o les gloses de N’Agustí Florit, anar a pescar al Mollet, cercar caragolí entre els joncs. I al capvespre, la gent jove es congrega en els ponts del canal; uns es passegen, seuen en els pedrissos uns altres, i tots xerren animadament, fins i tot que a vegades, algun cor espera, impacient a algú que ha d’arribar per aquell camí”.

   Avui resulta inimaginable, per a les generacions que no van viure aquella època, residir durant uns mesos en un nucli poblacional, per qualificar-lo d’alguna manera, sense les més mínimes infraestructures higienicosanitàries, sense llum elèctrica, sense prevencions de seguretat, ni mitjans per a atendre qualsevol incident o emergència de gravetat, digui’s incendi, ofegament o de qualsevol altra índole, que, afortunadament, mai no es van produir.

   Malgrat tot això, així d’entranyable, romàntic i de somni era aquell lloc, la colònia estiuenca que feia les delícies de poblers i pobleres que, en una època de mancances, feina dura i privacions, cada estiu, gaudien de l’oci, de la felicitat, que els proporcionava la seva estada a “les seves Cassets”, al costat del que  geogràficament havia sigut “el seu” territori: S’Albufera, el seu rebost, i “de Front”, la seva platja.

Disponible en Google Play

© 2020 Fora Vila Verd

Anar a dalt