Els Nofres de Mallorca reivindiquen la pervivència del seu nom

Un total de 21 homes que nomen Nofre s’han reunit aquesta setmana a Vilafranca per celebrar, amb humor i bon ambient, la festivitat de Sant Nofre, el sant que dona nom a una trobada que enguany ha arribat a la seva novena edició. L’esdeveniment, que s’ha consolidat com una cita anual ineludible per als qui duen aquest nom tan singular cada 12 de juny, dia de la seva festivitat, pretén mantenir viva la memòria i el valor cultural d’un antropònim que cada vegada és menys habitual a Mallorca.

Per assistir-hi, només s’exigeix un requisit: dir-se Nofre. El sopar es va celebrar en un conegut restaurant vilafranquer, i no hi varen faltar rialles, anècdotes i bromes habituals com ara «Avui paga en Nofre». Més enllà de la celebració de l’onomàstica, la trobada va servir també per fer plans de futur: l’any que ve serà el desè aniversari d’aquesta reunió i els participants es varen comprometre a fer una cerca activa d’altres Nofres per ampliar encara més la convocatòria.

El prenom femení

Durant la vetlada també es va comentar una qüestió curiosa: la pràctica desaparició del nom femení Onofra. Un dels assistents explicà que, possiblement, la darrera Nofra coneguda era una tia seva resident a Santanyí, però que ja ha mort. Segons els participants, avui dia no queda cap Nofra a Mallorca i, amb una mica de sort, potser alguna a Eivissa, que és la segona illa amb més Nofres, molt per davant de Menorca.

A Espanya hi ha registrats uns 1.400 Onofres, dels quals prop d’una tercera part viuen a les Illes Balears. Fora de l’arxipèlag, els territoris amb més presència d’aquest nom són les províncies de València i Múrcia, on hi ha petits municipis que tenen Sant Onofre com a patró.

Amb bon humor i un fort sentiment de pertinença, el sopar de Nofres ha esdevingut molt més que una anècdota: és una reivindicació festiva de la identitat i un gest col·lectiu per mantenir viva una part del patrimoni antropològic i cultural de l’illa. Un recordatori, també, que els noms no només identifiquen persones, sinó que poden esdevenir símbols vius d’arrels compartides.

Nofre o Onofre és un sant d’arrels molt profundes. Va viure als segles IV o V en el desert egipci. Es diu d’ell que va voler imitar l’exemple de solitud i privacions que havia tengut abans Sant Joan Baptista i, per tant, que vivia sol i menjava els fruits d’una palmera que tenia prop de la seva cel·la.

El monjo egipci Pafnuci va conèixer Nofre i va relatar i divulgar la seva existència. La seva existència ha donat lloc a diverses llegendes. Se’l representa com un home d’avançada edat, amb una barba que li arriba als peus i vestit amb molt poca roba, descalç, amb la creu en una mà i un pergamí en l’altra.

Una llegenda oriental diu que, en realitat, Onofre era en realitat una dona, Onòfria, i que en ser perseguida per un pretendent va pregar a Déu que la convertís en home, i li ho va concedir. També es diu que rebia cada diumenge la visita d’un àngel perquè pogués combregar o que no va ser possible enterrar-lo perquè allà on vivia el sòl era molt rocós.