Defla, bella alqueria islàmica

Viatgem a l’Edat Mitjana de l’interior de Mallorca de la mà de Joan Sastre Balaguer, el qual em lliura un bell exemplar del recentment publicat “Les possessions de Sineu. Història i patrimoni (2010)”. Hem passat pel bosc de Defla, d’abundants alzinars, i ens dirigim a una de les possessions que signifiquen la joia del nostre patrimoni rural mallorquí. Les cavalleries de Robert de Tarragona feren ús de les 256 quarterades d’extensió de Defla  gràcies al repartiment del rei Jaume I. Emplacem el nostre amfitrió a que ens ubiqui dins l’univers de les possessions, la seva història, la seva arquitectura, especialment, l’etimologia.

La possessió és el nom amb què es designa a Mallorca una finca agrícola, amb una gran extensió de terreny, que pertany a un propietari i té com a centre neuràlgic unes cases situades dins la mateixa finca. Equival a la masia catalana o al lloc de Menorca. Les possessions tenen una estructura arquitectònica pensada per a un sistema econòmic desaparegut, basat en l’agricultura de subsistència i en abundant mà d’obra.

Joan Sastre.

Però, si més no, segons Joan Sastre, el valor del conjunt patrimonial i arquitectònic de les possessions és extraordinari i com a tal s’ha de preservar. La possessió es basa en una estructura social nova a Mallorca després de la conquesta catalana del segle XIII, que ha evolucionat fins a arribar a un punt de plenitud en els segles XVII i XVIII.

Als inicis, la seva vida girava entorn d’una torre com veim gentil a Defla. Encara avui queden alguns d’aquells primitius edificis dels segles XIII i XIV, fortificats i amb pati, molt semblants, segurament per influència dels conquistadors, als petits castells catalans. Aquestes construccions defensives s’obren cap a la clastra, una espècie de pati tancat al que dóna el portal forà, únic accés des de l’exterior. Les estances senyorials es situen al pis, i als baixos, el celler, l’estable. Així, en un principi no foren ni cases de descans ni edificis de luxe, sinó més aviat el centre d’una àmplia àrea cultivada.

Defla patí les conseqüències de la Revolta Forana. El 27 d’agost de 1452 Andreu Rossinyol reclamà un rossí (cavall vell i decadent, que ha perdut les forces per treballar) que se’n portà Esteve Font i una altra persona de Sineu, i que en aquella data el tenia Antoni Cirer d’Inca.

El segle XVI és farcit de notícies documentals que recullen sigil·losament els autors del llibre citat a l’inici d’aquest article, mossèn Bartomeu Mulet, Gaspar Valero i el nostre guia Joan Sastre.

Amb aquests antecedents arribem a Defla (Sineu). Les cases, magníficament conservades, tenen entrada per una portalada d’arc redó adovellat i coronat per l’escut dels Rossinyol: aquest portal forà comunica en el seu interior amb una preciosa clastra la qual distribueix les diverses entrades i és emfatitzada per un majestuós lledoner. La paraula clastra és una evolució del mot més culte claustre, és a dir, espai tancat. El mot clastra, d’arrels pageses, s’aplica bàsicament als patis de les possessions.

La clastra.

A Mallorca, la major part de les cases de possessió s’articulen al voltant d’una clastra. Aquesta funciona com un espai fonamental de distribució de les estances principals, d’entrada de llum i de recollida d’aigua de pluja. En general, és tancada pels diferents bucs o ales del gran edifici -o millor, conjunt d’edificis- que configures les cases.

L’espai de la possessió de Defla era format per diverses zones: bosc, pastures, rotes, sementers de conreu, vinya i hort. Aquests espais tan diferents podien explotar-se seguint un únic sistema o separadament seguint diverses modalitats. Com observem eren formades per un conjunt de dependències que, a més dels habitatges, es relacionaven amb les tasques agrícoles i ramaderes de les terres i amb l’elaboració de les matèries primeres, com la tafona, el cup i el celler, els molins, les quarteres o les pallisses i els estables. El nostre cicerone ens comenta que aquesta complexitat constructiva explica per què el seu nom es designa en plural: les cases.

Activitat.

Defla era lloc neuràlgic per a les feines del camp com explotació agrícola de la terra que n’era. La cultura popular de Mallorca i la seva identitat no serien el que són sense aquestes activitats que es realitzaven a Defla: llaurar (el cultiu del terreny), sembrar, regar (el safareig, el pou, la sínia), segar i batre, esporgar o exsecallar, empeltar, collir olives, ametles, figues, garroves i la verema. Aspecte a tenir molt en compte pel que fa al manteniment de la possessió era el bestiar: les bísties eren els animals més apreciats de la possessió, cabres, ovelles, porcs, vaques, bous, aviram, abelles.

Pel que fa a l’arquitectura, a la dreta de la clastra va ser edificada la capella neogòtica datada el 1862. El portal és d’arc ogival amb una claraboia circular al capdamunt, tot emmarcat per una arquivolta motllurada en forma d’arc ogival amb ornamentació floral. El seu interior és de planta rectangular  amb coberta de cinc trams de volta d’aresta i presidit per un retaule del segle XIX que representa el Sant Sopar i la Pietat.

L’Arxiduc Lluís Salvador destacava els trets més significatius l’any 1880: “La casa més bella i certament digna de visitar a Sineu és la de Defla, molt propera a la localitat i pertanyent al comte d’Espanya”. És interessant ressaltar de l’Arxiduc com descriu les vistes del Pla de Mallorca a finals del segle XIX: “Bella és la vista que es gaudeix des de Defla de Santa Margalida, la mar, el petit grup de cases d’Ariany, els alts de Sant Onofre i Bonany, el molins de Petra i Sant Joan, com el proper Puig d’en Genovart, poblat de pins”.

Les cases de les possessions s’han anat adaptant al pas del segles. Diverses motivacions, com les necessitats defensives, o la voluntat dels senyors de gaudir d’una residència rural, i també els diferents estils de moda, ens han fet arribar models constructius diferents.

Joan Sastre porta més d’una dècada catalogant i documentant aquest ingent patrimoni tant nostrat. Per exemple, en el segle XX i segons consta en el Registre de la Propietat d’Inca, concretament el dia 9 de març de 1936 es constata el canvi de propietat entre Fernando de Espanya i Truyols, mort l’any 1935, i el seu fill José de Espanya i Descallar. Atent a les explicacions, el guiatge de Joan acaba a l’actualitat i ens comenta que des de l’any 1953 Defla és propietat de Ferran d’Espanya i Morell, comte d’Espanya, amb un total de superfície de 125’7 hectàrees.

Finalment, aquesta conjunció de natura, medi ambient, patrimoni, història, art acaba amb la citació del nostre cançoner popular, ple de saviesa i avior, ja que recull una glosa que fa referència a Defla, la nostra protagonista d’avui, i que passionalment és recitada per Joan Sastre: “Ses amitgeres de Defla/ encalçaven un puput./ Sa qui primer l’ha mogut/ és estada Na Parreta,/ emperò na Busquereta/ debades ha corregut