Robines, un monument del Barroc mallorquí

A Binissalem és fàcil trobar restes de l’època talaiòtica, romana i islàmica. De la primera època trobam restes de l’era de Can Cabrit, Can Macià i el Claper dels Moros; i de la tercera queda la zona de Robines, antic centre de poder local. El nom del poble, Binissalem, segons els lingüistes pot derivar bé de Banu Ssálam (fills de la pau) o bé de Banu Ssálim (fills de Ssálim).

D’una època més avançada -parlam de finals del segle XVIII i principis del XIX- hi ha a Binissalem edificis que han consolidat el poble com a conjunt historicoartístic (1983). Sense cap dubte l’edifici que destaca sobre tota la resta per la seva alçada i bellesa és l’església de Nostra Senyora de Robines, construïda amb pedra del poble.

La parròquia de Binissalem té el seu origen en l’església de Santa Maria que es va construir en el paratge de Robines, al nord-est del terme municipal. Després de la conquesta de 1229 per part del rei En Jaume es va iniciar un procés de repoblació catalana que va suposar la implantació del cristianisme a Mallorca.

Aleshores es construïren parròquies molt senzilles ubicades en llocs estratègics on hi havia alqueries islàmiques que eren ocupades pels nous habitants. Aquest tipus d’esglésies són conegudes amb els sobrenom “del Repoblament” i pel seu estil arquitectònic pertanyien al gòtic primitiu.

Documentada a partir de 1248

Pel que fa a la cronologia, segurament Santa Maria de Robines ja existia el 1233, però no la trobam documentada fins el 1248 en una butlla del Papa Innocenci IV. Hi ha constància el 1270 d’un altar dedicat a Sant Esteve. Al final del segle XIV va perdre interès en favor de la nova església que s’havia construït a la veïna alqueria de Binissalem i, per això, el 1380 ja era coneguda con l’església vella.

D’acord amb les dades històriques i amb els vestigis que han restat, podem deduir que existiren tres temples anteriors a l’actual. Probablement els dos primers foren dues esglésies d’estil gòtic primitiu, vigent en els segles XV i XVI. La tercera construcció degué correspondre a un temple més monumental, propi del gòtic tardà dels segles XV i XVI.

L’església de Robines, desapareguda del tot, devia tenir un buc semblant a d’altres esglésies del Repoblament que s’han conservat, com Sant Pere d’Escorca o Nostra Senyora de la Pau de Castellitx (Algaida). Per tant, devia ser un edifici de planta rectangular amb teulada de doble aiguavés, sostre de bigam i devia tenir només un sol arc de diafragma apuntat que dividia en dos trams la nau interior.

El portal probablement era rodó amb dovelles i a l’absis devia obrir-se una finestra estreta, de tradició romànica, esqueixada en el mur. Tampoc no li mancava el típic campanar d’espadanya, de la mateixa tipologia que el de l’església del cementiri vell que ocupa, sembla ser, el solar d’aquesta primitiva parròquia de Robines.

Els rectors Rafel i Nadal Sabater, oncle i nebot d’una família de la mà major de Sineu, impulsaren des del càrrec de rector la nova fàbrica del segle XVIII. Com altres capellans del seu mateix estament social i formació (ambdós foren doctors en Teologia), els Sabater exemplifiquen el paper que l’Església va tenir a Mallorca durant l’Antic Règim. Els dos rectors foren homes cultes i emprenedors que exerciren la seva autoritat i una notable influència sobre la vida quotidiana de la població.

L’expansió del conreu de vinyes i la prosperitat econòmica del municipi eren la causa de l’augment demogràfic. Molts autors comenten que l’església nova s’havia iniciat el 1700 (Gerònim de Berard, Bonaventura Serra, Joan Josep Amengual, Gabriel Llabrés). Tanmateix, el que sí és cert és que l’obra prengué un impuls definitiu arran del nomenament del mossèn Sabater.

El rector decidí la contractació del mestre d’obres Bernat Cabrer i Ferragut, que fou el responsable de la pila baptismal, construcció del creuer i del primer cimbori amb la seva gran llanterna. Aquest mestre pertanyia a una prestigiosa família de picapedrers establerta a Palma des de la segona meitat del segle XVII, però originàriament de Binissalem, de la qual cal destacar el germans Joan i Antoni Cabrer i Ferrer, Joan va ser mestre major de les obres de la Seu entre el 1698 i el 1707 i, sota les ordres de l’escultor Francisco Herrera, va construir-hi la sala capitular barroca.

Per una reunió de l’11 de gener del 1704 entre els Jurats i l’estament eclesiàstic sabem que es va decidir prosseguir l’obra de l’església nova. A partir d’aquell any i al llarg del segle XVIII es va anar alçant la fàbrica que va assolir, en l’espai interior, una unitat estilística que la fa paradigmàtica dins l’art barroc a Mallorca.

En el primer quart de segle es va construir el creuer i la cúpula: el 1704 la capella major, el 1711 la capella del Roser, el 1716 la capella de Sant Josep i el 1727 mestre Bernat Cabrer va fer el cimbori. Llavors es construí la nau: el 1728 el tram de la capella de la Beata i el 1731 el de la capella de Sant Joan. S’acabà vers el 1753 quan s’inicià la façana nova.

Mentrestant, l’any 1745 l’espectacular cimbori presentà deficiències constructives a causa de l’alt llanternó que el coronava. Aleshores, el rector Nadal Sabater, tal com ja hem assenyalat, decidí suprimir la llanterna. En conseqüència, el 1747, mestre Lluc Mesquida procedí a refer la cúpula i la il·luminà per vuit claraboies amb vidres.

En els paraments de la mitja taronja s’hi col·locaren vuit pintures sobre els misteris de la Verge Maria, fetes per Josep Martorell i Fiol (1700?-1755) i emmarcades per vases de guix. Finalment, una clau de volta daurada i cisellada amb una petxina per l’escultor Joan Deyà i Balle (1684-1765) va rematar tot el conjunt.

Peces més notables

La dilatada història de la parròquia ens ha deixat algunes peces notables del seu patrimoni moble, com la taula de Sant Antoni, una pintura gòtica del segle XIV que Gabriel Llompart C.R. atribueix a un mestre anònim anomenat de Santa Margarida.

Ocupa un lloc d’honor la Mare de Déu morta, talla policromada del segle XV, que procedeix del convent de Sant Domenènc de Palma. Del mobiliari dels segles XV i XVI, gòtic i reinaxentista, resten dos arquibancs, una fornícula de fusta per guardar la Dormició i un petit armari de relíquies amb portes pintades.

Entre els retaules barrocs (segle XVIII) són remarcables el de la Mare de Déu del Roser i el de sant Josep. A la capella de la Puríssima hi ha una imatge de la Verge del Remei del famós escultor català Adrià Ferran (1774-1842) i també dins la mateixa tendència neoclassicista cal esmentar el bell moble que conté la pica baptismal.

El retaule major (1773-1780), fet amb pedra marbre de diferents colors, va ser dissenyat per fra Albert Borguny tot imitant el major de la Seu de Mallorca (1726-1729) projectat per Giuseppe Dardanone (+1749). La part escultòrica, representació de l’Assumpta i els apòstols, és de Pere Joan Obrador (1720-1792). El treball artístic del basament és força notable en el cisellat dels pedestals amb aplicacions de bronze daurat.