Els carros a la pagesia mallorquina (I)

Tornem a l’article publicat als números 11 i 12 de la revista local Sa Marjal que ens va servir de font d’informació per la confecció del reportatge sobre «La tracció de la força animal a les feines de Marjal», per tractar ara dels carros i els seus orígens. Els carros, que estirats per les bèsties, tan útils foren durant segles, tant per als treballs agrícoles, com per al transport de mercaderies i persones.

El Diccionari català-valencià-balear, de la Institució Francesc de Borja Moll, defineix el carro, com «Vehicle format d’una postissada horitzontal amb baranes o sense, muntada damunt dues rodes i proveïda d’un espigó o dos braços per enganxar-hi una o més bísties que l’estirin, i serveix per al transport de persones i principalment de coses feixugues o voluminoses. El carro emprat a les feines del camp a Mallorca, es coneix com a carro d’escalada: el carro que té dos braços i les baranes formades per balustres de fusta, és el carro més usual en la pagesia.»

L’esmentat article de la revista Sa Marjal comença així textualment, parlant dels orígens del carro: «Com en els temps primitius no hi havia carreteres tampoc hi havia carros, dels quals es deriva el nom de carretera. De mode que parlant en rigor no hi pot haver carreteres sense carros ni carros sense carreteres. Però l’enteniment de l’home quan es veu forçat discorre, i quant a Mallorca tot era pinar, garriga o bosc molt espès, quan havien de transportar sa llenya, agafaven un ullastre o un om bifurcat en totes ses branques, el carregaven d’altres branques o feixos, hi fermaven un mul… i així tenim el carro primitiu…» (sic)

Com veiem era molt rudimentari aquell primitiu mitjà de transport, això sí amb les bèsties, la força animal com únic recurs per arrossegar aquell artefacte i el que s’hi carregava al damunt. Però, d’ençà que el món és món, l’home no ha aturat mai de cavil·lar per millorar en tots els aspectes,  tot quan l’envolta, per tal de fer més fàcil i còmode l’activitat que desenvolupa. Així, que pensaren que a aquells arbres bifurcats caldria posar-los alguna travessa o postissada per tal que els feixos de llenya, o el que volguessin traginar no caigués a terra. Més tard tingueren l’ocurrència de posar-li rodes perquè fora més fàcil de rosegar, i finalment hi instal·laren les bandes, per evitar no tombessin els materials transportats.

Per determinar a quina època s’introduïren els carros a sa Pobla, tornem al ja esmentat article de Sa Marjal, que cita alguns documents consultats per afirmar que per allà els anys 1555 ja hi havia alguns carros a Mallorca, i fins i tot bastant de temps abans, i afegeix que, «A sa Pobla és ben cert que ja hi havia carros l’any 1717, ja que així ho demostren els següents albarans: ‘A bon conta de 250 carretades de pedres de paredar, a raó d’onze doblers per carretada, 21 lliura, als 20 xbre. 1717. Per una dieta de calç amb sos parells i carro una lliura. 1720’.»

De totes maneres, alguns fets donen a entendre, que a aquella època n’hi havia molt pocs de carros i els pocs que hi havia eren molt sol·licitats, sobretot per traginar materials per a la construcció. Basta dir que, per allà els anys 1763 que s’acabà l’església nova, l’actual església Parroquial de Sant Antoni Abat, els obrers que participaven en les obres, duien a tombs els cantons extrets de la pradera de Sant Antoni de Muro.

Arriba la roda plena

Després d’aquell primitiu carro es va construir el carro de roda plena, que va suposar un progrés molt valuós pels conreadors d’aquella època. Tenia la mateixa forma que el carro de parell conegut fins llavors, estirat per dues cavalleries o dos bous. El de roda plena tenia s’escala en forma d’un arbre bifurcat, dues rodes d’uns cinc pams d’alçada que estaven subjectes a un fuell, que rodava juntament amb les rodes, que eren plenes i massisses, quines dogues o peces eren sostingudes per vàries peces, i perquè agafessin més fort i no es desgastessin tant les rodes, estaven plenes de claus de ferro molt grossos amb una cabota, que en tocar-se un amb l’altre formaven com una espècie de llanta metàl·lica que s’aferrava ben fort als camins o carreteres. No cal dir que amb aquelles baluernes, tan feixugues i complicades de manejar, realitzar qualsevol trajecte per aquells abruptes viaranys era tota una odissea, igual que transitar pels estrets carrers del poble.

Segons testimonis de poblers d’avençada edat, a la dècada dels anys 1840, hi havia nou o déu carros a sa Pobla, tots de roda plena i tirats per un parell de bous. Els propietaris  d’aquells carros, eren: en Botilla, en Caparrot, en Serratit, en Caldés, Ca s’Escut, el Capellà Peret, en Ruet, en Jep, en Graixura i en Melsión. Concretament, l’any 1842 pareix que es va construir el primer carro de parell de roda buida o de brèndoles, i el va construir mestre Pep  Malavida per l’antiga i noble casa de Son Pera. Manava aquell carro de parell, Pere Gaietà, que estava de missatge a la possessió esmentada que primer tenia gran part de les seves terres dins sa marjal, de manera que, molt probablement aquell carro fou el primer que transportà dins la sarrieta les famoses carabasses.

Una ordre acceptada a disgust

Després, gràcies a l’enginy d’uns quants, s’introduïren els carros estirats per una sola bèstia i els carretons, més lleugers que el carro de parell. Pareix a ser que el primer carretó que hi va haver a  sa Pobla va ser propietat de Can Roig de na Tonina Aina, que el va fer construir l’any 1842, encara de roda plena, però dins pocs anys arribaria la completa reforma de carros i carretons.

Fou, el llavors Capità General de les Illes Balears, don Josep Maria d’Alòs, noble mallorquí molt amant del progrés agrícola, font de riquesa d’aquestes illes, qui el dia 16 de setembre de 1825, publiqués una Reial Ordre que s’obligava, en tot rigor, a construir els carros a la catalana, o sia de roda buida i de brèndoles. Una ordre que no va ser gens ben rebuda pels contraris al progrés, com eren la majoria de tots els pagesos poblers, quines queixes i protestes foren escoltades pels governants que varen actuar amb suavitat i prudència, concedint un temps de sis mesos, perquè poguessin modificar les rodes de cada carro, baix la pena d’haver de pagar la contribució de 10 reals per cada carro que no hagués canviat les rodes i 20 reals pels quals no ho haguessin fet dins el període de sis mesos més.

Segueix comentat l’article consultat, font d’aquesta informació, que, «Creient els nostres conradors el mateix que quasi tots els de Mallorca, que tal reforma suposaria la seva misèria i total runa, no se donaren per entesos els més tudosses, adoptant molt contra-gust seu aquella reforma dels carros de roda plena,  i fins i tot n’hi va haver de tan radicals que per allà l’any 1836 consentien a pagar 15 lliures (50 pessetes) cada any d’impost per no dur a terme aquella reforma.»

(Continuarà)