Damià González: un marger fet picant pedra

Nascut el 1972 a Madrid, Damià González és mestre marger del Consell de Mallorca. Va arribar a l’illa quan només tenia un mes i actualment viu a Selva. Als 20 anys va entrar a l’escola de margers del Consell i durant dos anys va rebre un tipus de formació. Des de llavors, ara fa 24 anys, treballa per a la institució d’autogovern de l’illa.

A més de dur a terme una gran feina de manteniment de pedra en sec a Mallorca, González ha format part dels treballs per a la recuperació dels trams degradats per l’erosió del Camí de Cavalls, a Menorca. De fet, fa dos anys es va desplaçar a l’illa per compartir les tècniques d’empedrament en sec i de recuperació de camins.

Pregunta.- Ve vostè de família de margers?

Resposta.- No. Jo vaig sortir del servei militar i quan vaig acabar no vaig poder recuperar el lloc de feina que tenia abans. Però va sortir aquest curs de marger del Consell i em va interessar. Ara ja es podrà fer un grau de formació professional, abans no. A mi m’agrada molt la naturalesa i estar dins la muntanya.

P.- En què va consistir la seva formació a l’escola de margers del Consell de Mallorca?

R.- Varen ser dos mòduls. Un era de picador de pedra i l’altre de marges. Un any el vaig fer amb el mestre Macià de Biniamar i l’altre any vaig estar amb el mestre Bujosa de Bunyola. Allò que fèiem era intercanviar tècniques. El primer any vàrem aprendre la tècnica del picador. Consistia en picar pedra amb punxons, fer escalons, motllures i arcs, entre altres coses. Era una feina més fina. El segon any vàrem veure tot allò relacionat amb els marges.

P.- Quin és el secret d’aquesta professió?

R.- T’ha d’agradar molt. És una feina feixuga perquè a l’estiu fa molta calor i a l’hivern hi ha aigua, fred i fang. No és una feina d’oficina. Jo no em veig ara mateix treballant dins un lloc i haver d’estar tancat, com és una oficina.

P.- Hi ha diferents maneres de fer marges?

R.- El mateix marge et marca la manera de treballar. Hi ha l’enqueixalat, que no té junta. Però també n’hi ha que tenen junta. Nosaltres sempre intentam no rompre l’entorn d’allà on feim feina. Ens adaptam a l’entorn. Quan hem de reconstruir un marge que ha caigut, el primer que feim és mirar l’entorn i intentar que paregui que el marge sempre ha estat allà.

P.- Quines són les eines més importants del marger?

R.- Són poques, no són moltes. Darrerament s’han introduït les erugues mecàniques per transportar pedres. Fa vint anys empràvem per això les civeres, que són un tipus de lliteres de fusta. També empram martells, picasses, picassons, càvecs, picos, punxons, senalles, masses, tascons i guinyoles. I això bàsicament és tot.

P.- Considera que s’ha produït una certa degradació de les tècniques pròpies i tradicionals d’aquest l’ofici?

R.- Sí. L’essència dels margers a Mallorca és la pedra en sec. Hi ha hagut una degradació de la tècnica tradicional perquè hi ha hagut intrusisme de persones que no són d’aquí i que no miren tant la qualitat de la tècnica. Van a allò més ràpid de fer i fort, i els és igual la tècnica emprada. Antigament un pagès feia un marge per tenir terra i poder sembrar una olivera. Allò que tenia valor era l’oli d’aquella olivera. Però avui en dia això ha canviat. El que val més ara és el marge. S’ha girat la truita. Els marges actualment costen molt i hi ha gent que tira els preus enterra. El pagès a vegades no pot pagar el preu per fer marges i això implica que es devaluïn i es rompi l’entorn antic.

P.- Creu que la mecanització ha tingut alguna cosa a veure amb la degradació de les tècniques més tradicionals?

R.- Tal vegada al Pla sí, però a la muntanya no. A nosaltres, per exemple, la mecanització no ens ha influït gens perquè la majoria de les vegades la maquinària no pot pujar fins allà on feim feina. No és accessible. Tenim llocs de feina on hem de caminar una hora o hora i mitja per poder arribar-hi, com les cases de neu del Puig d’en Galileu. 

P.- Quina és la clau per fer un bon marge?

R.- Tenir coneixements, pautes clares i materials. Es tracta de pedres grosses amb característiques molt particulars. Això pel que fa a marges en sec i tradicionals.

P.- L’ofici de marger va més enllà de la construcció de marges?

R.- Sí. Per exemple, ara el Consell està col·laborant moltíssim amb els ajuntaments dels pobles. Fa uns anys, per exemple,  col·laboràrem en fer el capell d’una barraca de carboner, que es fa amb càrritx. Un senyor major de Caimari ens va ensenyar a fer-ho de manera tradicional. Si el Consell no estigués tan implicat, segurament aquests coneixements es perdrien. De fet, si fa vint anys no s’haguessin dut a terme els cursets de margers de pedra en sec, tal vegada aquest ofici tradicional s’hagués perdut. Ara la lluita per fer una formació reglada sembla que ja és un fet.  Fa dos anys també col·laboràrem a Menorca amb la reconstrucció del Camí de Cavalls. El Consell de Menorca ens va demanar assessorament i jo vaig anar-hi una setmana a ensenyar-los a empedrar i fer camí en sec.

P.- Té algun referent dins la professió?

R.- He tingut bons mestres, com el mestre Bujosa, que el vaig tenir a l’escola de margers, i també el mestre Xesc “Mussó”.

P.- Amb quantes persones treballa actualment?

R.- Treball amb altres tres margers.  Ens falta personal sí o sí. Tota la Ruta de la Pedra en Sec, que consisteix en més de 300 quilòmetres, la duim nosaltres. Cada vegada que plou hi ha desastres i marges que cauen. La ruta va d’Andratx a Pollença i per a deu persones és ridícul perquè cada any que passa es van acumulant les feines. És impossible acabar-les amb tant poca gent.

P.- La pedra en sec resulta un testimoni de la forma de vida de la Mallorca rural. Quin és el paper del marger pel que fa a la seva conservació?

R.- Nosaltres intentam aproximar-nos el màxim a allò que hi ha fet. Els nostres mestres ens han donat la tècnica de pedra en sec per reconstruir els marges perquè quedin talment com estaven antigament. Aquesta és la base perquè segueixi el patrimoni i conservar tot el que hi ha. Tenim un paper molt important. El Consell ens ha preparat per això i si no ho feim nosaltres, segur que es perd. Una empresa privada no té ni els mitjans ni l’interès per fer-ho.

P.- Quin lloc de les Illes Balears és més representatiu pel que fa a l’ofici de marger?

R.- Tota la Serra de Tramuntana és representativa. A Lluc hi ha moltíssima barraca de carboner i sitges. Era una zona important de fer carbó. El Barranc de Biniaraix també és un dels llocs més emblemàtics de Mallorca per anar a visitar i veure allò que es feia antigament per desplaçar-se.

P.- Actualment quines actuacions necessita el patrimoni de pedra en sec de l’illa?

R.- Que els polítics creguin més en l’ofici i ens facilitin la nostra feina. Hi ha moltíssima feina per fer. Nosaltres tenim una edat i no hi ha joves. És una feina dura que passa factura a l’esquena. Tenim moltes baixes per lesions i a la llarga, si els polítics no posen remei, ens podem considerar una espècie en extinció.

P.- Fa uns tres anys va néixer el Gremi de Margers de Mallorca amb l’objectiu de defensar l’ofici ancestral. Creu que ho està aconseguint?

R.- Sí. Jo form part del gremi i nosaltres reivindicam la pedra en sec i la conservació de tots els elements que hi ha a la Serra de Tramuntana. El gremi funciona perquè, per posar un exemple, vàrem aconseguir que el talús de pedra pròxim al Salt de la Bella Dona, que va caure el gener de 2019 a la carretera de Lluc, es fes de manera tradicional i no amb les tècniques noves amb ciment. Hem demostrat que nosaltres hem pogut fer un marge que aguanta el mateix que el de fa 125 anys. La pedra en sec aguanta i té duració. Molta gent no s’explica com s’aguanta un marge sense ciment. De fet, a l’actuació al Camí de Cavalls de Menorca no s’explicaven com les pedres es podien aguantar. Això és perquè ells no han tingut una formació com la nostra pel que fa a tècnica de pedra en sec.

P.- Creu que l’ofici està socialment prou reconegut?

R.- Jo crec que sí. Ara el senderisme està de moda i la gent quan passa ens dona les gràcies. Sobretot els estrangers estan molt agraïts per la feina que feim.

#Foravila