Cròniques estiuenques d’un boomer a Mallorca (II)

Camins tancats, piscines plenes, merda arreu!

He sortit a estirar les cames pels camins rurals de la localitat que m’acull cada estiu. Seguint les indicacions del municipi, prenc un camí que comença asfaltat, però que ben aviat adopta el perfil polsós i groguenc de la terra trepitjada. M’envolta una garriga mediterrània de manual: mates baixes que s’abracen buscant desesperadament l’ombra d’algun arbre escadusser. Aquí, la lluita per la poca aigua d’aquest extrem del Migjorn mallorquí esdevé un espectacle natural de resistència vegetal.

De sobte, el camí queda tallat per una barrera metàl·lica. Al darrere, el sender continua, ample i clar, encara que fa cara de no veure gaires peus des de fa temps. Una murada de filferro espinós m’aconsella, amablement, que giri cua i cerqui altres paisatges.

Canvi de plans. Agafaré una pista asfaltada que em du cap a un conjunt de cases aïllades. Al principi em pensava que eren quatre xalets dispersos… però aviat m’adon que estic davant d’una dotzena de mansions amb dimensions dignes del deliri megalòman d’un faraó egipci. L’estil arquitectònic? Una gatera psicodèlica que ha barrejat referències wagnerianes, vikings, ianquis i una mica de teula àrab per fer-se perdonar.

Els jardins, extensos i d’un verd insultant. Les piscines, grans i plenes d’aigua fresca, fistonejades amb mobles caríssims fets amb fustes provinents, segurament, d’algun bosc tropical arrasat en nom de la decoració exterior.

Tombant un cantó, em top amb un camió cisterna enorme. Entre cloncs i clincs, el tanc es va buidant a través d’una llarga canonada groga. “Hi caben quinze mil litres”, proclama orgullós un rètol pintat al lateral. El conductor descansa tranquil·lament a l’ombra d’un ullastre i, tot fent-la petar, em confessa que des de l’inici de l’estiu ja ha fet no menys de vint-i-cinc viatges. Amb el seu bonic castellà de més enllà de la mar, m’informa que ha d’omplir-les no menys de deu piscines que, només en aquest redol, esperen pacientment els seus privilegiats banyistes.

Ens acomiadem. En el camí de tornada, un dels pocs solars sense edificar s’ha convertit en un abocador improvisat: enderrocs, capses de cartó, un televisor que sembla haver estat protagonista d’una baralla conjugal i un parell de matalassos de plaça i mitja que han viscut millors nits. Cap intent de dissimular-ho: tot a la vista, com si fos art urbà.

Més endavant pas per davant d’una casa humil, d’aquelles amb un aiguavés orientat al sud i una porta sota una parra i finestres petites. Una madona amb capell rega les plantes de la carrera amb un poal a una mà i un cassó a l’altra. El meu “bon dia” és correspost amb un ràpid i calorós: “Quina calor que fa!”. I xerram. Em comenta que de nina sempre feia el camí que he trobat barrat. Fa uns vint anys uns estrangers el tancaren, tot i que —n’està segura— és públic. L’ajuntament? Bé, com si res. Ni fred ni calor. Sobretot calor.

Ella viu de la cisterna que cuida com un tresor. Les flors, les plantes i l’hort beuen d’aquest regal cada cop més escàs que ens arriba del cel. El seu pou fa estona que està salinitzat i just el fa servir en casos extrems. Ens acomiadem amb una rialla i un “Aneu per l’ombra!” carregat d’ironia. Les madones mallorquines sempre tenen la darrera paraula!

De tornada a casa, llegesc una notícia: totes les Illes Balears estan en prealerta per sequera. Les reserves hídriques estan al 48%. I la meva zona, encara pitjor. Vaig a la botiga a comprar queviures. Agafaré una botella de 6,25 litres d’aigua mineral: 2,15 €. Una rutina diària des que, ja fa mesos, sabem que l’aigua del grifó està saturada de nitrits. El metge ja ens ha advertit que no és recomanable per al consum habitual. Torn carregat com una somera.

No puc deixar de pensar en aquells 15.000 litres, escampant-se alegrement entre piscines i gespes que mai han patit set. Uep! I no m’he d’oblidar de separar el vidre, l’orgànic i el rebuig. Avui toca deixar els fems a la porta. El meu digne ajuntament ha fet bandera de la recollida selectiva i ens ha demanat un esforç a tots els ciutadans. Els vigilants de la merda… implacables ells!

VIP = “Very Inconsiderate People”, un altre circ aeroportuari

Fa uns minuts que he recollit l’equipatge i ara espero, pacient com un cactus, el meu transport cap a la ciutat. Tot és calma i rutina… fins que un petit cotxe esportiu, sorollós com una banda de percussió desafinada, s’atura de cop enmig d’una cacofonia de pets i trons. Aparca triomfalment —com si fos el retorn del rei— just damunt d’una plaça clarament retolada per a persones amb discapacitat.

Ara, fem un breu incís pedagògic: aquestes places, reservades per a persones amb mobilitat reduïda, són espais pensats per facilitar-los l’accés a la vida quotidiana. Solen estar situades estratègicament prop d’edificis públics, centres comercials o, com en aquest cas, aeroports internacionals. I sempre, sempre, porten ben visible el símbol internacional d’accessibilitat. Bé, sembla que per al nostre protagonista, aquest símbol deu voler dir “aparcament VIP”.

Del vehicle en surt, amb pas estudiadament juvenil, un pardal bronzejat de manera tan sintètica que sembla acabat de sortir d’un forn de rajos UVA. Les múltiples operacions estètiques que li fan lluir la cara com una màscara de cera no amaguen que és prou gran per recordar quan Truman era president. De l’altre costat del cotxe baixa, amb la gràcia d’una reina del ball permanentment ofesa, el que els americans anomenen una “trophy wife”. Avança amb el nas arrufat, com si trepitgés fems de gos cada vegada que posa un peu a terra.

Tot seguit, apareixen dos empleats d’una empresa de lloguer de cotxes, àvids com cadells, per donar-los la benvinguda. Però la parella imperial els dedica només una mirada de freda indiferència. Per ells, tot és decorat. Marxa lenta i vestits blancs impecables, com si fossin els protagonistes d’un anunci de perfum car. I nosaltres, els presents, simples figurants que hauríem d’aplaudir o, com a mínim, apartar-nos amb reverència.

Però alguna cosa grinyola. Les nostres cares, especialment la meva —segons sembla— transmeten una combinació d’incredulitat i emprenyament monumental. Un dels empleats, potser intentant calmar els ànims o potser només per fer-se el simpàtic, se’m gira i diu, amb un somriure cansat:

—No se enoje, señor. Son turistas. ¡No me sea usted bochinchero!, demana amb un melós to caribeny.

Abans que pugui decidir si el meu sarcasme ha de sortir en català, castellà o llenguatge de signes, l’altre treballador crida com si hagués vist Satanàs sortir del maleter:

—¡Hijueputa! ¡Vaya malparidos! ¡Mira qué regalo nos dejaron!

A la mà, dues bosses d’escombraries que deuen contenir algun tipus de matèria orgànica en procés de descomposició accelerada. La pudor arriba fins on soc jo. Continuen traient coses: ampolles buides, roba bruta, menjar que ja ha conegut dies millors… Tot això d’un cotxe prou petit per dubtar si té maleter o només una bústia de correus!

Amb guants de plàstic i molta resignació, els dos empleats es posen a buidar aquell cotxe convertit en contenidor mòbil. Quan, finalment, arriba el meu transport, ells encara lluiten contra la muntanya de deixalles.

Cap vigilant, cap policia, cap ànima amb uniforme va aparèixer durant els llargs minuts que va durar aquesta opereta grotesca. Ja ens ho deien: el món és dels vius. I, pel que es veu, també dels porcs ben vestits.