La Marina des Cavall Bernat i la Font de l’Astor
No hi ha millor manera d’inaugurar la temporada que amb una ruta capaç de posar a prova la forma física, les habilitats tècniques i l’esperit aventurer. Una vegada més caminarem arran de mar, als peus de la serra del Cavall Bernat. Si comencem de bon matí, la seva ombra ens protegirà del sol i la brisa marina farà més suportable l’esforç.
La sortida permet un bon capfico, tant en algun punt del recorregut com a les platges de Cala Sant Vicenç, al final de la jornada. Les formacions rocoses del Cavall Bernat, que semblen sorgides d’un món fantàstic, seran les grans protagonistes del dia. També gaudirem de la possibilitat de recórrer els dos vessants d’aquesta serralada vertiginosa, sempre espectacular.
El punt de partida és la rotonda de la urbanització de Cala Carbó, a Cala Sant Vicenç, devora el conegut com a xalet d’en Bonatti. Si veniu amb transport públic, la línia 321 us deixarà a uns vint minuts a peu. En cas d’anar-hi amb cotxe, convé organitzar-se per fer cotxades.
No oblideu que es tracta d’un fora cap a principi a fi: no està senyalitzat. Haurem de guiar-nos pel terreny i per les indicacions. Tot i que hi trobarem fites, no sempre són fiables. El tram més proper a la mar és dur i exigent, amb desnivells pronunciats, roca descomposta i passos enganyosos. Arribar a la Font de l’Astor serà una recompensa merescuda, però no exempta d’esforç. La mar ha d’estar tranquil·la, ja que l’accés és molt exposat. L’itinerari és circular, amb coincidència només al tram inicial i final, i no ofereix cap moment de relaxació: cal mantenir l’atenció en tot moment.
A risc de repetir-me i fer-me pesat, insistiré en la importància de dur un mapa en paper: si falla la tecnologia o la intuïció, pot ser vital. No hi ha punts d’avituallament d’aigua i la font és poc fiable. Comproveu la previsió abans de sortir i, si la mar és massa moguda o fa calor extrema, millor ajornar la sortida. És una ruta per a gent amb experiència i bona forma física. Porteu una corda i assegureu-vos que algú del grup tingui els coneixements i experiència per, si de cas, fer-la servir.
Xalet d’en Bonatti
Començam a la rotonda, devora el xalet que, segons la tradició, havia estat propietat del mític alpinista Walter Bonatti. Retrocedim uns metres per l’asfalt i, a la primera corba, prenem un senderó que puja cap a la Talaia Vella. Aviat deixem el camí i ens desviem cap al coll situat a l’esquerra. Ens reben els primers garballons, que ens acompanyaran gairebé sempre com a mostra de la pobra coberta vegetal, castigada repetidament pels incendis.
Des del coll s’obre sobtadament la murada de la banda de tramuntana de la Serra del Cavall Bernat. Si la llum hi incideix de manera adequada, veureu com el sol travessa per unes obertures la serralada amb un efecte sorprenent. Alguns excursionistes anomenen aquest forat amb el neotopònim de l’Ull de Déu, davant la manca d’un nom tradicional. Des de la collada baixam cap a l’esquerra i enllacem amb la part mitjana d’una torrentera que desemboca a la Ferradura.
La Ferradura
Després de creuar el torrent, mantenim l’altura sobre la mar d’acer i avancem per un terreny esmicolat i fràgil fins a arribar a una olla on conflueix un altre torrent que baixa de la Talaia Vella. Aquí convé extremar la precaució.
El nostre objectiu és la Font de l’Astor, situada sota un penya-segat amb senyals d’antic despreniment. Una petita illeta de pedres n’indica aproximadament la posició. El descens fins a la mar és complicat: a la primera canal convé assegurar amb un cordino. Ja arran de mar, trobam una paret vertical que exigeix una mica de material tècnic. El més recomanable és que algú del grup s’hi enfili primer i ajudi la resta. Si cal, sempre queda la solució casolana de fer servir el més corpulent com a escala improvisada.
Font de l’Astor
Superat el segon pas, ens dirigim a un penyal característic que indica el lloc on s’amaga la font. Després de travessar alguns roquissars arribam a la base d’un cingle negre on s’obre, a uns tres metres d’alçada, l’entrada a la cavitat. Per accedir-hi cal una darrera grimpada fàcil, amb bones preses.
A l’interior hi trobam un primer cocó de grans dimensions, massa vegades buit. Més endins apareixen coconets enllaçats que condueixen a una galeria inundada i, al fons, un altre passadís més estret des d’on, si tenim sort, sentirem l’aigua degotar dins un altre cocó majestuós. És una cavitat bonica i sorprenent. Per admirar-la convé dur frontal: la simfonia de colors que l’aigua ha arrencat de la roca és un espectacle que costa d’oblidar.
En sortir, i sobretot en el descens, molta precaució: la humitat i les roques polides poden jugar una mala passada.
Pas des Porc
El camí de retorn és més senzill, però el desnivell continua exigint atenció. Remuntarem el llit del torrent fins a poder iniciar una travessa horitzontal per damunt dels cingles de la font. La inclinació és forta i haureu de menester tècnic i paciència. En algun punt pot ser que trobeu fites i restes de camí. La direcció és clara: cal passar per damunt del Racó del Cavall Bernat cap al circ que dona accés al conegut Pas des Porc, situat a l’esquerra del primer forat de l’Ull de Déu. És l’únic punt que permet traspassar amb certa comoditat la gran murada de la serra. La part final és una canal de roca grisa que se supera pel costat esquerre.
La sortida ens regala una visió privilegiada: la Badia de Pollença, la vall de Boquer i la serra d’Albercutx. És moment de descansar i badar, admirant el contrast entre el costat nord, ombrívol i desolat, i la planura assolellada del sud, transformada per la urbanització.
Ull de Déu
Ens dirigim ara cap a la dreta, seguint les fites que marquen el camí de carena del Cavall Bernat. És un territori ple d’esquerdes i rellars: cal prudència i seny. El pròxim objectiu és localitzar el forat que ens ha guiat tot el matí. Les fites ens hi apropen, encara que deixen la cavitat a uns cent metres a la dreta. Val la pena arribar fins a la carena per contemplar l’espectacle.
L’Ull de Déu és una obertura colossal, de dimensions ciclòpies, a l’altura del paisatge que corona. Depenent de l’hora i de l’estació, la llum hi entra i es converteix en un espectacle visual extraordinari. Entre el verd de les parets i el vermell de la roca argilosa, apareix el blau intens de la mar prop de la Font de l’Astor. Una recomanació clara: aquí no hi ha lloc per imprudències.
Talaia Vella
Encara embadalits per la visió de l’Ull de Déu, ens dirigim cap a la Talaia Vella per coronar el seu cap cucurull i gaudir, si toca, d’un merescut dinar. El menjar passa a segon pla davant el panorama que s’obre als nostres ulls. No és estrany que aquesta zona sigui una de les més riques en restes arqueològiques de Mallorca, des de l’època pretalaiòtica fins a l’edat mitjana: la ciutat romana de Bocchoris, els poblats de navetes, les coves artificials de Cala Sant Vicenç o les murades sobre la Cova de Cal Peso en són testimoni.
En el descens seguim un conjunt de fites que ens condueixen fins a unes murades ciclòpies atribuïdes al període talaiòtic. Impressiona l’habilitat constructiva dels antics pobladors.
Aferrats a un cingle ja albirem el punt de partida: la rotonda inicial, amb la Serra de Cornavaques presidint les petites construccions de Cala Sant Vicenç. Potser no haurà estat una de les sortides més llargues de la vostra vida, però amb seguretat us n’endureu el cap ple d’imatges evocadores i records inesborrables.
Fitxa tècnica resumida
Distància: 6,5 km
Desnivell acumulat damunt uns 800 metres
Temps estimat: Al voltant de 4 hores i mitja sense comptar aturades.
Dificultat: Difícil. No hi ha gairebé camí i és recomanable portar una corda per facilitar el pas en punts concrets.
Referències
MASCARO-PASARIUS, Mapa General de Mallorca, lamina 2
Diccionari Alcover-Moll
Mapes Mallorca Editorial ALPINA
Guia Arqueològica de Mallorca, Aramburu, Garrido i Sastre
Descripció detallada i amb imatges de la primera part del recorregut a la Web TRESQUES PER TRAMUNTANA https://arni-muntanya.blogspot.com/2012/06/font-de-lastor.html