L’Alzinar: RODES-2025: El nou projecte de difusió cultural del C.C.D.S. (II)
Els foners rodis a la Grècia antiga.
L’illa de Rodes, situada estratègicament a la Mediterrània oriental, va ser reconeguda no només per la seva rellevància política i comercial, sinó també per la seva contribució militar. Entre les seves aportacions més destacades es troben els foners rodis, tropes lleugeres especialitzades, el domini de la fona de les quals els va atorgar una reputació excepcional a l’Antiguitat.
La fona com a arma històrica.
La fona va ser una arma de gran rellevància en la història militar, utilitzada des del neolític i present en conflictes des del Pròxim Orient fins a Europa.
Encara que menys prestigiosa que l’arc o l’espasa, el seu impacte tàctic va ser considerable.
S’empraven principalment dos tipus de fones: la fona de mà, capaç d’assolir velocitats superiors a 100 km/h i llançar projectils a més de 400 metres, i la fona de bastó (fustibalus), d’ús més senzill però de menor abast.
S’han trobat projectils esfèrics, bicònics o ovoides de pedra i argila. Aquests van ser més tard reemplaçats, a la milícia romana, pels de plom. Els projectils de plom, anomenats glandes, solien pesar entre 20 i 80 grams i podien incloure inscripcions com a consignes militars o burles a l’enemic.
El poder destructiu era notable: un projectil de 25 grams llançat a més de 100 km/h equivalia a l’impacte d’una pilota de golf caient des de set pisos d’alçada, i podien ser més mortífers que les fletxes contra tropes sense armadures o amb armadures de cuir.
La precisió dels foners era igualment sorprenent. Fonts antigues descriuen els benjamites capaços de “llançar pedres a un cavall i no fallar”, mentre que els aqueus practicaven llançant projectils a través d’una anella.
Els foners balears.
Els balears, per la seva banda, entrenaven des de nens, sense poder menjar fins a encertar amb la fona un tros de pa.
Rodes i el seu context historicomilitar.
Rodes, amb les seves tres antigues ciutats de Yaliso, Lindo i Camiro, es va unificar a la nova ciutat de Rodes, després del 412-411 aC.
La seva efervescència política i militar demostra la seva importància estratègica i la necessitat de forces militars competents, un entorn propici per al desenvolupament d’unitats especialitzades com els foners.
Els rodis van participar en la Guerra del Peloponès i a les posteriors pugnes navals, essent objecte d’intervencions d’Atenes, Esparta i Pèrsia.
En aquest context, les tropes lleugeres especialitzades van adquirir encara més importància, i els foners rodis van sorgir com un recurs militar d’enorme valor.
Historiadors com Tucídides i Jenofonte són fonts crucials per comprendre la guerra Grega clàssica i Hel·lenística, sent Jenofonte particularment útil per a les reconstruccions militars i la figura dels soldats mercenaris.
El testimoniatge més significatiu prové de Jenofonte, a la seva obra l’Anàbasis, on narra la Marxa dels Deu Mil (401 aC), que revela tendències cap a la professionalització militar al segle IV aC, amb un increment de l’ús de tropes lleugeres com peltastes i foners, és l’escenari on els foners rodis van demostrar la seva superioritat.
Aquests canvis serien decisius per a les posteriors reformes de Filipo II de Macedònia, qui va desenvolupar la falange reforçada amb infanteria lleugera integrada, i elements de cavalleria en el seu nou exèrcit.
Durant l’expedició, els grecs patien fustigació de la cavalleria i dels arquers perses fins que Jenofonte va recórrer a foners rodis, l’eficàcia dels quals va alterar el curs de la campanya. D’acord amb ell, els seus projectils aconseguien “el doble de distància que els de les fones perses” i superaven fins i tot l’abast dels arquers enemics.
Jenofonte afirma que, amb el suport d’aquestes unitats, els grecs van aconseguir contrarestar les tàctiques perses i avançar cap al mar.
Els foners rodis i la seva superioritat tàctica.
L’illa de Rodes va ser la llar d’una unitat militar d’elit: els foners rodis. Aquests guerrers eren cèlebres per la seva destresa i l’abast dels seus projectils.
Armament i tècnica: El mètode d’ús de la fona implicava carregar un projectil a la fona, fer-la girar ràpidament i després deixar anar la coeta, o rabilla, amb els dits per disparar-ho.
Principalment, existien dos tipus: la fona de mà (funda) i la fona de bastó (fustibalus).
La fona de mà, una corretja flexible amb una bossa a la meitat per al projectil, podia llançar projectils a més de 100 quilòmetres per hora amb un moviment giratori del canell. La fona de bastó, encara que amb menys abast, era més fàcil de manejar i podia llançar projectils més grans i pesats. Els projectils de fona van evolucionar des de simples còdols fins a altres acuradament elaborats de pedra, argila o metall. Aquests últims, anomenats glandes pels romans per la seva forma de gla, eren bicònics o ametllats i es van imposar a Grècia a partir del segle V aC, pel seu abast més gran i capacitat de penetració.
Els glands de plom podien fabricar-se fàcilment abocant plom fos en forats fets amb un dit a terra i pesaven generalment entre 30 i 80 grams, encara que altres projectils podien variar entre 20 i 50 grams. Jenofonte va afirmar que els foners rodis estaven “versats també en l’art de llançar projectils de plom”.
El desavantatge més gran de la fona era l’elevat entrenament que requeria per a un maneig dretà, cosa que pràcticament exigia el seu ús des de la infància. A diferència dels hoplites, que requerien un menor entrenament i preparació, els foners i arquers demanaven una habilitat especialitzada.
Eficàcia i superioritat:
L’efectivitat dels foners rodis va ser notable. Jenofonte, a la seva Anàbasi, relata com va formar una valuosa unitat de 200 foners, reclutats entre els hoplites de Rodes, que ja eren experts en l’ús de la fona.
Jenofonte va observar que els rodis “llançaven els seus projectils més lluny que els perses, fins i tot més que els arquers perses”.
En aquella època, els arquers perses eren considerats els millors del món. La incorporació d’aquests foners rodis i altres forces lleugeres va ser crucial perquè els grecs poguessin defensar-se eficaçment dels perses mentre duien a terme la retirada.
Declivi i llegat de la fona.
Encara que la fona va continuar en ús fins al segle XVII, el desenvolupament d’armadures més resistents, l’expansió de la cavalleria ràpida i l’ús més gran de la pólvora van reduir progressivament la seva efectivitat.
A l’Antiguitat tardana es recomanava als foners entrenar-se amb una sola rotació per augmentar la velocitat i el rang del tret. La fona de bastó va perllongar el seu ús com a arma de setge.
De manera sorprenent, hi ha testimonis de l’ús de la fona tan recent com el 1936 durant el setge de l’Alcázar de Toledo, on es va fer servir per llançar explosius improvisats. Aquesta línia temporal demostra la longevitat de la fona com a tecnologia militar, el llegat de la qual es manifesta no només a l’Antiguitat, sinó també en conflictes molt més recents, com diversos a l’Orient Mitjà, on era utilitzada amb freqüència per manifestants violents.
Les fonts disponibles mostren que, mentre que l’eficàcia i la contribució dels foners rodis estan clarament testificades, especialment a través dels escrits de Jenofonte, la documentació exhaustiva és més aviat escassa o fragmentada.
En contrast, els foners Balears són esmentats amb detalls molt específics, cosa que indica una documentació més completa de les seves pràctiques.
Possibles raons per a l’escassetat d’evidència sobre foners.
Pel que fa a les raons per les quals les evidències sobre els foners, inclosos els rodis, poden ser més escasses, les fonts proporcionen algunes claus generals: Manca de reconeixement “honorable”.
La fona, malgrat la seva letalitat i abast, “sovint va passar desapercebuda”.
A l’època clàssica grega, només el combat cos a cos entre guerrers blindats (com els hoplites) es considerava honorable, atorgant poc reconeixement a les tropes lleugeres. Això podria haver portat a una menor atenció o registre per part dels historiadors.
Omissió de detalls tècnics per part dels autors clàssics.
Historiadors contemporanis dels fets, com Tucídides i Jenofonte, sovint “van ometre detalls tècnics militars que consideraven obvis per al seu públic”. Atès que la fona era una arma antiga i estesa, molts dels seus aspectes tècnics i d’entrenament podrien haver estat considerats de coneixement comú i, per tant, no dignes de menció detallada a les seves obres.
Focus de les fonts en altres aspectes.
Algunes fonts, com les de Demóstenes o Esquines, se centraven en aspectes polítics i retòrics, no en detalls militars específics.
Fins i tot Diodor de Sicília, en esmentar les reformes de Filipo II, no va aprofundir en els detalls militars.
Conclusió.
Els foners rodis representen un cas paradigmàtic de l’efectivitat de les tropes lleugeres a la guerra antiga.
El seu entrenament des de la infància, l’ús innovador de projectils de plom i el seu impacte en les tàctiques enemigues, tal com documenta Jenofonte, els converteixen en una de les unitats militars més notables de la Mediterrània.
En aquest marc, els foners rodis i baleàrics constitueixen el millor exemple de la sofisticació assolida per aquesta arma aparentment senzilla.
Expedició a RODES.
L’expedició a Rodes, del dilluns, dia 27 d’octubre al dissabte 1 de novembre del 2025 (els foners balears parteixen dia 26, i retornen dia 2 de novembre), està composta per un total de 14 foners i monitors (3 del CEBE-Eivissa; 3 de la UEM-Menorca; i 8 del C.C.D.S.).
Foners del C.C.D.S.