Elegància i senyoriu a les cases

Hi ha pocs elements que defineixen millor el caràcter dels habitants d’un territori que les seves llars. Per aquest motiu, la publicació del segon volum de “Cases i posades de Mallorca”, d’El Gall Editor, revesteix un interès molt especial, ja que a través de la seva lectura i de la contemplació de les fotografies que acompanyen els textos es pot efectuar un recorregut per la idiosincràsia illenca, des dels luxosos habitatges de Ciutat fins a les llars més rústiques amagades arreu de la geografia mallorquina.
La tasca de recerca duita terme pels autors d’aquest volum -el filòleg i dinamitzador cultural, Tomàs Vibot, i l’historiador, José Villalonga- ha donat com a fruit un recorregut pels diferents tipus d’habitatge que al llarg dels anys han anat omplint tots els racons de Mallorca en una sàvia mostra d’elegància i senyoriu.
Tot i els diversos motius d’interès d’aquest segon volum de “Cases i posades de Mallorca”, cal esmentar com un dels prioritaris l’ampli ventall de cases que són visitades pels autors, ja que no s’han limitat a visitar un model concret de casa mallorquina; ben al contrari, les cases visitades van des de les senyorials pròpies de l’aristocràcia illenca a cases del que avui podríem anomenar burgeses, enriquides a través del comerç, passant per algunes cases amb un fort component religiós com pot ser la rectoria d’Esporles.
L’estudi d’aquestes cases imponents ha posat de manifest la capacitat de mantenir l’essència original de cada un d’aquests espais -tot i que molts han hagut de ser reformats i adaptats a les exigències dels nous temps-; romanent aquestes llars com uns autèntics valedors i conservadores de l’autenticitat mallorquina que tant ha subjugat a tot aquell que les hagi pogut visitar. Tanta és la rellevància del caràcter d’alguna d’aquestes cases que, en algunes ocasions, han donat lloc al que posteriorment s’hauran constituït com a llogarets o fins i tot pobles.

La llar mallorquina
Per tant, és obvi assenyalar que a través de l’estudi d’aquestes cases i posades es pot establir un esquema que permeti fixar quines són les diverses dependències d’una autèntica llar mallorquina -així com la funció de cadascuna d’elles- i la seva importància a l’hora de definir el caràcter d’aquestes edificacions.
L’austeritat, no exempta d’elegància, sol ser la marca de la casa mallorquina, tot i que també és cert que són immobles on es poden apreciar algunes de les influències més rellevants de les èpoques en què foren bastides o reformades: en podrien ser alguns exemples Can Prunera a Sóller o Ca sa Marquesa a Palma. Val a dir que la visita a aquestes cases -i la cura que n’han tengut els seus propietaris- permet no tan sols contemplar i gaudir de l’estructura i fesomia d’una autèntica casa mallorquina sinó també del mobiliari i elements decoratius que la solen acompanyar i que, indubtablement, es converteixen en un valor afegit a l’hora de destacar l’interès de l’immoble en qüestió.
L’estudi d’aquestes cases i posades permet establir una sèrie de paràmetres que ajuden a fixar les diverses dependències a través de les quals s’articulen aquestes llars: la planta baixa -amb l’entrada, la sala de rebre, el menjador i la cuina-, la planta noble -o pis principal on s’hi ubicaven els dormitoris i on els propietaris solien posar de relleu el seu mode de viure i categoria social- i els porxos -sovint l’espai no visitat que solia ser ocupat pels servents-.
Un dels punts forts d’aquest volum es troba en la visita no només a habitatges propis de l’aristocràcia illenca situada al cor de la capital illenca, sinó també de les cases de la classe benestant de la part forana mallorquina, aquells anomenats “pagesos rics”.
La visita a aquesta pagesia benestant presenta un doble vessant, ja que no tan sols s’estudien les cases rurals situades al mig de les seves propietats agrícoles, sinó també les posades que aquests pagesos solien emprar a les viles.
En aquest aspecte, es consideren posades les cases urbanes que els propietaris de les possessions de fora vila posseïen i que solien ser visitades els diumenges i dies de guardar, sovint amb motiu de celebracions de tipus religiós o en el decurs de les festes locals. Aquestes posades es convertiren així en un clar exemple del que significava tenir en llurs pobles casa ben bastida, tant era així que comptar amb una posada era una de les condicions imprescindibles pels seus titulars a l’hora de ser reconeguts com a “hidalgos” per la monarquia.

A Llucmajor
Un exemple d’aquest tipus de posada és la Posada de Tió al municipi de Llucmajor, propietat de la família Sastre “Quelet”; és a dir, la casa urbana de Tió, possessió situada entre Son Garcies de s’Aljub, Son Viladell i Son Bono Vell. Aquesta posada es troba situada al carrer Paraires (antigament Cappuig) i exteriorment mostra tres plantes d’alçat, amb el porxo afegit en època contemporània.
La posada de Tió, tot i no excel·lir com a casal urbà, constitueix un paradigma d’habitatge consolidat al segle XVIII, encara que fonamentat al segle XVII i es caracteritza també per formar part en origen de ciutadans.
Can Melcior a Binissalem seria un bon exemple de casa bastida per una pagesia benestant que aconseguí consolidar-se a partir del segle XVIII i la producció vinícola.
Aquest immoble es situa al carrer Bonaire, confluència amb el de Sant Vicenç de Paül -és a dir en l’àmbit de la plaça de l’església-, històricament foren dos immobles: l’un, Can Melcior, vinculat a la família Oliver, i l’altre era conegut coma Can Barruf. Can Melcior compta amb un element molt característic de l’arquitectura binissalemera, que és l’ús de la pedra vista feta a partir de carreus petits. L’edifici compta amb dos cossos d’alçat i amb una forta austeritat pel que fa a obertures.
El portal forà s’obre al carrer Bonaire, d’arc de mig punt, dovellat i amb uns brancals formats per blocs a trencajunt. Aquest portal forà comunica amb una batiport modern, des d’on arrenca un carrerany empedrat que comunica directament amb el corral; és interessant remarcar que aquest empedrat està format per còdols i lloses i presenta la particularitat de desplaçar-se de biaix, atès que ambdues portes no es troben en el mateix eix.

De pedra
Crida l’atenció la utilització de la pedra i el seu treball que va fer famosos, encara ara, els picapedrers locals. Concretament a Can Melcior s’hi poden observar, entre d’altres elements, l’escala que puja a la planta noble amb els angles visibles treballats i graons d’una sola peça o una antiga pica d’oli de pedra viva que es troba sota l’arc.
Serveixin aquests exemples d’immobles mallorquins com una petita mostra del que es pot trobar a “Cases i posades de Mallorca”, un itinerari cultural i emotiu per algunes de les edificacions més representatives de l’arquitectura mallorquina en tots els seus àmbits, rural i urbà, pagès i cosmopolita. Un itinerari que ens duu a creuar la geografia de Mallorca a la recerca de petites meravelles patrimonials que han aconseguit sobreviure a la desídia d’una illa abocada de ple al turisme.
Serveixi també per posar de manifest el caràcter bonhomiós i pacient dels mallorquins que fins fa pocs anys es podia resumir amb les paraules: “Siau benvinguts, que aquesta casa és casa vostra”.

RECTORIA D’ESPORLES
La Rectoria d’Esporles representa a la perfecció el paradigma d’immoble mallorquí amb atribucions eclesiàstiques, sense ser un espai pròpiament dedicat al culte.

EL MÉS ANTIC
Aquest edifici -amb referències documentades el 1404- és el més antic conservat a la vila d’Esporles, i a part de la vàlua històrica presenta un alt interès per les dimensions i l’estètica de la seva façana i pel conjunt d’elements arquitectònics conservats que ens remeten a un passat força llunyà.

RECTOR TUGORES
La façana és de grans dimensions, força allargada i amb tres plantes d’alçada i fa visible una sèrie d’ampliacions; el portal perfila el clàssic arc de mig punt, dovellat, fet amb blocs de pedra viva i rematat amb un carcanyol damunt el qual s’hi emplaça un escut d’armes quarterat del rector Tugores, que a principis de segle XX hi dugué a terme una reforma.

PARTICULARITAT
Una de les particularitats de la façana resideix en l’ornamentació del parament, fet amb els clàssics maquets sobre el referit. El portal forà comunica amb el vestíbul, empedrat a l’igual que la clastra; aquest empedrat és format per lloses limitades per dues cadenes que recorren longitudinalment aquest espai dotant-lo de regularitat i harmonia. A destacar també, l’escala de dos rams que comunica aquest espai amb la residència del rector.

POLICROMIA
Finalment, a la dreta de la clasta s’hi localitza la part conservada més antiga de l’edifici: es tracta d’una àrea coberta amb dos trams de volta d’aresta amb sengles claus amb relleu i restes de policromia, situada rere un arc rebaixat.

Imatges: El Gall Editor