Maristel.la pel Camí d’Es Castellet

La proposta excursionista que avui us presentam recorre les zones boscoses situades a ponent de la vila d’Esporles, a les faldes de la seva elevació més emblemàtica: la Fita del Ram. Trescarem per camins i senders tradicionals, tot gaudint de paisatges i vistes poc habituals. Les tradicions i devocions populars s’evidencien tant en les construccions de l’ermita de Maristel·la com en la monumental escultura del Cor de Jesús. Roters, carboners, calciners i llenyataires —entre molts altres— han modelat amb les seves mans un paisatge que, tot i semblar natural, és fruit de segles d’activitat humana. El bosc que avui descobrirem és, sens dubte, resultat d’aquesta interacció continuada entre l’home i la muntanya. Gràcies a aquella feina dura i persistent, podem gaudir d’un entorn d’una bellesa i autenticitat excepcionals.

El punt d’inici és l’aturada de la línia 202 del TIB, situada al carrer Joan Riutort, poc abans de la cantonada amb el carrer Jaume I i a pocs metres del passeig principal. Esporles disposa d’una bona oferta comercial, ideal per proveir-vos abans de començar la ruta.

En iniciar el recorregut seguirem el Camí des Correu, degudament senyalitzat com a GR. Ben aviat, però, ens n’apartarem; per això convé posar atenció a les indicacions. La xarxa de camins i tiranys és extensa i pot induir a alguna desviació involuntària: manteniu, doncs, l’orientació i consultau sovint el mapa. El desnivell no és excessiu, però requereix un esforç moderat, especialment en el tram que uneix el Cor de Jesús amb l’àrea recreativa de Son Tries.

A la tardor, el bosc es transforma: els fruits rogencs de les arboceres encenen el sotabosc amb tons taronja i vermells, en contrast amb el verd fosc de l’alzinar. Si el temps acompanya, les vistes sobre la part sud i central de la Serra de Tramuntana poden ser espectaculars. Porteu calçat adequat i bastons si hi esteu avesats; el terreny pot resultar relliscós si és humit o banyat.

No oblideu dur un mapa, sempre útil per identificar punts clau i refermar la direcció en cas de dubte. Tingueu en compte que l’única possibilitat d’aigua potable és la Font de Dalt de Son Tries, ja al final del recorregut; caldrà, per tant, preveure’n la reserva. Comproveu la previsió meteorològica abans de sortir i, si el temps no acompanya, recordau que sempre hi haurà un altre dia. És una ruta agradable i variada, amb un punt d’exigència moderada, perfecta per a caminadors amb ganes de natura i silenci.

Camí des Correu

Començarem caminant en direcció a l’església de Sant Pere. Deixant enrere la plaça de l’Ajuntament, seguirem les indicacions del GR-221 cap a Banyalbufar pel Camí des Correu. Ben aviat afrontarem la Costa de Sant Pere, un pendent exigent que, un cop s’acaba l’asfalt, es transforma en un camí esglaonat. Hom podria pensar que els esporlerins d’un temps feien dos metres d’alçada, vista la mida d’alguns escalons. A l’esquerra, colossals marjades sostenen les cases de Bellavista. Després de dos girs en angle recte, el camí esdevé més planer i, en suau descens, passa pel costat del conegut Pla de Can Dardal.

Uns minuts després veurem, a l’esquerra, una obertura en la paret, just al costat d’un pal indicador del GR. Ens endinsarem aleshores en una arboreda ben anomenada Es Bosquet. El tirany s’enfila entre marges consecutius mentre guanyam alçada en direcció sud-oest; caldrà parar atenció. No és mal moment per practicar amb la brúixola. Sabrem que anem bé quan trobem un portell petit amb una paret aferrada a l’esquerra. Seguint un rastre clar, continuarem l’ascensió sota la protecció de les alzines fins a sortir a un camí de carro que sembla venir de la dreta: és el Camí des Castellet. Continuarem guanyant metres per aquest camí carreter en lleugera pujada. Un gran portell amb dues columnes troncocòniques ens introdueix en una zona on el camí ha estat erosionat per l’aigua. La roca calcària hi mostra tota la gamma de grisos imaginables, tacada de molsa i líquens que li donen un aire antic i viu.

Caldrà estar atents quan arribem a una zona més planera, on el paisatge s’obre. És el moment de deixar el camí per la dreta, en direcció a un petit cigró rocallós, aïllat i mig amagat entre els troncs. Al peu, veurem uns esglaons que formen una estreta escala de pedra. En dos llongos —i amb precaució— ens durà fins al cim ample i planer, un mirador natural sobre la vall i els boscos d’Esporles.

Es Castellot

Aquest replà, de poc més de vint metres d’ample per deu de llarg, ofereix una balconada privilegiada sobre aquesta zona de l’illa. Cap a llevant, Esporles reposa als peus del Puig de ses Ermites i de Son Bernadí. Cap al nord, la Mola de Son Cabaspre s’encaixa entre el Moletó i la Moleta homònima. Una mica més enllà, el poderós Teix mostra la seva robusta esquena. A ponent, la línia blava de la mar —cap al Port des Canonge— es perd entre la immensitat de la Mola de Planici i els seus esperons rocosos. És un indret excel·lent per recuperar forces i gaudir de les vistes.

Desfarem la baixada del replà fins a retrobar el camí principal, que continua cap a l’esquerra. Uns metres més endavant, a la dreta, apareix una torrentada que forma el conegut Pas des Refrescador. El deixarem per a una altra ocasió i mantindrem el camí, que puja de manera constant entre vestigis de l’antiga activitat carbonera mentre avança cap al sud-oest.

Arribarem a un petit ranxo de carboners, on el camí sembla difuminar-se. Caldrà tenir paciència i progressar uns metres en diagonal fins a retrobar-lo. Just després, el sender fa un gir sobtat cap a l’esquerra i continua guanyant alçada.

Ignorarem una desviació cap a la dreta i, poc més endavant, un tirany que neix a mà esquerra. En pocs minuts, el contundent paral·lelepípede blanc de l’edifici de Maristel·la i les seves construccions annexes apareixeran davant nostre.

Ermita de Maristel·la

Accedirem al recinte per una petita barrera oberta damunt un gran dipòsit d’aigua coronat per un coll de cisterna obrat en pedra viva. El conjunt ocupa poc més de tres-cents metres quadrats distribuïts en dos àmbits. L’espai religiós està format per la petita església, que s’obre cap a llevant a l’ombra d’un lledoner mig esmotxat. La resta són els antics habitatges emprats pels ermitans i, actualment, pels integrants de l’obreria que gestiona la instal·lació. La pintura blanca i els detalls en ocre daurat que envolten finestres i portes li confereixen un aspecte senzill i evocador.

Davant l’església, un ampli pati vorejat per parets ofereix una nova i magnífica atalaia. A la cantonada nord hi trobarem una modesta rosa dels vents de ciment gris. Si el cel és clar, el perfil del Puig Major de Son Torrella s’alçarà davant nostre.

Si tenim ganes de fer un tast d’història, partint de l’edifici i en direcció sud-oest surt un camí que mena en pocs minuts a les modestes cases de Ses Ermites Velles, construïdes per allotjar els primers ermitans mentre no acabaven les obres del conjunt religiós. El silenci i la coberta vegetal densa són testimoni de l’estima d’aquells homes pels llocs allunyats del renou i de les exigències de la vida convencional.

Cor de Jesús

Partirem de l’ermita per la pista que surt al costat de la barrera per on hem accedit al recinte. Es tracta d’una calçada relativament moderna que facilita l’accés als gestors del santuari. Nosaltres la seguirem per desfer camí, internant-nos en el Bosc de S’Ermita, poblat d’alzines, pins i plantes típiques de la garriga.

Després de la cinquena corba, trobarem a l’esquerra un cartell que indica que el Cor de Jesús és a només 150 metres. Agafarem la pista, molt ben arreglada, fins a un punt on ens desviam cap a la dreta per pujar a una construcció blanca sobre la qual s’alça una imatge gegantina del Sagrat Cor de Jesús. L’escultura va ser feta per Bartomeu Amorós i inaugurada el 1940 pel rector Mn. Mateu Togores i Maimó, que liderà la iniciativa. La seva figura ha estat objecte de controvèrsia per la seva presumpta col·laboració en la repressió franquista durant la guerra civil i la postguerra.

Als peus de la imatge podrem comprovar dues llegendes locals: la primera diu que recorda poderosament el famós Crist del Corcovado de Rio de Janeiro, bastit el 1931; la segona explica que la silueta d’Esporles vista des d’aquí recorda la d’un dofí, amb el cap a la Vilavella i la cua i aleta a la Vilanova. En qualsevol cas, les vistes són excel·lents.

Font de Son Tries de Dalt

Retornarem al punt on ens hem desviat cap al monument i agafarem a la dreta un tirany clar que inicia la baixada en direcció nord. El sender passa entre grans formacions calcàries cobertes de molsa sota l’ombra de l’alzinar. Arribarem a un punt on hem de girar a la dreta, cap al sud-est. Aviat el carrerany esdevé un camí clar que enllaça ranxos i barraques de carboners fent ziga-zaga. La coberta vegetal canvia: el bruc, la mata i l’argelaga, que creixen a l’ombra dels pins, substitueixen l’alzina.

En algun moment el camí sembla esvair-se i convertir-se en un fil entre les mates, però ben aviat arribarem a l’àrea recreativa de Son Tries. A l’ombra del bosc, bancs i taules de fusta comparteixen espai amb fogons per encalentir el menjar.

Sortirem de l’àrea per un caminal que surt a l’esquerra en direcció nord-oest, un ample camí flanquejat de mata, xiprell i plantes aromàtiques. En pocs minuts arribarem a la Font de Son Tries de Dalt. Aquesta surgència, que proveeix la vila, té el seu ullal dins una mina tancada. A pocs metres, sota els plataners, una taula de pedra i cinc banquets conviden al descans. En un lateral de la taula, una cara de dona cisellada evoca la llegenda de Jasmina i Aldri, enamorats d’època islàmica.

Reprendrem la marxa pel camí que s’endinsa en el bosc. A poc més de cent metres, un tirany a la dreta ens mena, després d’un parell de girs, cap al nord per damunt uns marges situats sobre les cases de Bellavista. En pocs minuts retrobarem el GR-221, al qual davallarem per un cruïllat en el marge de suport. D’aquí només caldrà desfer camí fins a la vila.