La Serra en joc: una llei necessària amb ombres inquietants (I)
El passat 18 de febrer, el Consell de Mallorca va presentar un avantprojecte de llei per regular el paisatge cultural de la Serra de Tramuntana, en el marc de la seva declaració com a Patrimoni Mundial per la UNESCO.
Fins ara, la normativa referent a la Tramuntana era, en el millor dels casos, un mosaic de reglaments dispersos. Aquesta iniciativa intenta donar forma jurídica a allò que durant anys havia estat sobretot simbòlic: un paisatge cultural declarat Patrimoni Mundial, però sense una norma integral que el protegeixi i reguli de manera clara.
La llei compta amb 62 articles agrupats en vuit títols, acompanyats de disposicions addicionals, transitòries, derogatòries i finals, així com annexos que intenten cobrir totes les activitats actuals —i sobretot futures— en aquest espai natural i cultural tan emblemàtic.
Després de llegir amb deteniment aquest voluminós text legal, he volgut compartir algunes reflexions personals. Soc excursionista clàssic, membre d’un club de muntanya amb llarga trajectòria, i amb una sensibilitat conservacionista que ve més de l’experiència directa abans que dels aspectes jurídics o tècnics. No parlaré des del despatx ni des del fòrum jurídic, sinó des del camí, des del sender que travessa cingleres, torrents i boscos; des d’aquell lloc on el paisatge es viu, es respira i, amorosament, es cuida en silenci. L’objectiu és ser honest, equilibrat i, sobretot, útil al debat.
En aquesta primera entrega els hi faré espòiler: som davant una llei amb bona filosofia… però amb zones sensibles poc definides.
Entendre la Serra com un paisatge viu
El text entén correctament que la Serra és un paisatge cultural i no un parc natural. És fruit de la relació entre persones i territori i altament depenent d’un món rural viu i vigorós. Parlem de pagesos, de gestió forestal, de guardes d’ovelles, de camins, de marges… En resum, explicita una evidència. La Serra no es pot conservar sense activitat humana. Això és clau i, des d’una mirada excursionista, positiu.
El muntanyisme deixa de ser tolerat per ser reconegut
La paraula muntanyisme apareix 17 vegades. Per primera vegada es fa un reconeixement explícit del muntanyisme. Un dels aspectes més importants —i poc habitual en legislació— és que aquesta activitat i les relacionades són reconegudes com a activitats tradicionals (article 42). Vincula el muntanyisme amb la divulgació i conservació de l’espai, aspecte al meu entendre molt significatiu. Per primera vegada aquesta activitat passa de ser un ús tolerat a ser un ús legítim del territori. Per als senderistes és una gran notícia.
El veritable conflicte; l’accés
La llei parla explícitament de la defensa de la xarxa de camins públics, de la seva conservació i de difondre el coneixement de la xarxa de camins i de les rutes senderistes. A parer meu és un punt essencial perquè el conflicte actual més gran a la Serra de Tramuntana no és ecològic –que existeix- sinó d’accés.
Correctament desenvolupat i aplicat aquest principi podria suposar l’inici del procés de recuperació de camins històric usurpats o destrossats, donaria seguretat jurídica als diferents itineraris a desenvolupar i, clau, causaria menys conflictes amb els propietaris de les finques.
Sense món rural no hi ha paisatge
Com a excursionista habitual, això és més important del que sembla. La llei ho entén bé. Vint-i-un articles i sis capítols s’ocupen de forma exclusiva d’aquest aspecte. La resta del redactat legal està imbuït d’aquest principi.
Siguem clars; sense pagesos, margers, ramaderia i altres activitats, la Serra es convertiria en un dens bosc abandonat propici als incendis –cada vegada més perillosos i incontrolables- i a la pèrdua definitiva del paisatge tal com ho volem i gaudim ara com ara.
La nostra realitat mediterrània i les evidencies sobre l’augment de les temperatures i la progressiva alteració de les condicions climàtiques fan que la prevenció d’incendis sigui un aspecte crític. I aposta perquè aquesta estigui vinculada a la gestió tradicional del territori de la Serra en lloc de confiar únicament per mitjans d’extinció. Prevenció i extinció com a binomi clau.
L’agricultura, la ramaderia i la neteja del territori d’acord amb criteris de sostenibilitat i diversitat ambiental faran més segura la Serra de Tramuntana.
Quan el redactat genera dubtes
No els sorprendrà que alguns dels enunciats de la norma m’han deixat preocupat. I no poc. El text intenta fer equilibris i de vegades trabuca. Amb una mirada crítica tot d’una apareixen els dubtes. No són pocs ni menors desafortunadament.
Un dels punts que més polèmica genera és l’etern dilema entre el dret a l’accés públic i el dret a la propietat privada. El conflicte neix de la tensió entre l’ús excloent de finques privades (dret constitucional de propietat, Art. 33) i l’ús tradicional o d’interès general de camins i senders. Tradicionalment, l’administració ha estat poc combativa en la defensa dels interessos generals envers els privats.
El redactat insisteix molt en el respecte a la propietat privada, el que és comprensible i necessari, però no aclareix com es garantirà realment l’accés públic. I aquest aspecte és crític. Com considerar com a tradicional una activitat que –per desenvolupar-se- requereix l’obtenció de permisos per escrit de les diverses propietats que un camí transita?
Per altra banda, ja hem esmentat que la norma reconeix camins i parla d’ús públic d’aquests, però evita definir mecanismes amb elements potents per tal que això sigui realitat. El risc és el de consolidar la situació actual, d’enorme incertesa jurídica en la qual la política habitual ha estat, tanca ara i parlarem després. De fet, l’article 40 apartat 3, relatiu a l’Ús públic sembla fet a mida per legalitzar el vergonyós desviament d’un camí públic denunciat, sancionat i perseguit a l’altura de Balitx d’Enmig al municipi de Sóller.
Des del punt de vista del caminant i senderista falta valentia i contundència en la definició i defensa dels drets de pas històrics.
La caça; una centralitat que obre interrogants
A la llei es tracta la caça com a element definidor de la Serra de Tramuntana. Esmenta la paraula fins a 22 vegades (més que propietat privada) i li dedica l’article 14. Dona a l’activitat cinegètica una centralitat potent quan parla de “… element(s) presents a la Serra de Tramuntana des de temps immemorials i indissociable(s) d’aquesta”. Parlem d’un reconeixement ampli i d’una protecció administrativa molt clara davant de l’ambigüitat d’altres aspectes ja esmentats. És coherent amb la història i tradicions del nostre medi rural i amb el present escenari polític. Cal recordar que l’actual vicepresident primer del Consell de Mallorca va ser president de la Federació Balear de Caça i es va presentar amb un programa en què la incentivació d’aquesta activitat era clau.
Però això pot generar certes tensions amb la convivència amb els senderistes, la seguretat d’altres usuaris de l’espai i la percepció social del medi natural. Soc de l’opinió que no es desenvolupen adequadament aspectes crítics com podrien ser, amb exemples no exhaustius, el protocol de convivència, la informació pública de batudes i –fonamental- la compatibilitat real d’usos amb altres aspectes.
És un clar punt buit en la normativa.
La gran assignatura pendent: gestionar l’afluència
Ras i curt. Molt bones intencions, poca concreció. S’esmenten conceptes com capacitat de càrrega, turisme sostenible i gestió dels visitants. Però no s’explica com es limitarà la massificació. Ni qui i amb quins criteris decidirà les possibles restriccions de pas.
En un text de tanta amplitud i profunditat legal podrien parlar més aviat d’una llei marc. És crític saber com s’orientarà el futur reglament que desenvoluparà el projecte de llei. Cal recordar la frase atribuïda al polític conservador Compte de Romanones, «Faci vostè la llei, que jo faré el reglament.» Suposa un factor d’incertesa que pot posar en qüestió tot el projecte.
L’equilibri fràgil entre propietat i dret col·lectiu
L’objectiu fonamental és el de conservar una Serra de Tramuntana habitada i productiva per mantenir els valors que la fan única i significativa mundialment. I crec que tots estarem d’acord amb aquesta fita. Però prioritzant els actors econòmics i socials tradicionals podrien perdre el necessari balanç i equilibri amb el dret social d’accés al paisatge.
Un senderista podria preguntar-se si la Serra és un patrimoni col·lectiu o principalment un espai gestionat per interessos privats. I si la resposta no és clara, difícilment entendrà que recursos públics acabin reforçant pràctiques que limiten l’accés amb cadenes, filferros i funcionaris. Ja en tenim prou de “professionals del voltor” que es guanyen la vida –i les subvencions- criminalitzant i perseguint al col·lectiu d’amants de les muntanyes.
La llei no resol amb claredat aquesta tensió, i això pot fer que neixi coixa des del primer dia.
El medi ambient i la seva protecció com a prioritat; un punt fort
Repassant els diferents segments del text surten elements molt positius. Una llista no exhaustiva recolliria:
– Tractament de les tècniques tradicionals de pedra en sec com a element central.
– La protecció de l’olivar i alzinar com espais amb espècies clau.
– Primeres actuacions per combatre la contaminació lumínica i –a la fi- acústica.
– Iniciatives per ampliar, millorar i impulsar l’educació ambiental.
– Impuls a les activitats de recerca i divulgació científica i tècnica.
Això ens parla d’un esforç per adoptar una posició coherent amb la protecció, preservació del medi natural. I ningú amb dos dits de front la valoraria com una proposta radical. Més aviat assenyada i ponderada. Podríem parlar d’una iniciativa eco-cultural molt de l’estil del concepte que UNESCO aplica en la seva declaració.
Què pot canviar per als senderistes
Si sou un senderista o muntanyenc i la llei es reglamenta i aplica correctament podrien observar un conjunt d’efectes positius. De nou faré una llista:
– Millor reconeixement institucional. Ja no serem els “sonats” que van a cercar quimeres per espais allunyats i feréstecs.
– Una millora en la xarxa i adequació dels camins. Que no es tanquin els actuals i que s’obrin els tancats, tot recuperant els eliminats i destrossats.
– Legitimitat del muntanyisme i els muntanyencs com vectors d’una activitat tradicional, reconeguda i promoguda.
– Possibles millores administratives vinculades a la pràctica excursionista.
Però no ens hem d’enganar. Hi ha moltes i importants incògnites que no ens han de fer conformar. La primera és la que els accessos continuaran depenent de regulacions futures i, per tant, sempre estaran en joc. La segona és com es podrà conviure amb una activitat com la caça de forma respectuosa i digna per ambdues parts. I la darrera, l’espasa de Dàmocles que suposen les possibles regulacions d’afluència que encara desconeixem com i de quina manera s’aplicaran. L’exemple de Formentor –una vergonya com La Seu- és preocupant!
Una oportunitat que encara s’ha de demostrar factible
Com a excursionista i amant de la nostra Serra, probablement som davant el millor intent fins ara d’ordenar-la com a paisatge viu, habitat i amb futur.
El text sembla concebut més com un marc de governança que no com una regulació clara de l’accés públic. Protegeix el patrimoni material, cultural i natural, però haurà de demostrar —amb fets i no només amb declaracions— que també garanteix l’ús públic.
Perquè no ho oblidem: la Serra de Tramuntana també és ca nostra.