El Palau Episcopal es divulga amb un llibre que recull la seva història des del segle XIII
El Bisbat de Mallorca ha presentat aquest dijous la primera monografia dedicada íntegrament al Palau Episcopal, un estudi que aborda de manera exhaustiva la història, l’arquitectura i el patrimoni artístic d’un dels edificis institucionals més antics de l’illa. L’acte s’ha celebrat al mateix palau, escenari simbòlic d’una publicació que pretén omplir un buit historiogràfic i obrir noves línies d’investigació i conservació.
El bisbe de Mallorca, Sebastià Taltavull, ha qualificat l’obra com “un somni de fa temps” i ha remarcat que permet saldar un deute pendent amb la cultura i la societat mallorquina. El Palau Episcopal és, després de l’Almudaina, l’edifici civil més antic de Mallorca que conserva el seu ús original des del segle XIII, ja que des de la conquesta cristiana ha estat residència continuada dels bisbes.
El volum ha estat coordinat pel vicari de Patrimoni, Francesc Vicens, i dirigit científicament per l’historiador de l’art Marià Carbonell. Segons Carbonell, fins ara el coneixement acadèmic sobre el palau era mínim: l’única referència destacable eren “dos paràgrafs que no arribaven a una pàgina” escrits per l’arxiduc Lluís Salvador a finals del segle XIX.
La nova monografia reconstrueix l’evolució de l’edifici des dels seus orígens medievals fins a l’actualitat, analitzant-ne les transformacions arquitectòniques i la configuració irregular, resultat de successives ampliacions i adaptacions a les necessitats pastorals i administratives de cada època. L’estudi inclou també una lectura arqueològica dels espais i una anàlisi detallada dels elements artístics i pictòrics conservats.
Especial rellevància pren la relació històrica i simbòlica amb la Catedral de Mallorca, amb la qual el conjunt forma una unitat patrimonial inseparable dins el paisatge monumental de Palma.
Un edifici viu
Durant la presentació, Taltavull ha insistit que el Palau Episcopal no pot entendre’s només com un contenidor patrimonial. A més de residència episcopal, acull actualment l’Arxiu Diocesà, dependències del Museu d’Art Sacre i nombroses activitats pastorals i institucionals. L’edifici, segons el bisbe, ha anat adaptant-se al llarg dels segles sense perdre la seva funció central dins la vida de la diòcesi.
La publicació compta amb la participació de diversos especialistes i amb el disseny editorial de Ramon Giner, en un treball col·lectiu que aspira a convertir-se en referència per a futurs estudis.
Cap a la restauració i l’obertura al públic
Des del Bisbat s’entén la monografia com un punt d’inflexió. Francesc Vicens ha explicat que l’obra estableix les bases teòriques per impulsar processos de restauració, reordenació d’espais i una gestió patrimonial més sistemàtica.
Paral·lelament, l’Àrea de Patrimoni Històric i Cultural treballa en la creació d’un sistema estable de visites guiades. Fins ara, l’accés al palau havia estat puntual i amb poca demanda, però la voluntat és estructurar-ne l’obertura seguint models ja aplicats amb èxit, com el del convent concepcionista de Sineu.
La iniciativa pretén facilitar l’accés ciutadà a un espai fins ara poc conegut, reforçant-ne la dimensió cultural i divulgativa mentre es consolida la seva preservació patrimonial.