Biel Vicens publica un llibre sobre els boscs que es troben a l’interior de Mallorca
El biòleg, professor i naturalista, Biel Vicens, acaba de publicar el seu darrer llibre titulat “Boscs a l’interior de Mallorca, natura i cultura”, la primera publicació sobre espais naturals, aprofitaments tradicionals i cultura en l’àmbit del Pla de Mallorca. El llibre, editat per Documenta Balear (Menjavents), serà presentat en societat el dimats, 16 de setembre, a pes 16:30 hores a Ca n’Alcover, de Palma, en un acte en el que hi intervendrà el propi autor i el geògraf i escriptor del Pla de Mallorca, Climent Picornell.
Biel Vicens defineix aquest llibre com “una mirada detinguda al patrimoni natural i etnobotànic del Pla de Mallorca”, “un estudi dels entorns naturals (boscs, garrigues i matollars) que han conviscut i encara coexisteixen amb el món rural i agrari del centre de la nostra illa”.
L’obra convida a redescobrir el paper històric que han tengut els sistemes forestals en el món rural i la importància actual d’aquests ecosistemes. Cerca posar en valor el patrimoni natural, cultural i lingüístic que suposa la biodiversitat vegetal del territori, la fitonímia i tot el conjunt d’aprofitaments tradicionals.
La publicació recull mapes forestals dels 14 municipis que formen el Pla de Mallorca, diverses taules de dades actuals (distribució, tipologia de boscs, extensió de finques forestals, etc.), la descripció detallada de més de 60 espècies vegetals característiques de boscs i garrigues, aproximadament 100 fotografies per al reconeixement d’espècies i nombrosa informació sobre noms populars, usos, aprofitaments tradicionals i saber popular relacionat amb les plantes.
Els sistemes naturals de l’interior de Mallorca han estat sempre en un segon pla
Tot i que boscs i garrigues han estat sempre presents al Pla de Mallorca, mai no han tengut el protagonisme que mereixen, segons reivindica Vicens, que és autor de diversos llibres d’ensenyament de la Biologia, de llenguatges d’especialitat cientificotècnics i de botànica de la Serra de Tramuntana i qui va ser també conseller de Medi Ambient i Mobilitat del Govern de les Illes Balears.
Aquests boscos ocupen actualment més del 20% del seu territori, però sovint són eclipsats per altres espais més emblemàtics (les serres de Tramuntana i Llevant, sistemes costaners, etc.) i pel caràcter essencialment agrari que sempre ha tengut i ha de seguir tenint el Pla. Ara bé, en ple segle XXI, amb una nova consciència sobre sostenibilitat territorial i gestió agroforestal, ja no ens podem permetre ignorar el valor que tenen o la seva multifuncionalitat.
Importància de la coexistència de la vegetació natural en els sistemes agraris
En aquest llibre, l’autor vol remarcar la importància dels sistemes agroforestals, tot i que siguin petits territoris en mosaic que combinen terres de cultiu i espais forestals, com és el cas del centre de Mallorca. Fa estona que la ciència posa en relleu els importants serveis ecosistèmics que aporten aquests espais a la sostenibilitat territorial i agrària.
En són exemples la correcta infiltració i reserva de l’aigua, la moderació del processos d’erosió i pèrdua de sòl, la millora de la fertilitat del sòl, el refugi d’espècies controladores de plagues, l’increment de la pol·linització natural, l’aportació de biomassa i, en general, la mitigació dels efectes adversos del canvi climàtic.
Multitud d’aprofitament, usos, tradicions i manifestacions culturals
Vicens recorda que els habitants del Pla de Mallorca han fet servir les plantes (mates, aladerns, llampúdols, estepes, porrasses, ullastres, botges, etc.) des de temps immemorial i són molt nombrosos els exemples. El llibre precisament convida a redescobrir els usos i aprofitaments tradicionals que han tengut les principals espècies vegetals de boscs i garrigues.
Així tenim aprofitaments relacionats amb l’alimentació humana (mores, espàrecs, aranyons, plantes mel·líferes, etc.); l’alimentació del bestiar (càrritx, llentiscle, etc.); infinitat d’usos artesanals (fusteria, obtenció de tints, tanins de les escorces, cistelleria, confecció d’estris molt diversos, etc.); l’ús com a combustible (llenya, carbó o material per activar el foc), i molts d’altres usos que són més mal de classificar com ara fer tancats, graneres, canyissos, l’ús com a biocides o repel·lents, per encoixinar, etc. Finalment destacar els usos medicinals i també per a producció d’olis, perfums i cosmètics. No oblidem tampoc els usos ornamentals, rituals o cerimonials (sempreviva, murta, herba de Sant Ponç, etc.).
El coneixement popular de les plantes s’està perdent
La interacció mútua entre persones i plantes ha creat al llarg del temps un corpus de coneixement popular basat en la diversitat vegetal, l’experimentació i la tradició. Aquests coneixements s’han transmès de generació en generació. Però aquesta cadena de transmissió ja fa anys que s’ha interromput, el nostre coneixement general cada cop s’ha tornat més urbà i globalitzat, a la pràctica s’ha deslligat gairebé completament del món natural.
El nom de les plantes (fitònims, fitotopònims), els usos i aprofitaments populars, la seva influència en les manifestacions culturals i tradicionals, etc. forma part d’un ric patrimoni natural, cultural i lingüístic que no just s’ha de valorar i preservar, sinó també s’ha d’enriquir.
Un llibre que dedica especial atenció a la fitonímia
En aquest llibre l’autor ha volgut analitzar la fitonímia de les principals espècies, tant del noms populars com de la nomenclatura científica. El significat dels fitònims, el seu ús en la toponímia, la relació amb els usos, etc.
Per exemple, per donar nom a una planta sovint es prenia com a referència alguna particularitat o funció remarcable (aspecte, color, presència d’espines, etc.), així tenim noms com aladern de fulla estreta, estepa negra, espinaler, etc. També era freqüent establir alguna semblança amb altres éssers vius (gatosa, orella d’ase, etc.) o bé objectes (coixinet, corriola…) que resultaven familiars, també referir-se a determinades propietats i usos (estepa borrera, socarrell, lletrera de visc, etc.) o costums i referents religiosos (rapa de frare, cirerer de Betlem, herba de sant Ponç, etc.). Realment, hi ha molta varietat
No hem d’oblidar que tant els noms populars com els noms científics, en àmbits diferents, no únicament ens ajuden a identificar o classificar les plantes, sinó que també ens proporcionen informació valuosa sobre les diferents espècies i, sens dubte, són un patrimoni cultural i lingüística que cal preservar.
Un exemple de tot plegat…
Els exemples són molt nombrosos, sense anar més enfora, pot ser el cas d’una planta que gairebé tothom pot reconèixer, la porrassa. Per una banda, s’estan perdent els noms populars i la diferenciació que es feia de porrassa, albó i caramuixa. Molta gent, també, confon la porrassa (Asphodelus ramosus) amb l’altra espècie germana, el cebollí o porrassí (Asphodelus fistulosus).
D’altra banda, tot i que encara s’associa la porrassa a la confecció de canyissos per assecar figues i altres fruites, en general, la gent desconeix que els tubercles tenen un alt contingut en midó cosa que va permetre antigament l’obtenció de pega per a ús de sabaters, per exemple, o la important fabricació d’aiguardent de porrassa, així com ens recorda l’Arxiduc quan les vinyes peninsulars varen quedar molt afectades per l’oïdi. S’ha oblidat també l’ús de les caramuixes o caramutxes per fer lluquets ensofrats o, per exemple, per fer esca o carbó de caramutxa esflorat.
Per sort, moltes plantes i arbusts, així com els usos i aprofitaments. han quedat recollits a moltes cançons populars i altres manifestacions culturals. A tall d’exemple, la següent cançó popular: “S’aigordent de can Dalmau/la fan de rels de porrassa./Al·lota, n’has begut massa;/per això és que t’ha fet mal“.