Un mallorquí a l’Antàrtida per aclarir el secret de l’adaptació de la flora a condicions extremes

L’Antàrtida és un lloc idoni per analitzar com s’ho fan les plantes per sobreviure en unes de les condicions climàtiques més extremes del nostre planeta pel que fa a temperatura, dessecació i radiació ultraviolada.

El miracle, malgrat pugui semblar impossible, es produeix a l’estiu, quan en alguns dels racons del continent austral les plantes recobren vida a mesura que es suavitzen les dures condicions atmosfèriques i es desenvolupen tímidament en un entorn totalment desfavorable, el que, malgrat tot, fa evident que la vida és capaç d’adaptar-se per seguir endavant i conquerir més i més territori.

El projecte EREMITA, compartit per tres universitats espanyoles, entre elles la Universitat de les Illes Balears (UIB), de quatre anys de durada, estudia precisament les característiques úniques que posseeixen una limitada llista de plantes que són capaces de suportar el major estrés que existeix, l’ambiental. Les conclusions que s’obtenguin d’aquest ambiciós projecte, que indaga als pols, als deserts, a l’alta muntanya i a altres zones amb climes extrems, pot ser de gran utilitat en un temps d’acceleració del canvi climàtic i de readaptació de les plantes.

I és que “les plantes no es poden moure de lloc, com sí fan els animals quan les condicions ambientals no els són favorables”, explica el solleric Xisco Castanyer, doctorand en Biologia a la UIB, un dels sis investigadors que han duit a terme una expedició científica a la llunyana illa Livingston, a l’arxipèlag de les Shetland del Sud, a l’anomenat Carib Antàrtic, a uns 1.300 quilòmetres de la punta sud de Xile i Argentina.
Durant quaranta dies, els expedicionaris han romàs a la base Joan Carles I, on han treballat intensament en la recerca de material que ara passaran a classificar i analitzar, a comparar amb altre que han recollit a altres llocs del món, per intentar descobrir quin és el secret de l’adaptació de la flora a climes tan adversos.

“No hi ha cap planta que s’aixequi més d’un pam d’en terra”, observa Castanyer, que enumera només dues plantes superiors al continent antàrtic, mentre que la resta són molses i líquens. “Una planta, o aguanta l’estrés o no es desenvolupa”, explica, mentre comenta que “això ho podem veure a ca nostra: quan no plou suficientment les plantes deixen de créixer, o no produeixen fruit, per intentar sobreviure”. Però a l’Antàrtida, amb temperatures de 3 graus positius a l’estiu i de 20 sota zero a l’hivern, “les plantes són capaces de desenvolupar-se tot i el triple estrés a què estan sotmeses, i saber quina és la seva clau pot ser molt útil per al sector agrari”, explica Castanyer.

Un periple

Durant el seu periple va tenir temps per aprendre que en llocs tan extrems com aquest, el secret per a la supervivència l’home és la dependència dels altres. I és que Castanyer va tocar amb les mans les conseqüències del desabastiment de la base científica. El vaixell espanyol Hespérides, encarregat de proveir-la d’aliment i combustible, era a punt d’arribar a l’illa Livingston quan es va detectar entre el seu passatge un cas de covid i va haver de retornar a Xile sense desembarcar tot el material.

Per això, durant una llarga setmana, les 51 persones que es trobaven en el complex (36 científics i 15 tècnics) varen haver de reduir considerablement la ingesta d’aliments fins que d’un vaixell turístic i d’una base búlgara els varen proporcionar noves provisions. Castanyer explica que “en els àpats només ens donaven un únic pla, i no hi havia pa, ni fruita”. “Ho vaig passar un mica malament”, confessa.

També varen ser complicats els trasllats fins a un lloc tan inhòspit i sotmès sempre a condicions meteorològiques complexes. El primer de tot va ser esquivar la covid per poder partir totalment sa cap allà. Castanyer explica que va saber d’un grup que, després de 30 dies de viatges i confinaments, no va aconseguir posar el peu a l’Antàrtida a causa d’un contagi.

Varen ser quaranta dies a la base científica, amb una temperatura d’estiu que oscil·lava entre els 3 graus positius i els 3 negatius, fent rutinari treball de camp i sortides diàries per a la recollida de material, a peu o amb l’ajuda d’una zòdiac, sempre sota estrictes mesures de seguretat per evitar accidents i, sobretot, caigudes a la mar.

Dins la base prosseguien amb experiments als laboratoris i sistematització de les dades obtingudes

El solleric va viatjar amb els seus col·legues via Madrid fins a Santiago de Xile i després cap al Sud del país, a Punta Arenas. Allà va haver de fer una quarantena de set dies que es varen convertir en deu perquè les condicions meteorològiques no permetien volar cap a l’Antàrtida. Això va provocar dos canvis d’hotel fins que finalment sí que va ser possible volar.

Avió, zòdiac i vaixell

L’avió Xilè els va portar fins a l’illa Rey Jorge, on hi ha un petit aeroport sense ajuda a la navegació i amb el paviment de reble, sense asfaltar. Des d’aquí, en zòdiac, seguiren viatjant per accedir al vaixell militar espanyol Hespérides, on hi estaren un dia més en confinament, fins arribar després a l’illa de Livingston, on es troba la base científica espanyola.

La tornada també va experimentar un retard d’alguns dies a causa del mal temps. Tots els vols de tornada els varen perdre, i en comptes de tornar via Argentina, com estava previst, feren la tornada per Xile. “Allà estàs sempre pendent del temps i de l’ajuda exterior, i tots els plans es fan o es desfan en uns pocs minuts”, conclou el solleric que té ara per davant tota la feina de sistematitzar l’abundant informació recollida i que es mostra tremendament satisfet d’haver tengut l’oportunitat de conèixer l’Antàrtida, una oportunitat reservada a molt pocs humans.