Andreu Bernat: “El meu pare fou el principal culpable que m’agradés el ciclisme”

Andreu Bernat Mora (Sóller 2000) és un jovençà garrit, estudiant de periodisme a la Universitat Autònoma de Barcelona. Ha estat esportista d’alt nivell. Ciclista concretament, i vol enfocar la seva carrera i el seu futur cap al periodisme esportiu, concretament en un mitjà que l’encisa,  la ràdio. No ha penjat la bicicleta però sí la competició, almanco de moment. La formació acadèmica és fonamental, segons diu ell,  en els temps que vivim i per això  decidí partir cap a terres catalanes i fer-se un futur, si és possible, a mida d’allò que ell ha triat.

El seu pare; Andreu Bernat Coll,  també fou ciclista en els anys que el ciclisme era una altra cosa. Les  bicicletes menys  tecnificades requerien un esforç molt més gran i una altra forma d’entrenar i córrer. Això no vol dir, però, que avui no sigui un esport dur, tot al contrari, és un esport molt dur i que requereix moltes hores d’entrenament i cops de pedal per arribar, ja no a lo més alt, basta arribar-hi sa i estalvi.

Pregunta.- Vostè era esportista i encara ho és. Com decideix prendre camí cap a terres catalanes i estudiar periodisme?

Resposta.- Vaig deixar la bicicleta i sempre m’havia interessat molt el periodisme esportiu, com a lector, això sí. M’agradava molt llegir entrevistes d’esportistes i aquesta fou l’empenta que em va fer partir cap de la Universitat Autònoma de Barcelona per cursar la carrera.  Ja tenia amics de Sóller a Barcelona i, de fet vivim junts. Aquest fet em va fer pensar que seria més fàcil fer-ho a Barcelona.

P.- Cap a on li agradaria la seva futura vida professional?

R.- M’agradaria adreçar-me cap al periodisme esportiu perquè m’agrada, i també perquè és la part que més conec de totes, donada la meva participació a les competicions esportives des de molt petit.

P.- Què li agrada més: la premsa escrita, la televisió, la radio…?

R.- Quan vaig començar la carrera no ho tenia molt clar i pot ser la part que manco m’estirava era la ràdio. Un cop he anat fent les pràctiques i vivint dins un estudi de ràdio, la meva opinió ha canviat molt i si ara puc triar, triaria la ràdio. És molt viva i a més dona joc per la improvisació. A una ràdio i davant un micròfon, sempre estàs molt pendent de tot perquè mai saps què pot passar. És un mitjà molt excitant i agraït. Si no pogués fer ràdio, la televisió també m’agrada molt, però no és el mateix.

P.- Quins són els seus referents del periodisme esportiu?

R.- En tenc varis que m’agraden molt: Joaquim Maria Puyal que fins fa tres anys fou el narrador dels partits del Barça a Catalunya Ràdio. Per altra banda m’agrada molt llegir a gent jove que està sortint ara i escriuen a les xarxes socials. D’ells en destacaria n’Albert Blaya i altres com ell que estan intentant fer coses noves amb els mitjans de comunicació nous.

P.- Creu vostè que el periodisme esportiu té una bona sortida laboral?

R.- Sí. Com tot és molt difícil, però si t’agrada, et formes i hi poses ganes, jo crec que té una bona sortida laboral tot tenint present que dins els mitjans de comunicació sempre hi has d’aportar alguna cosa nova. Has d’esser creatiu i tenir el teu propi estil que encaixi amb la demanda del públic, això sí.

P.- Vostè és a Catalunya ara com estudiant. Com viuen la pandèmia la gent que està en la seva situació?

R.- És una mica complicat perquè està tot tancat i els moments de lleure no pots fer res. Aquest fet fa que quan t’has de concentrar a estudiar, tot es faci més  difícil perquè no t’has pogut esplaiar i et falta treure energia per estar més relaxat.

P.- Vostè havia estat al Centre de Tecnificació de Mallorca. Tenen alguna facilitat per accedir a la universitat per damunt els altres?

R.- Sí. Quan està a un centre de tecnificació estàs qualificat d’esportista d’alt rendiment i per aquest grup, a les universitats hi ha un 3% de places reservades per accedir a qualsevol carrera.

P.- Vostè era esportista practicant i ara vol ser esportista narrador. Expliqui’ns una mica com va ser la seva trajectòria esportiva.

R.- Com a ciclista vaig començar i no sabia massa bé on anava. El meu pare, també Andreu Bernat i en Joan Oliver començaren un projecte d’escola i equip de ciclisme. Jo era molt petit i em demanaren si em venia de gust participar-hi i vaig dir que sí. Anaren passant els anys i vaig anar fent carreres. En els primers anys, sempre feia darrer o penúltim i a mesura que anaren passant els anys em va anar agradant més, hi vaig posar més ganes. Vaig començar a destacar, primer en pista i després en carretera. Vaig entrar al centre de tecnificació. A partir d’aquí, com a cadet,  ja començava a guanyar alguna carrera, un campionat d’Espanya i altres coses. Després com a juvenil ja fou on vaig destacar més amb un campionat d’Espanya per puntuació individual i altres títols que m’han fet molt de goig.

P.- Un referent del ciclisme per vostè?

R.- Joaquim “Purito” Rodríguez. Òbviament hi ha dues persones que han marcat molt la meva vida esportiva. El meu pare, Andreu Bernat Coll que fou ciclista a la seva joventut. Fou un plaer poder entrenar i tenir-lo com a director esportiu. Ell fou la persona que em donava els consells i qui em guiava com havia d’afrontar una cursa. Ell fou el principal culpable que m’agradés aquest esport. També en Joan Oliver fou cabdal dins tota la meva formació i participació esportiva. Ells dos són dues persones que estimen el ciclisme i que han fet molt tant pels ciclistes com pel ciclisme. Vull aprofitar aquesta ocasió per, una vegada més, donar-los les gràcies per  tot allò que m’han ensenyat i ajudat.

P.- Ha penjat la bicicleta del tot?

R.- Com a competició sí. A Barcelona per sortir a fer passejades, si ho faig. No m’és el cas ara perquè amb el tema COVID i els exàmens no m’és possible, però si ho feia l’any passat. De fet, tant com puc, m’agrada sortir. Tinc un altre amic de Sóller, en Nofre Bisbal, que també estudia a Barcelona i sí que té la bicicleta aquí. Quan jo  tinc la meva, sortim plegats.

P.- Amb quantes persones viu?

R.- Som cinc persones i totes de Sóller. Això és una sort perquè són joves que ja ens coneixíem i ens duem molt bé. Estar fora de casa no és fàcil, però és molt instructiu perquè allò que fas o necessites és una cosa que ho has de resoldre tu. L’esforç que fan els meus pares és important i jo ho agraeixo de veritat. Ara la meva obligació és complir amb els meus estudis.  És allò que faig.

#Foravila