Antoni Bonafé: “El me de fa uns anys que té el preu estabilitzat i si fa alguna cosa, és baixar”

El món de la pagesia i la ramaderia necessita empenta i dinamisme, i això és un fet que el pas del temps ens demostra cada dia. Viure i treballar al camp és, molt sovint, lluitar per sobreviure. Els pagesos són sempre persones especials i amb unes qualitats diferencials envers la resta de la ciutadania. No són el mateix, sens dubte, les gelades matineres o el sol estiuenc com a companys de viatge per endur-se’n un plat a taula, que un treball més còmode i amb un jornal assegurat a final de mes, sense parlar dels lleures de cap de setmana o les vacances que pertoquen. La pagesia i el pagès depenen de massa coses: climatologia, mercat, malalties del conreu i animals i, sobre tot, un amic que sempre els acompanya, que és el calendari de la saviesa pagesa per saber què, quan i com s’han de fer les tasques del camp. El pagès no té ni dissabte, ni diumenge, ni dies de festa de Nadal ni Pasqua. La seva professió no entén de descansos per la signatura d’un conveni laboral. El pagès té sempre, quan es fa major, la cara arruada i una pell castigada pel sol i el fred.

Avui, per parlar de tot aquest món, però sobretot de la ramaderia ovina, ens hem trobat amb Antoni Bonafé Ramis, agricultor i principalment ramader. Nascut a Calvià, a la possessió de Ses Planes l’any 1971, ha heretat, de tots els seus avantpassats l’amor per la terra i els animals. El seu repadrí, padrí i pare, ja foren pagesos i ell ha continuat amb el testimoni de la tradició familiar.

Pregunta.- Quina és la zona on conrea vostè i què destacaria d’ella?

Resposta.- Jo tenc el meu conreu i bestiar a la zona de Calvià principalment, una zona difícil pel sector primari ja que aquí el sector turístic ho mou tot pel que fa a l’economia i aquest any ja us podeu imaginar… A més, juntament amb la Marina de Llucmajor, és una de les zones o hi plou manco, fet que provoca que la feina i producció sigui més complicada que a altres llocs.

P.- Conrea pel consum propi consum?

R.- Bàsicament sí. Tot i això jo em dedico també al cultiu de fruits secs, ametller i garrover. També faig cereals i farratges que són quasi totalment per a l’autoconsum de la meva explotació ovina. Aquests tres conreus i la producció de carn de me són la base de la meva explotació. Tot i que faig el meu conreu, no em basta i he de comprar pinsos com a complements a l’engreix dels mens. Nosaltres feim un tipus de me que s’engreixa principalment a base de pinsos per poder-los dur a compradors de la península, que els acaben d’engreixar. Quasi tota la producció surt fora de Mallorca bàsicament per un tema de preus. Aquest fet ens obliga a haver de comprar complements alimentaris que no els podem fer a les nostres explotacions.

P.- Això segurament suposa segur un cost afegit?

R.- Clar que sí. En tot allò que hem de comprar (gasoil, maquinària, adobs, pinsos) hem de pagar el peatge de la insularitat, que és brutal. Per posar un exemple, els pinsos que comprem aquí són entre 12 i 15 cèntims per quilo més cars que a la península. Això vol dir que qualsevol ramader d’Aragó o Catalunya té un preu molt millor que nosaltres. A partir d’aquí podem començar a fer números. Si hem de pagar més car allò que comprem i allò que produïm ho hem de dur a fora, el preu de la insularitat es duplica perquè la paguem dues vegades, a més dels costos afegits del transport. Tota aquesta suma de despeses resta preu a la carn i es reflecteix en els resultats de l’explotació.

P.- El preu del me va dur uns anys de pujada però ara, d’uns anys a aquesta banda, s’ha estabilitzat i a la baixa. Quina és l’explicació a aquest fet?

R.- És veritat. El me de fa uns anys cap a aquesta banda té el preu estabilitzat i si fa alguna cosa és baixar.  A les Illes Balears hi ha moltíssima tradició de menjar me i per això l’augment de demanda hauria de fer apujar el preu, però això en realitat no és així. El preu no apuja, el me manté encara el preu de la baixada, natural i normal de després de Nadal, i no es recupera tot i l’augment de la demanda. Abans la baixada existia, però després per Setmana Santa es tornava a recuperar el preu cap a l’alça i anava en augment cap a l’estiu i fins a finals d’any. Ja fa uns anys que això no passa i, de fet, ara els preus estan estancats des del mes de gener.

P.- Això és un fet que sols passa a les Illes Balears o és general?

R.- Aquest fet passa per tot arreu. No ens afecta sols aquí. A la península passa el mateix. Primer va començar a ca nostra, però ara ja s’ha estès també a fora. A les llotges més representatives de tot l’estat, el me quasi no és mou. Pot ser ha variat alguns cèntims, però quasi res. Això vol dir, sens dubte, que la demanada és molt poca i l’oferta també. La ramaderia ovina està desapareixent depressa i corrent a tot l’estat espanyol. No voldria donar dades errades, però si mirem el cens de la Conselleria de fa cinc anys pot ser tinguéssim censades 300.000 ovelles i avui dubto que ni hi hagi 100.000. El mateix passa a comunitats importants de cria d’ovelles com per exemple Aragó, on es veuen també aquests descensos que fan por i posen de manifest la trista realitat.

P.- Però la realitat és que baixa el consum del me?

R.- Sí. Aquesta és la realitat. El xot va perdent mercat perquè no es consumeix i això passa per molts motius, entre d’altres per la falta de temps per cuinar que té la gent, per la pèrdua de costum de fer frit, panades o rostit. Potser també anem perdent hàbits de cuinar i, sobre tot, de consumir. La ramaderia a nivell de la Unió Europea està molt poc protegida i la tendència és a desaparèixer si no hi posen remei aviat.

P.- Entenc idò que la culpa que els preus del me vagin a la baixa no és sols del control de lobbys. Hi ha una important manca de sensibilització per part dels consumidors, ja siguin d’aquí o de fora?

R.- La gent avui en dia cerca la facilitat a la cuina. Per cuinar una cuixa de me no has de ser un gran cuiner, però has de tenir una mica de coneixements i, sobre tot, gust i temps. El temps és, sens dubte, un dels problemes més greus avui en dia amb tot i per tot. La gent va molt carregada: feina, família, esport, esbarjo… i tot això repercuteix en descuidar allò que ens complica més la vida, que és el cuinar. Aquest fet s’agreuja més encara perquè tenim menjar ràpid ja comprat o congelat i en el microones el posem a taula en tres minuts. La carn d’oví és una carn poc atractiva. És una carn molt delicada perquè s’ha de cuinar bé, però sobre tot l’animal ha de tenir l’edat que pertoca pel seu consum. Amb els gustos artificials del menjar s’ha treballat molt i l’exemple el tenim quan trobem millor una hamburguesa feta a una empresa multinacional que no pas una feta amb carn de vedella a ca nostra.

P.- Però la baixada de consum no és directament proporcional a la qualitat?

R.- El problema és que els productors sovint ens hem descuidat del control de la qualitat pel que fa al pes i edat de l’animal per comercialitzar-lo i posar-lo a la venda al client. Aquest fet escaliva la gent que ho prova. La frase feta del “xot que xoteja” és molt delicada. Quan un xot xoteja no hi ha qui ho aguanti i, per tant, la gent va deixant de consumir. Per exemple el me de Nova Zelanda ja se sap que xoteja i és així, però el nostre no hauria de xotejar gens.

P.- A partir de quan i quin pes hauríem de consumir un me?

R.- Un me, per ser gustós, s’ha de consumir abans dels noranta dies de vida. Si és per rostir ha de tenir de quaranta a 45 dies amb un pes d’uns 5 quilograms. Aquestes dades són les ideals i el seu acompliment és allò que no escaliva la gent i fins i tot ens nins passen gust de menjar-ne. Si donam un me de sis mesos, amb una llana llarga i que ha pasturat pel camp, molt probablement quan el posem a dins la pella no sigui menjador.

P.- Idò, en aquest cas i així com estan les coses, podríem dir que el sector oví està tocat d’ala?

R.- Tocat de mort. D’ala no, de mort, i és a tot l’estat espanyol. És un sector que desapareix molt aviat i malauradament és el que hi ha. Això, baix del meu punt de vista, només es podria solucionar fent feina en la qualitat del producte, tenint present que la carn de me és un producte complicat per tot el que ja hem parlat abans. Per salvar el sector seria necessària l’ajuda i col·laboració de la Política Agrària Comunitària (PAC). Avui en dia, aquí, tenint en compte la insularitat, cobrem d’ajuda de la PAC uns 17 euros per ovella i és completament insuficient. No basta per res.

P.- Vol dir que el cicle s’inverteix. Si no hi ha xots, no hi haurà mercaders, no hi haurà sembra de pastures i, amb tot, el camp acabarà morint de bon de veres.

R.- El futur del camp és molt incert i per això basta veure com els joves no es dediquen a la terra ni a la pagesia. El sector ha tornat molt poc atractiu i per revitalitzar-lo necessitaria un canvi molt important de tot. Si no reaccionem, aquesta part de l’agricultura desapareixerà, però perquè això no arribi a l’esclat final s’hauran de fer polítiques importants per revitalitzar tot aquest món que, com he dit abans, ja ha mort.

#Foravila