Bàrbara Duran: “El meu estudi és una manera de visualitzar el món del treball femení fora de casa”

L’Obra del Cançoner Popular de Catalunya va ser fundada a Barcelona l’any 1922. L’objectiu era la recollida de literatura i música popular dels Països Catalans. Per a la recopilació de materials es van encomanar missions de recerca de cançons populars. El músic mallorquí Baltasar Samper va visitar Mallorca en diferents missions a partir de 1924, sempre acompanyat de diferents col·laboradors. L’assaig “Cant i treball a Mallorca” de Bàrbara Duran Bordoy és la reconstrucció de la missió de 1932 que, no sabem per què, es va perdre. A partir dels quaderns de camp d’aquesta missió, conservats a la Biblioteca Bartomeu March, Bàrbara Duran fa una fotografia de les cançons de feina, i per tant, de les feines i les treballadores que hi havia en aquell moment a diferents pobles de Mallorca. Un retrat musical però també social, del treball femení fora de casa. Amb aquest estudi ha guanyat el Premi Mallorca d’Assaig en Català que atorga el Consell de Mallorca. Bàrbara Duran Bordoy (Manacor 1963) és musicòloga, professora i escriptora. Pianista i flautista de bec i membre del grup Polissonia.

Pregunta.- Quin és el tema d’aquest assaig  que ha rebut el Premi Mallorca? 

Resposta.- En realitat aquest és un treball que vaig fent per etapes, amb una base de dades on vaig analitzant el repertori de l’obra del Cançoner, sobretot en termes de tasques de feina, de gènere dels informants, edats… En concret, aquest assaig és la reconstrucció de la missió de 1932. A les missions de l’Obra del Cançoner venien normalment dos missioners, que eren el músic Baltasar Samper, que recollia les cançons, i després en concret aquest any hi va anar en Ramon Morey, que era de Binissalem, que era el que havia d’enviar la memòria de la investigació. I no sabem per què aquesta documentació es va perdre o no es va enviar mai. Però Baltasar Samper al seus quaderns de camp ho té tot apuntat, i aquests quaderns estan custodiats a la biblioteca Bartomeu March. Jo el que he fet ha estat anar a la biblioteca March i fer un buidatge de més de 1.500 entrades, 1.500 cançons 

P.- Quina informació t’han donat aquests quaderns de camp de Baltasar Samper? 

R.- A partir dels quaderns de camp he pogut fer el mapa de les persones que varen entrevistar i els llocs on varen anar.  Aquest assaig reconstrueix tota aquesta documentació perduda. Me permet contar els informants, treure una mitjana d’edat,… analitzar el repertori i analitzar-ho en contextos de feina a partir de les fotografies.

“Aquest assaig reconstrueix tota aquesta documentació perduda. Me permet contar els informants, treure una mitjana d’edat,… analitzar el repertori i analitzar-ho en contextos de feina.”

P.- Aquesta missió forma part de l’elaboració del Cançoner Popular de Catalunya. Parlan’s d’aquesta obra. 

R.- L’obra del Cançoner Popular de Catalunya és una empresa cultural que comença l’any 1922. Des de l’Orfeó Català i des de les oficines de l’Obra del cançoner s’encarrega a missioners, els hi diuen així, que cerquin cançons. A Mallorca, qui ve, que és present a totes les missions manco a la de 1935, és en Baltasar Samper, que és un music mallorquí que ara estam reivindicant molt. Samper venia a l’estiu i agafava un company. Per exemple, a aquesta missió del 32 se’n van dues setmanes a Menorca i l’acompanya en Ferrer, i quan torna a Mallorca és quan hi va en Ramon Morey. 

Però arriba la guerra civil i ho trenca tot. Tots aquests materials els envien a Suïssa, fins que a la dècada dels 90 el pare Josep Massot i Muntaner aconsegueix tornar-los a Catalunya i queden sota la custòdia de l’Abadia de Montserrat. El pare Massot agafa totes aquestes immenses carpetes i comença a fer selectes de material i publica uns 20 volums. Estam parlant d’una obra de la magnitud quasi del diccionari Catala Valencià Valear, que son 10 toms. És un material inabastable, un document antropològic, etnomusicològic de primer ordre.. 

“Aquí el que faig és estudiar el repertori en context de treball, però també arrib a unes xifres, i sobretot documenta molt bé la vida quotidiana d’aquestes dones. “

P.- Quines reflexions es deriven de tota aquesta documentació que has analitzat? 

R.- La meva idea parteix de l’obra “El quefer ocult” de la doctora Joana Maria Escartín. Ella explica que el treball femení tenim molt mal documentar-ho perquè ja es feien pocs llistats de treballadors, però en el cas de les dones, ja ni es feien. A partir del registre de cançons, per exemple, taller de Maria de la Salut de brodadores, i hi apunta el numero, el nom, l’edat i el repertori. Aquí el que faig és estudiar el repertori en context de treball, però també arrib a unes xifres, i sobretot documenta molt bé la vida quotidiana d’aquestes dones. 

P.- Quines feines hi trobam documentades?

R.- Les brodadores de Búger i Sant Llorenç, els tallers d’espardenyeria de Campanet, les brodadores de Son Carrió, Son Servera… les tasques de trencar canya a Muro. I veus que per brodar hi ha unes cançons que són les cançons llargues, les narratives, i després a les tasques del camp són unes altres. Veus que les dones coneixen tot el repertori tant masculí com femení perquè canten molt i ho aprenen d’oïda, de tasques que elles no feien, per exemple, llaurar. I després te n’adones, quan ressegueixes això, veus la realitat social i antropològica del moment, hi havia dones que havien de fer la feina dels homes també. 

“Veus que les dones coneixen tot el repertori tant masculí com femení perquè canten molt i ho aprenen d’oïda.”

P.- Queda molt per conèixer d’aquestes cançons?

R.- El repertori el coneixem, però si que és molt interessant posar-lo en context, i sempre surten detalls preciosos que enriqueixen molt la visió antropològica d’una Mallorca de la que no tenim massa documents tampoc. Per exemple, de què et serveix tenir un taller d’espardenyeres de Campanet de 12 dones? 12 dones que canten tantes cançons, que tenen una mitjana d’edat, i que si per exemple, vols mirar el cens de Campanet de l’any 32 potser puguis arribar a unes conclusions més enllà del repertori. Jo me dedic a l’etnomusicologia i l’antropologia cultural, però m’interessa aquest documentar el treball des d’una perspectiva d’items comptables, i que no sigui just xerrar d’aquelles cançons, sinó dir, tenc 12 dones cantant això, ja m’aprop més, és més tangible. Sobretot estic contenta perquè és una manera de documentar el treball femení, i és una manera de visualitzar el món del treball femení fora de casa.

P.- Encara hi ha gent que recorda aquestes cançons d’haver-les sentides?

R.- Si, la gent de 80 i 90 anys se’n recorda. I una petita part de la població més jove que la va sentir cantar als padrins. Els que hem nascut als anys 60-70, és la generació dels nostres padrins. Determinades persones que tenguessin padrins cantadors poden haver sentit aquestes cançons.