Ara llegint
Biel Gelabert “Menjar malament passa factura”

Biel Gelabert “Menjar malament passa factura”

Biel Gelabert Mestre és un pagès de tota la vida. Pagès de la finca de Son Bats, entre Maria de la Salut i Ariany. Fill de pagesos, net de pagesos, besnet de pagesos i ara pagès per vocació i també per necessitat. Va néixer a Ariany i a vuit anys ja removia la terra amb una arada, aixada i tractor.

Un pagès per vocació es distingeix de valent just veure’l caminar o escoltant-lo parlar del passat, present i futur. Ell és un d’ells. Gojós de tot allò que va aprendre de nin i que ara, amb la diferència dels temps, li ha servit per llaurar-se el camí  cap a la saviesa innata que tenen els homes que han besat la terra i d’ella n’han fet la seva vida i el seu gaudi.  No és tothom que té la sort de poder fer allò que li agrada. A en Biel Gelabert li agrada allò que fa. 

Casat, pare, i fill perquè els seus pares encara viuen i que per molts d’anys durin, Biel Gelabert compagina la feina amb tot el remolc de la família. Una família a la qual ell adora i per la que ho donaria tot, igual que pels seus animals, mens, ovelles i els seus cans Border Collie, sense els quals no podria manejar tot el ramat que té d’una manera ordenada i amb seguretat.

Una foto entranyable de Biel Gelabert amb els seus animals. (Foto: J. Serra)

Pregunta.-  A què es dedica un pagès com vostè?

Resposta.- Em dedico bàsicament a la sembra de menjar per a les meves ovelles. És el sistema d’autoalimentació del ramat que és allò que a dures penes i a base de molta feina, em dona per viure. Això sí, el gust que pas de treballar fins a l’hora que sigui, de dia i de nit, això no té preu.

P.- Viu vostè de la venda dels mens de les seves ovelles?

R.- Sí. Tota la sembra que faig va adreçada a mantenir les ovelles que seran les que crien els animals que venem. És l’única manera de viure, malgrat que sigui a empentes si hom es dedica a això. Heu de pensar que no seria possible, de cap de les maneres, alimentar i engreixar els animals que hem de vendre si havíem de comprar tot allò que necessiten per menjar i viure.

P.- Com veieu el sector primari en aquest moment?

R.- Ara per ara molt malament pel que fa al producte que tenc jo, i en general també. Val a dir que allò que produïm els pagesos duu el preu que el mercat li posa i, com és d’imaginar, sempre és a la baixa. Aquest és un problema amb una molt difícil solució perquè si no t’agafes al que marca el mercat tens un producte que no té sortida.

P.- Quin és el vostre sistema de venda? Teniu trast o heu de vendre al mercader?

R.- Nosaltres no podem vendre directament a cap particular dins ca nostra entenent com a venda la venda de carn. Tot el que surt de la nostra explotació, que s’ha de convertir en carn, ha de passar per l’escorxador per fer-ne la carn i després es distribueix al botiguer, comerç o consumidor.

P.- Sempre heu treballat amb ovelles o teniu o heu tengut alguns altres animals?

R.- A ca nostra sempre hem treballat amb les ovelles, tot i que anys enrere també vàrem tenir porcs fins que el porcí començà a anar malament i els vàrem llevar.

P.- Actualment, quantes quarterades conreau?

R.- Entre les que sembro per fer menjar per donar als animals i llavors per fer gra, unes 200 quarterades entre les nostres i aquelles que són llogades. En tenim algunes, no moltes, però, que el propietari ens deixa la terra per no veure-la descuidada a canvi d’un me per Pasqua. Sembla que no, però ja hi ha terreny a bastament per haver-lo de cuidar i guiar. A més de tot, com us podeu imaginar, no són totes ni juntes ni al mateix lloc. Aquest fet complica encara més la feina.

Biel Gelabert sempre té cura de la seva guarda. (Foto: J. Serra)

P.- Quantes ovelles i mèns  manegeu?

R.- Tenim unes 400 ovelles que poden manar, entre totes, uns 450 mens. Això sempre depèn de la temporada i any perquè hi ha anys que n’has de llevar i altres moments que en pots posar més. S’ha de dir que sempre s’ha d’anar jugant perquè les pastures mai són les mateixes, els animals tornen vells, els preus apugen i baixen… tot això són alguns dels factors que intervenen. Tot en gros jo diria que tenim una base aproximada d’entre 350 i 450 ovelles. Per factors diversos, en aquest moment sols en tenc 300. És una roda.

P.- La pastura que conreeu a les vostres finques basta per mantenir tot el ramat durant tot l’any?

R.- Normalment sí, tot i que alguna vegada hem de recórrer a comprar alguns pinsos per pegar una empenta a l’engreix dels mens si tenim interès a treure’ls més aviat o no. Intentam jugar amb els preus del mercat i aprofitar per vendre quan podem treure un major benefici. Bé, dir un major benefici pot semblar que ens fèiem rics. Jo diria, més aviat, un benefici més just que ens permeti continuar amb la nostra tasca i provar de sobreviure.

P.- Quina raça d’ovella feu a ca vostra?

R.- Nosaltres fem l’ovella mallorquina. És la que té la carn més gustosa i molts avantatges de qualitat damunt les altres. És molt més fàcil de tondre i manejar. És l’ovella que coneixem nosaltres i el nostre paladar està acostumat a la seva carn. La sola cosa que a vegades fem és una mescla de races per allò d’aconseguir un rendiment un poc més elevat que ens permeti obtenir uns beneficis extres per pal·liar les vegades que tenim pèrdues o quan molt sovint empatam. L’exemple és clar: un me mallorquí per fer carn l’has de tenir sis mesos i un me creuat, tres per aconseguir el mateix pes. Hem de conèixer que no és tan bo, però ho hem de fer així perquè, altrament, hi perdem doblers.

P.- És coneixedora la carn de Mallorca?

R.- Puc assegurar que a qualsevol de les persones que coneixen el camp els dones a tastar unes costelles de me mallorquí o de fora i amb els ulls clucs i saben quin és el nostre i quin el de fora. També si els dus les mateixes costelles de mens criats amb pinsos o de fora, també sabran de seguida que no són dels nostres.

P.- El vostre sector del bestiar, té ajudes de la PAC?

R.- Per produir el cereal sí tenim ajudes de la PAC, però per produir el nostre producte final, que són els mens, no en tenim. Les ajudes són el que manco ens interessa. Nosaltres preferim uns preus que puguin ser justos i competitius per poder sobreviure i no mal viure com anem fent d’uns anys a aquesta banda.

P.- El fet de no poder vendre directament als mercats, no seria un revulsiu per a vosaltres?

R.- Això ja és molt difícil. Sols ens haguera pogut salvar el fet que encara existissin les carnisseries dels pobles o el producte de venda fos nostre i on la gent pogués anar a comprar tranquil·la. Així la gent compraria molt més i comprarien el producte nostre. Ara les coses no són així. A la televisió ja ens diuen què i on hem de comprar.

P.- Vosaltres podeu vendre directament a les carnisseries?

R.- Sí. El problema, però és que als pobles ja no hi ha quasi carnisseries. Abans a qualsevol poble, per petit que fos, hi havia unes quantes carnisseries. Ara, a molts ja no n’hi ha cap perquè per la gent que hi va a comprar és impossible mantenir-les. La gent prefereix anar a les grans superfícies i compren el gènere que sigui més econòmic sense tenir en informació d’allò que compren. La gent es gira el capell: compra el dolent i deixa el bo per, sovint, ínfimes diferències econòmiques.

P.- I el sector turístic és solidari amb “lo nostro” quan s’omple la boca als seus clients quan els ofereix unes vacances a les Illes Balears?

R.- No ens compren res. Si un es posa dins la pell de l’hoteler es pot entendre perquè són comerciants que volen vendre el més car possible i comprar el més barat possible. Dit això, el problema més gran de tot és que el client no ho sap. Hi ha un exemple clar. Els venedors de carn d’aquí ofereixen els seus productes al sector turístic i quan parlen amb un futur client els comenta per què ha de comprar la carn aquí si la compram a Nova Zelanda i és molt més barata que aquí.

Una ovella gran amb la seva criatura. (Foto: J. Serra)

P.- I això?

R.- Això em demano jo. Com pot ser que comprin la carn molt més barata que aquí si allà és molt més cara que aquí. La d’allà està, per exemple, a 8 euros i la d’aquí a 9.  A més d’això, s’ha de pagar el transport… La poses a un mostrador i la gent anirà a comprar la de 8 euros que, segur, ja és carn menys fresca. Com a exemple n’hem tingut alguns recentment aquí a Mallorca. Miracles no n’hi ha. Aquesta carn és carn que ja li ha passat el temps i s’hauria d’haver tret i no ha sortit. Abans de tirar-la la baixen de preu. Val a dir també que per aquelles terres el més car de les ovelles és la llana. La carn no val res i per això la tiren preu. Hem de pensar que el control dels contenidors que venen de fora no es passen com toca, sigui pel motiu que sigui. Així, és normal que passi tot això.

P.- I amb relació a la península?

R.- Et diré que, per exemple, la mitja de me està a 15 euros més cars que aquí. Jo em demano per què ens duen aquí la carn més barata del que la tenen allà. Per què? Què té? Pot ser molta carn congelada, però a nosaltres, pels motius que siguin ens tallen el coll.

P.- Pot ser una solució, seria l’educació al consumidor?

R.- Sense cap mena de dubte aquesta és una de les solucions més adients, però no és una tasca fàcil. El problema és que la gent per pagar manco, perquè no pot o perquè no vol, compra no sap què. També seria molt necessari fer controls exhaustius d’allò que es ven i del que entra de fora. No sabem què és allò que passa per les nostres fronteres mentre a nosaltres ens duen més que assocats. Que consti que estic d’acord en passar controls i com més millor però, tothom.

P.- Així i tot hi ha consciència de producte com més natural millor?

R.- En part sí, però a la realitat diària no. Aquestes paraules tan maques com és el menjar saludable i ecològic queden molt bé quan les diem, però després no ho practicam. La carn que nosaltres fem val el preu que costa. Us puc assegurar que tots els que ens dediquem a això vivim amb una bossa de subsistència. Quan tanquem l’any i hem tingut sort, hem tret per viure i fer-ho sense cap luxe i a força de fer moltes, moltes hores de feina cada dia, 365 dies a l’any.

P.- Arribarà un dia que hi haurà consciència de la prevenció sanitària envers els aliments?

R.- Jo crec que sí. Hauran de passar molts d’anys i moltes coses, però vull creure que algun dia la gent s’adonarà que l’alimentació és la prevenció de la salut i la sanitat. És bàsic que la gent sigui conscient d’allò que menja i després que faci el que vulgui. El principal és tenir una informació responsable i fiable. A partir d’aquí, cada un tindrà la seva consciència. 

P.- Hi ha moltes traves per poder vendre o comprar els animals d’aquí?

R.- Jo no diria traves com a tals. El problema és que si vas a comprar un me, què fas amb ell? No el pots matar ca teva, has d’anar a l’escorxador. Si vas a comprar una porcella, què fas? Tampoc la pots matar a ca teva. Matances… tot això s’està acabant. El món va per aquí.

P.- La gent que menja sa, pensa vostè que viu més?

R.- El que està clar és que la gent pagesa que ha menjat tota la vida d’allò que ha conreat o ha criat, en general, pateixen moltes menys malalties que aquells que ens hem surat de carn industrial i d’amanides empotades dels supermercats, per posar un exemple. Hem de pensar que no massa lluny d’aquí on som (Ariany) hi ha gent que sols ha comprat tota la seva vida, arròs, oli i poca cosa més. La resta venia del conreu i cria amb les seves mans. Una gran part dels aliments que menjam avui, són aliments molt carregats de grasses dolentes, sucres, additius, conservants… i tot això, tard o d’hora, passa factura al nostre cos. No ho dic jo, ho diuen els tècnics i especialistes en nutrició.

Disponible en Google Play

© 2020 Fora Vila Verd

Anar a dalt