Biel Vidal: “El meu padrí era un compositor prolífic i els primers sorpresos vàrem ser la família”

“Noltros teníem una caseta a Randa, i la caseta es deia de “Ca’s Músic, precisament perquè el padrí, que va ser qui la va llogar, era músic”. Així introdueix Biel Vidal al seu padrí, Jordi Busquets Bonet, músic, trompetista, compositor i director d’algunes de les grans orquestres que sonaven a les sales de festa de la Palma dels anys 50 i 60. La seva història es va explicar a la conferència “Nostàlgia, turisme i glamur: Jordi Busquests Bonet (1913-1975) i la seva música a la Mallorca de les mil i una sales de festes” que va oferir l’historiador Antoni Terrassa a Algaida, dins del programa de les festes de Sant Jaume. Una xerrada fruit d’una tasca de recerca històrica i musical que va posar en marxa Biel Vidal després de trobar per casualitat a la casa familiar algunes partitures del seu padrí. 

Pregunta.- Com va va ser aquesta troballa de les partitures del teu padrí?

Biel Vidal.- Va ser com per causalitat. Farà 2 anys els meus pares varen morir, i fent dissabte vàrem trobar una capsa plena de partitures que ma mare tenia guardades dins d’una espècie de “tupper” gegant. Aquestes partitures, com a curiositat i com a alumne de llenguatge musical a l’Escola de Música d’Algaida, les vaig dur al meu mestre, Andreu Julià, que també és el director de la banda de música d’Algaida. Les va tocar un poc al piano i va dir que sonaven molt bé i que estaven molt ben composades. Llavors vàrem començar una recerca de més partitures. A través de l’Ajuntament vàrem escriure a la Biblioteca Nacional i ens varen contestar que tenien una sèrie de partitures, vàrem fer una sol·licitud i ens enviaren les partitures digitalitzades. A partir d’aquí Andreu Julià, com a music i compositor, hi va fer feina, fins que les partitures varen estar llestes per ser interpretades. 

“Són cançons que feia uns 60-70 anys que no es tocaven, que estaven dins d’un calaix, i a través d’aquest exercici de recuperació hem aconseguit escoltar tot el que es va composar.”

P.-Va ser una sorpresa descobrir aquesta producció del teu padrí? Que t’havien explicat d’ell?

Biel Vidal.- Quan va morir el padrí jo tenia 2 anys i no tenc records d’ell. Però es vera que ma mare sempre n’havia xerrat, sabíem que era músic, professor de música,… però no coneixíem massa cosa. Quan miram a l’SGAE i veim que hi ha quasi 200 obres seves, vàrem veure que era un compositor prolífic i els primers sorpresos vàrem ser la família.

P.-I aquí comença tota una feina de recerca, i et poses en contacte amb Antoni Terrassa.

Biel Vidal.- Volíem donar-li un context a tota aquesta música, l’entorn de l’època que son els anys 50-60, i vaig pensar amb un amic de tota la vida, veïnat de Randa, que és historiador i que, tot i que no és la seva especialitat, ens va dir que si.

Antoni Terrassa.- Davant d’una petició així, una persona prudent hagués dit que no és la seva especialitat, però m’ho va demanar en Biel, me va fer moltes ganes i me va parèixer un repte, i li vaig dir que si. Aquesta tasca per jo ha estat un aprenentatge, havia sentit parlar del músic però no coneixia la seva figura i havia de construir una narració històrica que pogués interessar. En Biel me va passar documents, papers, retalls de diari… eren les fonts que tenia i no hi havia massa més. Per tant, amb el que tenia, amb la recerca que vaig poder fer, amb tesis doctorals de musicòlegs que he llegit, vaig proposar contar la vida d’en Jordi Busquets però a través de la història de Mallorca, es a dir, com anava encaixant la figura de Jordi Busquets primer com a músic als anys 30, als anys de la Guerra Civil, després amb el boom del turisme, i fins als anys 70, que es quan mor al setembre de 1975.

P.- Qui era Jordi Busquets Bonet?

Antoni Terrassa.- La part que me va parèixer interessant és que una vida com la seva només va ser possible en aquells anys d’aquella Mallorca. Perquè ell comença com a fuster i en un moment que no hem pogut determinar reb una educació musical, abans de la guerra civil ja s’està guanyant la vida com a músic i molt bé. I després agafa tot el boom de les sales de festes i hotels fins els anys 50-60 i acaba exercint una tasca de docent musical. 

“Principalment ell va tocar a Tito’s, i hem de pensar que era la sala de festes més important d’Europa, allà hi tocaven músics de primer nivell”

P.-Quin tipus de musica feia el teu padrí?

Biel Vidal.- Principalment ell va tocar a Tito’s, i hem de pensar que era la sala de festes més important d’Europa, allà hi tocaven músics de primer nivell i hi havia unes actuacions que anaven acompanyades de música que era l’orquestra que el padrí dirigia. Hi havia aquesta música que avui diríem de ball de saló per acompanyar les actuacions, i a més perquè la gent sortís a ballar. 

P.- La col·laboració amb l’escola de música d’Algaida ens dona l’oportunitat de poder escoltar avui la música que sonava en aquelles sales de festa.

Biel Vidal.- A mi personalment m’omple, com a net i com a estudiant de música. Es vera que son cançons que feia uns 60-70 anys que no es tocaven, que estaven dins d’un calaix, i a través d’aquest exercici de recuperació hem aconseguit escoltar tot el que es va composar. Hem pogut recreat de manera clara el que ell va escriure, són cançons originals que no son conegudes. Eren grans orquestres, potser hi havia 15 persones damunt l’escenari, una dona que canta… aquest glamur que s’aconseguia.

Antoni Terrassa.- Una de les coses molt evocadores són tots els programes de Tito’s que en Biel me va deixar, amb unes qualitats meravelloses i on veus fotografies dels artistes que venien.

“Els músics continuen fent feina durant la guerra, fins i tot si estan mobilitzats tenen permís per anar a tocar al vespre.”

P.-Quin període has estudiat?

Antoni Terrassa.- Vaig triar que el període fos els anys de vida d’en Jordi Busquets, de 1913 a 1975, per tant, són els 70 anys que més ha canviat Mallorca en tota la seva història. Quan ell neix és una economia profundament rural i mor uns mesos abans de la mort d’en Franco, quan el turisme ha esclatat i Mallorca està en una carrera econòmica les conseqüències de la qual encara vivim. A través d’aquesta cronologia vaig retratar la Mallorca rural i industrial. Després el primer turisme, anys 20-30, quan es construeix l’Hotel Formentor, el petit tall de la Guerra Civil, que per els músics no va ser tal, els músics continuen fent feina durant la guerra, fins i tot si estan mobilitzats tenen permís per anar a tocar al vespre. Després l’època clàssica, quan forma part de les grans orquestres i fa feina a les sales de festa dels anys 40 i 50. Les coses comencen a canviar una mica als anys 60, quan els hotels tenen les seves pròpies sales de festa, i després als anys 70 ja hi ha una petita decadència.

La vida d’en Jordi Vidal l’he poguda reconstruir de manera fragmentària, malauradament sa mare d’en Biel ja no hi és i hi ha poca gent que l’hagi conegut de primera ma i en pugui tenir record. S’hauria de fer una recerca amb més profunditat perquè segur que hi ha registres als arxius d’ell. Moltes d’aquestes figures es perden, si no ets un gran personatge que generes un munt de documentació, la gent normal quan ens morim, queda molt poquet de noltros. 

P.-I quan comença la decadència d’aquestes grans orquestres?

Antoni Terrassa.- Bàsicament quan comencen a ser massa cares i poden ser substituïdes per orquestres més petites, i sobretot després més endavant quan entren els disc jockeys en joc. Es molt més barat pagar una persona que te posa discs, que no pagar les grans orquestres.

P.-Quina tasca teniu per endavant? Podrem tornar a escoltar aquestes cançons?

Biel Vidal.- La conferencia que va donar en Toni i el petit tast musical, les 5 peces que es varen poder escoltar, va ser un èxit. I hi ha un compromís d’uns components de la banda d’Algaida que volen col·laborar amb aquest projecte i tocar 5 o 6 peces més, de les que tenim les partitures i que per falta de temps no es varen assajar. La idea és fer un concert de 12-13 peces de música del padrí.