Colau Cortés: “Em defineixo com un hoteler pagès”

Quan arribam a les contrades de la Serra de Tramuntana, a les faldes del municipi de Fornalutx, trobam una possessió magnífica i singular. Es tracta de Binibassí, topònim d’origen àrab que es conserva encara després de l’arribada dels colons catalans. És una possessió molt antiga que data de l’època de la conquesta catalana de l’illa. És conegut per ser un dels llocs on passa l’acció de la “Faula” de Guillem de Torroella, un poeta mallorquí d’ascendència empordanesa  nascut l’any 1370.

Allà, just a la part baixa del llogaret, una de les moltes parts de la finca mare en què foren dividides i una d’elles fou adquirida per la família de Nicolás Cortés Miró, padrí  del nostre protagonista d’avui, Colau Cortés Mayol (1948) que ha exercit tota la vida d’hoteler com a professió principal i que ara, després de jubilar-se fa uns anys, es dedica al conreu i cura de la finca, lloc on diu trobar-se millor i gaudir del plaer de la natura cada dia quan surt de llit.

A la finca hi ha tot tipus d’arbres: tarongers, mandariners, llimoneres, figueres, però allò que ens ha dut aquí és la plantació d’alvocats que, de mica en mica ha anat fent i cuidant.

Cortés és un apassionat de tot allò que fa i creu en l’esforç com a únic motor de la productivitat, ja sigui dins el món empresarial hoteler, que fou el seu bres, com dins el món de la pagesia pel gaudi personal i, per què no dir-ho, pel gaudi també dels demés, perquè no podem oblidar que si nosaltres, tots, gaudim d’unes belles vistes de les finques i marjades és perquè algú les cuida  i hi posa tot allò que pot i sap. Al final, tot té un propietari però en gaudim tots plegats, nosaltres i aquells que ens visiten de tant en tant.

Pregunta.- Com es defineix vostè: hoteler o pagès?

Resposta.- Jo em defineixo com un hoteler pagès. El món de l’hoteleria era una professió per a mi i un mode de viure. La pagesia és un esbarjo i la manera que tenc de donar lliure pensament i acció a les meves curolles que són l’agricultura i el caçar. Això sí, cada dia a les 9 del matí tinc també cita amb els meus amics per posar peus davall taula i berenar plegats. Ja us podeu imaginar que aquest moment és la millor escola per passar el dia. Tothom diu la seva i després tu tens les feines d’esbrinar què és què. Qui és qui, ja ho sabem tots.

P.- Conti’ns una mica la història de com li vingué al cap conrear alvocats a les seves terres?

R.- D’això ja fa uns 37 anys, que va ser quan vaig pensar de sembrar alguna cosa que no fossin els típics fruits que tenim per aquí i que no fossin tarongers. Vaig fer proves amb alvocats, xirimoies, feijós, mangos… tot un assortit de fruita tropical. Això ho vaig fer perquè la nostra finca és molt càlida, amb un microclima molt bo per aquestes fruites. La primera sembrada d’alvocats fou d’una vintena i no tenien venda al mercat. Eren simplement per regalar als amics i familiars i menjar nosaltres a casa.

P.- Vostè sabia què feia o com es tractava aquesta fruita i si un dia podia haver-hi mercat?

R.- La veritat és no tenia ni punyetera idea de què era això, ni tan sols com es menjava. Tot i així vaig començar i veure-les venir i a l’espera de veure què passava. Tenia la terra i és un arbre molt formós i interessant. Val a dir però que a Mallorca, i a Sóller i Fornalutx concretament, fa més de setanta anys que es començaren a sembrar exemplars d’alvocats duits d’Amèrica. Sempre dins els jardins de les cases senyorials, les dels senyors que havien guanyat fortuna fora d’aquí.

P.- I per què sembraven els alvocats des de fa tantes dècades?

R.- Bono, els varen dur com arbre -és de suposar- per la seva bellesa i exotisme. De fet, són molts els arbres sembrats dins aquests anys que he comentat abans. L’alvocat és un arbre ombrívol que penja molt la seva fullaca i dona una especial característica al lloc on està sembrat. És molt maco i sembla un arbre de jardí.

P.- I donaven fruita directament o s’havien d’empeltar?

R.- No eren arbres empeltats. Eren arbres nascuts del pinyol i, per tant no feien la fruita que podem veure ara, passats els anys, uns alvocats més cuidats i amb una molt millor presència i qualitat. Jo ho resumiria tot amb la paraula perfeccionat.

P.- I fou aquesta l’espoleta de sortida per a vostè?

R.- Bono, varem començar així, rient, rient, i un dia es començaren a vendre a un preu barat, això sí, perquè no es comercialitzava, però ara ja es comercialitza bastant i va en augment per la conscienciació de la gent envers aquestes fruites. L’alvocat no és així com el pinten, un arbre que no s’ha de cuidar, ans tot al contrari, necessita estar-hi damunt, com amb tot, i sols la mà de pagès sap què i com fer-ho. Necessita exsecallar, esquitxar per bacteris diversos, necessita molta d’aigua… Pot ser no seria igual al que requereix un taronger, però s’hi ha de perdre el temps.

P.- Per què aquest arbre no és tan pur si el sembrem a partir del propi pinyol?

R.- Els empelts són una perfecció, com ja he esmentat abans. Per exemple, la varietat “Hass”, que és una de les sis que jo tenc,  la va conrear un carter de Califòrnia que, partint d’un pinyol, va anar fent tota una sèrie d’empelts fins que va aconseguir aquesta raça. Això són molts d’anys de feina i proves, empelt damunt empelt i així es va perfeccionant allò que un pretén.

P.- Quantes varietats diferents d’alvocats hi ha?

R.- En aquest moment n’hi ha més de trenta i cadascuna amb una peculiaritat. Cada terra, país… són diferents. Cada una produeix el seu producte diguem-ne autòcton. Per posar un exemple, hi ha llocs on els alvocats es comencen a recollir dins els mesos de maig o juny, i segons quines varietats fins a juliol i agost. Nosaltres els collim abans perquè el nostre clima és d’una altra manera i maduren més. Però aquí hi ha unes varietats reines que són hass, fuerte, pinkerton, reed i bacon. Aquestes cinc són les que més es comercialitzen a la nostra contrada. 

P.- Cada any fruita un alvocat?

R.- No, aquí no. Aquí els únics que fruiten cada any són el reed i el bacon, que tot i que el primer no és de la millor qualitat, sí que és el més fort. El segon és com a mel. L’alvocat com més tard ve, més tard floreja, i així les abelles tenen més temps per pol·linitzar. Els demés fruiten cada dos anys i d’ells, el rei és el hass, que és el que té més venda i, per tant, més comercialització, molt per damunt tota la resta. El bacon és molt millor, sense lloc a dubtes. És molt fi, com la mantega, però és molt delicat. Un petit cop ja el fa malbé i si no el menges de seguida, ja el pots tirar.

P.- S’està experimentant encara amb noves races?

P.- Sí i de fet n’ha sortit una altra de la que jo n’he sembrat sis exemplars, que són híbrids. Es sembra el pinyol, es fa un empelt i un altre, i diuen que fruitaran cada any a partir dels dos anys de la sembra. Els laboratoris fan proves i més proves fins arribar on volen arribar. De fet, la Cooperativa de Sóller va organitzar una visita a una finca experimental de Málaga on vàrem aprendre molt del que ells ja saben. Tot i això, encara no vàrem aprendre abastament. Aquí anem molt endarrerits i ells ja han experimentat molt i saben el dimoni on es colga. Han experimentat en regs i tractaments que no són ni senzills ni fàcils.

P.- Quan comencen a florejar aquí, a les Illes Balears?

R.- La flor arranca el mes de febrer o març i ja comencem a recollir el bacon, que és el més primerenc de tots. El fruit que recollim aquí es ven a Alemanya i no és que no tengui mercat aquí, ans tot al contrari, sembla que és perquè el de Màlaga el venen més car que el nostre. Això no vol dir que els nostres no siguin de bona qualitat, són exactament iguals, però el mercat és el que marca les pautes, sovint males d’entendre.

P.- Parli’ns una mica de la finca en general?

R.- La finca és un passatemps en el que fent tota la feina jo i donant algun jornal a fer, empat, i ja em va bé. Si em cau un marge o passa qualsevol cosa extra, ja no val la pena ni parlar-ne; pèrdua total. Ja que jo estic jubilat i m’agrada molt, en comptes d’anar als cafès em passo els dies aquí gaudint del que és meu i de la natura que ho acompanya.

P.- Quantes quarterades té la finca? Tot són marjades?

R.- La finca té dues quarterades i efectivament tot són marjades. Aquest fet complica molt la feina i les despeses de collita perquè tot s’ha de traginar a l’esquena. No és com al Pla de Mallorca, per exemple, que amb un tractor ho fan tot. Aquí no. Aquí hi hem de posar l’esquena i els sous. La pagesia t’ha d’agradar perquè si no, no té cap raó ni una fer feina a les nostres finques petites i, a més de tot, ubicades a la Serra o tot és molt més costós i complicat. Les finques grans i amb un fàcil accés ja són una altra cosa. La feina és molt més senzilla i econòmica. Aquí tot això és una entelèquia i ho feim per passar gust i res més. Doblers o cap o n’hi afegim però ho conservem simplement perquè ens fa ganes fer-ho i perquè ho apreciam i en gaudim.

P.- Aquesta finca és una part de la finca gran de Binibassí?

R.- Sí, ho és. Jo crec que quan el rei en Jaume va venir a Mallorca va donar a algun dels seus homes bons aquesta finca (Binibassí Gran) que era realment molt grossa. Es veu, de tota manera, que abans havia estat dels moros perquè basta veure la construcció, tant de les cases pairals com de les marjades.

#Foravila