Guillem Pont: “Hem de desaprendre la competitivitat i recuperar la cultura de la cooperació”

Guillem Pont ha convertit la finca de Ses Sitges, a Sant Llorenç des Cardassar, en un espai on la producció agrària conviu amb la conservació del patrimoni, l’educació ambiental i la regeneració del territori. Després de més de trenta anys impulsant la primera granja escola de les Illes Balears i d’apostar avui pel maneig holístic i la ramaderia ecològica, defensa una manera d’entendre la pagesia que va molt més enllà de la producció.

P.- Què representa avui la finca de Ses Sitges per a vosaltres?

R.- Per a nosaltres Ses Sitges representa moltes coses alhora. D’alguna manera és la culminació d’un somni familiar. Mon pare havia estat tota la vida fent feina amb les terres molt escampades, una situació que era habitual entre moltes famílies pageses. Sempre tenia la il·lusió de poder-les agrupar, de tenir una finca que permetés treballar amb una altra tranquil·litat i amb una altra visió de futur. Quan vàrem poder adquirir Ses Sitges aquell desig es va fer realitat.

Per això la finca no és només un lloc on produïm. També és una part molt important de la nostra història familiar. És el resultat d’un esforç de moltes generacions i, al mateix temps, un espai on hem pogut desenvolupar projectes que van molt més enllà de l’agricultura, com va ser la granja escola o ara tota la feina vinculada a la regeneració de la terra. Aquest lloc tampoc es podria entendre sense la gent que ens envolta, com  Caterina Pons, ara titular de l’explotació i abans gestora de la Granja-escola.

P.- Una de les idees que més defenses és que la terra és llengua, cultura i territori. Què significa exactament aquesta afirmació? Creus que la societat n’és prou conscient?

R.- Quan parlam de la terra només des del punt de vista productiu ens deixam una part molt important pel camí. A Ses Sitges, com passa a moltes altres possessions de Mallorca, cada racó explica una història. És una finca documentada des de fa molts de segles i això vol dir que totes les persones que hi han viscut hi han deixat una petjada.

Quan dic que la terra és llengua i cultura em refereixo precisament a això. Una paret de pedra seca, un camí, una pedra de pujadors o qualsevol element relacionat amb les feines del camp ens parla d’una manera de viure. Ens explica la pobresa, els oficis, les formes de relacionar-se i d’organitzar la societat. Per això m’agrada parlar d’una mirada holística: no podem separar l’agricultura de la història, ni la història de la cultura o de la llengua. Tot forma part d’un mateix conjunt. Una finca no és només un espai agrícola; és un patrimoni immens de coneixement acumulat durant segles.

En el cas de Ses Sitges, a més, hi ha un component cultural molt especial. Aquí hi va néixer Salvador Galmés, una de les grans figures de la literatura catalana a Mallorca. Enguany, l’Ajuntament de Sant Llorenç commemora els 150 anys del seu naixement i els 75 de la seva mort. Crec que és una figura que s’hauria de reivindicar molt més. Si hagués escrit en una altra llengua, probablement tindria un reconeixement internacional molt més gran, però sovint aquí mateix passa massa desapercebut.

A més, la relació de Salvador Galmés amb Ses Sitges no s’acaba amb el seu naixement. Quan ja era gran va tornar a comprar la finca, fet que demostra el vincle profund que mantenia amb aquesta terra. Per a mi és un exemple molt clar que la terra no és només un espai físic o econòmic, sinó també un espai de pertinença, de memòria i d’identitat. Per això, quan parlam de Ses Sitges i de la terra, també parlam de llengua, de cultura i de país.

P.- Durant més de trenta anys Ses Sitges va ser una granja escola pionera. Si avui haguessis de començar un projecte semblant, com intentaries connectar amb els infants i els joves?

R.- Aquesta és probablement la pregunta més difícil de respondre. Quan nosaltres vàrem començar, als anys vuitanta, hi havia un moment molt especial. Existia un grup molt important de mestres que vivien l’educació amb una enorme il·lusió. Eren docents molt implicats, amb moltes ganes d’innovar i de fer coses diferents. Aquella energia va ser determinant perquè projectes com la granja escola funcionassin.

Durant més de trenta anys hi varen passar milers de nins i nines. Alguns després varen decidir estudiar Veterinària, Magisteri o altres professions relacionades amb les experiències que havien viscut aquí. Això és una satisfacció molt gran.

Amb els anys, però, moltes coses varen canviar. Les polítiques públiques varen apostar per altres models, es varen crear nous equipaments i també va canviar la manera d’entendre les colònies escolars. Però, sobretot, crec que va canviar la mentalitat. Aquella implicació tan intensa que jo havia vist als primers anys ja no la percebia de la mateixa manera.

Si avui hagués de començar de nou, sincerament no sé quina seria la fórmula. El que sí tenc clar és que les persones aprenen sobretot a partir de l’exemple. Intentar ser coherent amb allò que defenses és probablement la millor eina educativa que existeix.

P.- Quan parles d’exemple també denuncies que sovint les decisions es prenen sense tenir en compte el cost ambiental. Creus que vivim un moment complicat per a l’ecologisme?

R.- Sí, jo crec que sí. Avui encara hi ha moltíssimes decisions, tant públiques com privades, que es prenen sense valorar quin impacte tenen sobre el medi ambient. Quan una administració organitza una activitat, quan es fa una obra o quan es prenen moltes decisions quotidianes, gairebé mai no es posa damunt la taula quin serà el cost ambiental.

Els qui fa anys que defensam l’ecologia, la llengua o la cultura tenim la sensació que vivim moments difícils. Són valors que moltes vegades continuen quedant en un segon pla davant altres interessos.

P.- També heu apostat pel maneig holístic, que consisteix a intervenir menys i deixar que la natura recuperi protagonisme. Costa mantenir aquesta aposta quan hi ha tanta pressió econòmica?

R.- Evidentment que té un cost. En el nostre cas tenim la sort que no depenem exclusivament dels ingressos de la finca. Això ens permet prendre decisions amb més llibertat i mirar el projecte des d’una perspectiva més àmplia.

Ara bé, també he conegut molta gent jove vinculada a APAEMA que viu dignament de l’agricultura ecològica. El que passa és que han hagut de diversificar molt. No basta produir; també s’ha de transformar, elaborar formatges, confitures o altres productes que aportin valor afegit.

En el nostre cas participam en un projecte de regeneració del sòl i fa tres anys que pràcticament no sembram. Les ovelles fan la funció de mantenir la finca i la terra es va recuperant tota sola. Aquest canvi ens ha permès augmentar el ramat i reduir moltes intervencions. És una altra manera d’entendre la relació amb la natura.

P.- Sempre has defensat que el cooperativisme és sobretot una qüestió de relacions humanes. Per què dones tanta importància a aquest aspecte?

R.- Perquè estic convençut que el més important de qualsevol projecte són les persones. Jo vaig créixer en una escola determinada, després vaig tenir la sort de poder estudiar Magisteri i Pedagogia, i això em va obrir molt la mirada.

Amb els anys he arribat a la conclusió que la nostra educació ha estat excessivament competitiva. Ens han ensenyat a competir, a destacar individualment i a mirar abans pel nostre benefici que pel col·lectiu. Aquest model encara pesa molt, també dins el món de la pagesia.

Quan hem visitat experiències d’agricultura regenerativa a Catalunya m’ha sorprès veure pagesos que interrompen la feina perquè han d’assistir a la reunió de la cooperativa. Aquí això encara és molt poc habitual. A les reunions gairebé sempre acabam essent els mateixos. Ens falta cultura cooperativa.

P.- Com es pot construir aquesta cultura de la cooperació?

R.- Sobretot parlant. Comunicant-nos de veritat.

Avui es confon massa sovint la comunicació amb publicar fotografies a les xarxes socials. Però això no és cooperar. Cooperar significa asseure’s, explicar les dificultats, compartir informació, escoltar els altres i cercar solucions conjuntament.

Tot això requereix temps i persones que hi dediquin esforços. Les cooperatives necessiten gent que faciliti aquests espais de trobada i de transparència. Si no hi ha comunicació real, és molt difícil generar confiança.

P.- Quins són, segons tu, els principals reptes que afronta avui el món rural?

R.- El primer gran repte és desaprendre. Hem d’abandonar aquesta idea que cadascú ha de mirar només pel seu interès. Aquesta manera d’entendre la vida està molt arrelada i ens impedeix construir projectes col·lectius.

Quan jo era petit hi havia molts hortets que la gent conreava després de la jornada laboral. Avui la majoria estan abandonats. Però el que més m’impressiona és veure com encara hi ha persones que gaudeixen més demostrant que tenen raó que no compartint els èxits dels altres.

Aquesta mentalitat també l’hem d’abandonar. Ens hauríem d’alegrar quan al veïnat li van bé les coses. Si continuam vivint només des de la competició, serà molt difícil afrontar els reptes que tenim com a societat.

P.- Quin canvi cultural creus que seria imprescindible perquè el camp i la societat fossin més justos?

R.- Jo ho resumiria en una sola paraula: cooperació.

Hem d’entendre que els altres també existeixen, que també tenen dret a viure dignament i que quan treballam plegats els resultats sempre són millors. Un i un mai no fan només dos; fan molt més perquè apareixen idees noves, maneres diferents de resoldre els problemes i una força col·lectiva que individualment és impossible d’aconseguir.

Per això crec que el futur passa per desaprendre moltes coses que hem interioritzat durant dècades i recuperar la confiança entre les persones. Sense aquesta transformació cultural serà molt difícil construir una pagesia forta i, en definitiva, una societat millor.