Maria del Camí Dols: “El Bisbe guanyava un dineral en el segle XV amb el delme”

Què se sembrava a cada una de les comarques de Mallorca durant l’Edat Mitjana? Quins beneficis treia l’Església del treball dels pagesos? Com funcionava el mercat durant el segle XV? Què guanyava el bisbe? Aquestes i altres preguntes obtenen clara resposta en el llibre “Treballar la terra per pagar a Déu. El delme i l’especialització agrària de Mallorca al S. XV” que aquest dijous serà presentat en societat a Ca s’Apotecari de Santa Maria, a partir de les 20 hores.

Maria del Camí Dols Martorell és l’autora d’una obra que ara veu la llum, però que arranca amb l’elaboració d’una tesi doctoral, presentada ja fa alguns anys a la Universitat de les Illes Balears.

Pregunta.- Com va ser que va escollir aquest tema d’estudi?

Resposta.- Quan vaig acabar la carrera tenia interès en ser doctora (sempre havia estat un objectiu a la meva vida), concretament en Història Medieval, i realment la temàtica de la tesi doctoral m’era indiferent. Un dia, parlant amb el professor de la UIB, Jaume Sastre, li vaig demanar ajuda per escollir el tema i va coincidir amb una època en la qual ell anava molt a l’Arxiu Capitular de Mallorca, a La Seu. Vàrem quedar per veure’ns allà un dia i, recercant, vàrem trobar els delmes del Capítol, un tema apassionant que ningú mai encara havia estudiat, i a partir d’aquí vaig anar desgranant, delme per delme, parròquia per parròquia, i d’aquí hem pogut derivar a l’especialització agropecuària que tenim dins les illes de Mallorca i Menorca en el segle XV.

El delme era un punt important de les finances eclesiàstiques i reials, atès que reportava importants efectius”

P.- Per situar-nos tan enrere en el temps, què era el delme?

R.- El delme era un tipus d’impost que gravava un 10% de la collita. Específicament, els productes sotmesos a tributació eren els cereals, el vi, l’oli, l’hortalissa i el bestiar. Es feia efectiu, de manera anual, al rei i al Capítol de la Seu, en lloc i data assenyalats. Així, per exemple, el delme dels blats es venia a Sineu, el primer diumenge de maig. El delme era un punt important de les finances eclesiàstiques i reials, atès que reportava importants efectius.

P.- Quin era el delme que reportava més ingressos al rei i a l’Església?

R.- Sens dubte el delme dels blats, concentrat, fonamentalment, en les àrees del Pla, Llevant i Migjorn mallorquí, juntament amb Menorca. En segon lloc quedava el delme del vi, emmarcat en la comarca del Raiguer i voltants. En tercera posició es trobava el delme de l’oli, important a les parròquies situades a la Serra de Tramuntana, especialment a Bunyola i a Sóller, que era des d’on començava el viatge de l’oli mallorquí arreu de la Mediterrània. Seguidament, es presentava el delme del bestiar, el qual tendria especial protagonisme als territoris meridionals de la Balear major i arreu de Menorca. I en darrer terme, quedava relegat el delme de l’hortalissa, que estava concentrat a la ciutat i els seus voltants.

A l’arxiu de La Seu hi ha una documentació exquisida perquè perquè, a part de no faltar-hi detall, són llibres molt ben conservats, amb una lletra molt entenidora”

P.- Quines han estat les fonts fonamentals per al seu estudi?

R.- Les fonts documentals bàsicament han estat els llibres de la sèrie mensa capitular, que estan a l’arxiu Capitular de Mallorca. En aquests llibres de comptabilitat canonical, de finances eclesiàstiques, hi apareixen els deutes de persones individuals que tenien amb el capítol, i també tots els delmes de cadascuna de les parròquies que pagaven al bisbe i al capítol, pel que fa als ingressos. Després també hi apareix el que cobraven per les seves prebendes cadascun dels càrrecs que conformaven el Capítol, els beneficis que tenia cada un d’aquests personatges, per desenvolupar l’ofici. Per exemple, el Bisbe, que era la màxima dignitat, tenia una sèrie de beneficis anuals fixes, l’arxidiaca un altra, el director del cor un altre… i així de manera successiva fins a 22 càrrecs. Després apareixen les despeses de les festes, les dotze festes anuals, i també les despeses extraordinàries. I, finalment, fa un resum de tot i un balanç final de les comptabilitats capitulars. I cada lligall està estructurat de la mateixa manera, no té pèrdua. Sempre dic que a l’arxiu de La Seu hi ha una documentació exquisida perquè perquè, a part de no faltar-hi detall, són llibres molt ben conservats, amb una lletra molt entenidora i molt curiosa. És molt maco, fan moltes ganes de llegir i qualsevol tipus de document; estan molt ben conservats allà, de veritat.

P.- L’estudi deixa ben clar que cada zona de Mallorca i Menorca estava associada a uns conreus específics. Qui organitzava aquesta especialització agrària?

R.- En realitat no hi ha ningú que ordeni sembrar un producte concret a cada zona, sinó que, per tradició, ja des d’època romana, a Mallorca existeixen unes zones dedicades a cada cultiu, més que res per herència i per coneixements pràctics dels pagesos. L’especialització agrària que jo definesc és a partir de les obtencions monetàries del delme. Per exemple, el delme de l’olivera només es recapta a la comarca de la Serra de Tramuntana i del Raiguer, no n’hi ha més. Possiblement amb les tècniques actuals els cultiu de l’olivera s’ha fet factible a zones del Llevant i el Migjorn, a zones seques. Però una olivera necessita molta aigua, i allà on n’hi ha és a la Serra de Tramuntana, és així i això els pagesos ho sabien. A les contrades del Pla, d’on més recaptaven era del cereal, i així de manera successiva.

L’especialització agrària no ha estat ordenada explícitament per ningú, sinó que és per tradició. I això ha perviscut fins a l’actualitat”

P.- I a Ciutat?

R.- A Ciutat recaptaven molts diners amb l’hortalissa. Per què? Perquè allà hi ha una llarga tradició musulmana d’irrigació i, per tant, el cultiu de l’hortalissa era el preeminent a la Ciutat. La resta de conreus són quatre pinzellades, i la capital es nodreix dels productes d’altres zones de l’illa. Aquesta especialització no ha estat ordenada explícitament per ningú, sinó que és per tradició. I això ha perviscut fins a l’actualitat.

P.- Com es feia per cobrar el delme?

R.- Hi havia una estructura perfectament desenvolupada. Primer de tot el pagès, juntament amb el procurador general, feia el recompte del que havia obtingut, de l’anyada. El procurador calculava el 10% de la producció, i s’ho quedava el Capítol. Així, s’anava fent de cadascuna de les parròquies. L’impost del delme gravava les terres que pertanyien a l’església. Dels beneficis reportats se’n quedava la meitat el rei i la meitat l’Església. D’aquest 50% de l’Església se’n feien dues parts iguals: la meitat per al Capítol i la meitat pel bisbe. El bisbe jo també l’he estudiat i guanyava una doblerada!

P.- Tot això, malgrat la desaparició del delme, ha perviscut fins avui.

R.- Clar! Aquesta especialització agropecuària de Mallorca és ben viva, independentment que hi hagi hagut avanços tecnològics en el camp, tots tenim ben dibuixats dins el cap que a la comarca de la Serra de Tramuntana hi ha oliveres, al Raiguer i al Pla hi tenim hortalissa, vi i cereals; al Pla és conreu de cereals pur i dur, pràcticament no hi ha res més (hem de pensar que els garrovers i els ametllers són posteriors a aquesta època, això està clar). I després al Llevant i al Migjorn hi ha una alternança de cereal amb ramat que encara ara perdura, molta ramaderia ovina. I a la capital del regne, a la Ciutat de Mallorques, actualment Palma, estaria més especialitzada en hortalissa. És la zona que ha crescut més, ha patit més canvis i, per tant, aquest conreu d’hortalissa avui no és vigent. Però era la zona hortícola de l’illa per excel·lència, i tenia taquetes de vinya, taquetes d’olivera i taquetes de cereals. Era com un compendi de tot. Però ara ja no hi ha restes, al contrari de la resta de Mallorca. És de justícia que la gent ho sàpiga, que no és d’ara, que té més de 2.000 anys de tradició.