Maria Mesquida: “Felanitx sempre ha tengut persones tocades per aquest esperit de genialitat”

A Maria Mesquida Artigues (Felanitx 1991) li hagués agradat néixer als anys 60 i tenir 20 anys als 80. Hauria pogut viure el Felanitx que retrata al llibre “Efervescències. Arts, música, premsa i política a Felanitx (1977-2001)”, publicat per Nova Editorial Moll. La contracultura a Felanitx, explica, comença l’any 1977 amb la presentació de la publicació “Vatuarradell”, i acaba al 2001 amb l’enderrocament de l’edifici d’Es Gurugú. Com moltes recerques, aquesta també va començar per un fet casual: un anunci del Bar Mil i Un que Maria Mesquida va veure a un número del Setmanari Felanitx de l’any 1983. Al llibre recull una seixantena de testimonis que expliquen un període marcat per la creativitat i l’activisme polític.

Pregunta.- Al llibre fas un recorregut per l’activitat cultural, social i política de Felanitx a partir del 1977. Quin és el punt de partida?

Resposta.- El punt de partida és la presentació l’any 1977 d’una espècie de revista que es deia “Vatuarradell”. Els principals impulsors varen ser el pintor Rafel Joan i Miquel Rosselló, un artista de Felanitx que va morir als 21 anys. Amb la presentació d’aquesta revista s’inicia la contracultura a Felanitx, una contracultura que després la investigació m’ha fet veure que arribava a premsa, a política, a la part musical … I s’acaba al 2001 amb l’enderrocament de l’edifici d’Es Gurugú, que era la seu de Pruaga, un col·lectiu que feia activitats culturals, exposicions, concerts i vetllades multidisciplinàries. Aquest col·lectiu va mirar de cercar un altre espai, però no va arribar i després varen cessar la seva activitat. És l’inici i el final de la contracultura a Felanitx.

P.- Quines persones o entitats varen ser importants per impulsar aquesta contracultura?

R.- Són tota una generació d’artistes que varen fer exposicions al Mil i Un. El Mil i Un era un bar situat devora el Parc Municipal on periòdicament des de l’any 1983 s’hi varen organitzar exposicions. Per aquestes exposicions hi varen passar Ramon Ballester, Bernat Sansó, Rafel Joan, Jaume Prohens, Jaume Canet, Arnau Pons, el poeta. Va ser el moment de començar a partir per a tota aquesta generació d’artistes i literats que en els anys 80 començaven les seves trajectòries. Miquel Rosselló també va ser una figura cabdal de tota aquesta generació de creadors molt vinculats a aquest bar. Després, a l’any 1997 es crea el col·lectiu Pruaga, que des del 94 feia una revista on també la il·lustració era el seu principal mitjà de comunicació. Pruaga s’estableix a n’aquest edifici del Gurugú, que també durant uns anys va ser un epicentre d’aquesta contracultura a Felanitx. 

“Aquesta efervescència, aquestes ganes de fer coses i de rompre amb models vitals establerts beu de totalment de la caiguda del règim franquista.”

P.- També hi ha activisme polític dins d’aquesta contracultura?

R.- No hem de perdre de vista que a nivell polític sortim del post franquisme. Aquesta efervescència, aquestes ganes de fer coses i de rompre amb models vitals establerts i que ells consideraven obsolets beu de totalment de la caiguda del règim franquista. És un activisme de gent jove, surt el Front d’Alliberament Local, que el que volia era demanar el vot en blanc per a les eleccions de 1983. Després va sortir el Felanitx Post, un diari que feia paròdia del Washington Post i feia crítica sobre tot el que estava passant a Felanitx i a Portocolom.

Dins la política trobam els Coloms a la Sala, un partit polític que al principi ningú se’l prenia en serio, però varen arribar a entrar a l’Ajuntament i a governar durant un breu període de temps. Deien que es varen posar el nom de Coloms a la Sala perquè l’ajuntament valia més que el tancassin i hi posassin coloms. També va ser un grup de gent jove que la primera vegada que es varen presentar no varen fer programa electoral perquè deien que no volien enganar al ciutadà, i que entre ironia i ironia, feien política. A l’època dels Coloms a la Sala, una de les lluites principals va ser preservar s’Algar, a Portocolom, fins que varen aconseguir la declaració d’ANEI. La seva manera de lluitar era fent festes a s’Algar cada estiu per reivindicar la seva protecció. Després hi havia el Fora Son, un grup de joves que l’any 97 lluitaven en contra de la cosntrucció de l’autopista de Llevant.  

P.- L’any 83 neix El Cosso, que va ser l’embrió de les neofestes que trobam ara d’altres municipis. En aquest sentit a Felanitx vareu ser capdavanters?

R.- No és perquè jo sigui felanitxera, però aquest llibre m’ha demostrat que Felanitx tenia tots els ingredients perquè totes aquestes coses passassin, aquestes cabòries es materialitzassin i arribassin a crear precedent. Com va ser El Cosso que va començar com un moviment d’antitaurins que van als toros per enriurer-se’n una vegada a l’any de les seves pròpies conviccions, fent un programa que feia befa del món “cañí”, i amb tota aquesta ironia, fer crítica durant els dies de festa.

“El que mai va faltar a Felanitx és aquesta càrrega irònica, aquesta ironia felanitxera, queixar-mos per tot però fer-ho amb l’humor i la ironia per davant.”

P.- Per què penses que Felanitx tenia tots els ingredients?

R.-Jo crec que Felanitx sempre ha tengut persones tocades per aquest esperit de genialitat, que se’ls ocorrien les mil i una coses i que també eren persones molt diverses. Per exemple, el bar Mil i Un va ser iniciativa d’Andreu Bennàssar, que quan va tornar després d’acabar la carrera d’Arquitectura, va voler dur a Felanitx l’esperit dels bars de la Rambla que ell freqüentava quan era estudiant. És aquesta gent, amb una gran capacitat d’enginy i aquesta part de genialitat, que desenvolupa tota aquesta sèrie d’iniciatives. Des de fora a vegades podien dir, això és gent que romp el motllo, però no, eren reflexions, iniciatives i crítiques que es feien des de la més absoluta consciència. I sobretot el que mai va faltar a Felanitx és aquesta càrrega irònica, aquesta ironia felanitxera, queixar-mos per tot però fer-ho amb l’humor i la ironia per davant. Els ingredients eren aquests: aquestes persones i el marcat caràcter de Felanitx. 

P.- Com ha estat l’el·laboració del llibre?

R.- Això va sortir de manera casual. Cercava una cosa al Setmanari Felanitx i vaig veure que a l’any 1983 hi havia anuncis d’aquest bar, el Mil i Un, on feien exposicions. A partir d’aquí, vaig xerrar amb mon pare, que és d’aquests anys, i el que volia era fer un article sobre aquest bar. Però quan anava a veure una persona, me n’anava amb tres telèfons més, llavors me’n vaig donar compte que allò no podia quedar amb un article. Les meves fonts de feina han estat una seixantena de persones, i també un buidatge d’hemeroteca del setmanari Felanitx d’aquests anys. Es un projecte que m’ha duit 4 anys.

“Ara a Felanitx, des de fa un any i mig dos, hi torna a haver petits destells d’iniciatives que defugen dels circuits oficials.”

P.- El pintor Miquel Barcelo té relació amb aquest moviment contracultural?

R.- En aquell moment era més a fora, es movia més entre Palma i Barcelona. M’he basat en les notícies dels diaris i Miquel Barceló no va fer cap exposició al Mil i Un. Al mateix temps que feia aquest buidatge de premsa me trobava notícies com “Barceló exposa a Ginebra”, “Barceló exposa a París”. No obstant, mesos abans del tancament del Gurugú, Miquel Barceló va pintar un mural per defensar aquell espai contracultural. Un mural que després l’any 2001 es va rompre davant les autoritats. 

P.- En quin moment es troba ara Felanitx?

R.-  Ara a Felanitx, des de fa un any i mig dos, hi torna a haver petits destells d’iniciatives que defugen dels circuits oficials. Hi ha una sèrie d’espais dins Felanitx que, per iniciatives particulars o comunitàries, dinamitzen culturalment el poble. D’ençà un any i mig, més o manco, es torna a veure aquest esperó de dinamització cultural fora dels circuits oficials. 

–