Marie Timlin: “Els voluntaris de pal·liatius som un equip que treballa pel benestar del malalt i dels seus familiars”

L’Associació de Voluntaris de Cuidats Pal·liatius de les Illes Balears, DIME,   és un grup de 55 voluntaris que treballa, en aquests moments, en els hospitals Joan March de Bunyola i a l’Hospital General de Palma. Un grup que començà la seva tasca, totalment desinteressada, l’any 2002 amb la intenció d’acompanyar als malalts pal·liatius i a les seves famílies en els moments més durs d’una malaltia. Tenir una mà per agafar, una paraula per dir o escoltar, és la feina més gran dels voluntaris de DIME que, cada dia aporten el seu granet d’arena a totes aquelles persones hospitalitzades que ho desitgin. Ara, en temps de pandèmia, aquesta tasca ha estat quasi nul·la o molt puntual per motius obvis, però s’espera que ben aviat tornin a començar aquells acompanyaments de tertúlia i també sovint de silenci.

Avui ens hem volgut acostar a la coordinadora dels voluntaris de DIME a l’hospital Joan March, Marie Timlin, irlandesa de naixement, però mallorquina d’adopció perquè duu més de quaranta anys entre nosaltres, perquè ens expliqui de primera mà què és aquesta activitat i com es desenvolupa. Marie és una persona amb una gran capacitat de comunicació, però més encara d’aportar molt a canvi de res. Té un parlar suau i la seva bonhomia brolla per la seva pell i els seus ulls.

Pregunta.- Què és DIME?

Resposta.- Som un grup d’uns 55 voluntaris que duem a terme una tasca de visites als malalts i els seus familiars que estan a les plantes de cuidats pal·liatius dels hospitals Joan March i General. Ara estem preparant un nou projecte de visites a malalts que es troben a residències o a cases de família. Molts dels malalts que passen pels hospitals surten i van a residències i altres llocs i per això volem fer un seguiment d’acompanyament per no tallar el vincle començat a l’hospital o, simplement obrir-nos a altres possibilitats d’acompanyament a més gent sovint necessitada.  Aquesta és la primera part. La segona, molt important, és que la gent sàpiga què són els cuidats pal·liatius. Quan sentim parlar de pal·liatius  la gent no ho entén  si no han tingut un familiar o no hi han passat.    

P.- I què són els cuidats pal·liatius?

R.- Bona pregunta. Els cuidats pal·liatius  seria un sinònim de confort. Un malalt que ha patit, com a exemple, un càncer o altres patologies en les quals la medicina no pot proporcionar una millorança a la seva evolució. En aquest punt, es tracta de què el malalt i els seus familiars sentin un espai per poder compartir. No vol dir que la gent que passa per les dependències de cuidats pal·liatius, vagin a morir. Tot el contrari, molta gent triga anys com nosaltres mateixos. Bàsicament i per resumir, és un temps i un lloc on els afectats se sentin  sota l’acompanyament dels professionals de la medicina i també dels voluntaris. Ambdues coses ens complementem molt bé, sempre en benefici dels pacients i els familiars que els acompanyen. Els malalts per estar ben cuidats no necessiten sols els cuidats mèdics. També hi caben els cuidats espirituals i aquella mà per agafar a una persona per parlar. Pretenem, entre tots, que els pacients i les seves famílies estiguin el ben tractat possible.

P.- Com és rebut el voluntari de DIME pels pacients i les seves famílies?

R.- Normalment som ben rebuts. Has de tenir en compte que tots nosaltres hem rebut molta formació per poder desenvolupar aquesta tasca. També molts de nosaltres hem vist, viscut i rebut de manera personal les atencions dels voluntaris simplement com a pacients a familiars de pacients. Aquest fet fa que coneguem els cuidats des de la part activa i si hi sumem l’experiència, però sobretot la il·lusió que tenim, sempre som ben rebuts. No tothom té cada dia un bon dia i algunes vegades un malalt que has visitat ahir, avui no té ganes de visites. Això s’ha de comprendre i respectar. Forma part del desenvolupament humà.

P.- De moment hem parlat d’allò què ofereix el voluntari però jo crec que allò que rep és tant o més d’allò que dona. És així?

R.- Els voluntaris coincidim, tots, en què rebem molt més d’allò que donem. Amb tanta gent i experiències viscudes, som part de moltes coses personals de tots i cada un dels malalts i els seus familiars. Sense cercar-ho, la gent s’obri molt i et fa partícip de la seva vida, de les seves experiències. Escoltant ens quedem sovint bocabadats de veure la gent com és en realitat. No es pot valorar a una persona de manera simple sols per com vesteix, com viu o com parla. Quan una persona arriba al punt d’una malaltia, sempre treu el millor i mostra amor, perdó, comprensió… Cada persona duu dins el seu cor coses amagades que no tenen per què ser secrets i formen part de  la seva vida, el seu redol. Un dia o l’altra, darrere una imatge, hi ha un gran cor que surt i es mostra i demostra. Sovint, quan una persona s’acosta al final de la seva vida, treu l’amor que duu dedins per regalar-lo als seus éssers més estimats. També surt molta saviesa i nosaltres som molt afortunats de poder ser partícips de tot aquest conjunt. És el millor regal.

P.- Com és la relació entre els professionals de la medicina i els voluntaris de pal·liatius?

R.- La relació dels voluntaris amb els professionals és sempre excepcional. Com digué en el seu dia un eminent metge, el voluntari és com a la tercera pota d’un seient. La primera és el malalt, la segons els professionals i la tercera i no manco important, els voluntaris. Tot plegat i cada un dins el seu àmbit, tothom ocupa el lloc que li pertoca i en conjunt som un equip que lluita pel mateix objectiu: el benestar del malalt i dels seus familiars.

P.- Vostè és la coordinadora dels voluntaris de DIME a l’hospital Joan March. Quina és la part de la seva feina que més li agrada?

R.- A mi, d’ençà que vaig començar, la part que més m’agrada, és la visita als malalts.  Em plau molt visitar malalts. Faig també la feina de coordinadora i la faig amb molt de gust, però allò que realment m’omple de goig és el contacte amb els malalts i les seves famílies. És una tasca  que no es pot pagar amb doblers.  En realitat, és l’essència del voluntariat.

P.- Què necessita una persona per ser voluntari?

R.- En primer lloc, ha de tenir un cor compassiu. Per arribar a ser voluntari de DIME ha de passar per una sèrie d’entrevistes, cursos especialitzats i formació continuada. Tothom pot optar a ser voluntari. Allò que ha de fer és provar-ho i si ho prova sabrà si és el que esperava, o no. El voluntariat omple molt, però t’ha d’agradar i per saber si t’agrada, ho has de provar. Sovint, com tot a la vida, una cosa és la il·lusió i l’altra la realitat. Un voluntariat com aquest, si t’agrada te n’adones els primers dies, i so no, també. Si una persona encaixa i li agrada segurament que hi romandrà molts d’anys.

P.- Suposo que és molt important pels voluntaris que allò que viuen i veuen quedi dins el lloc del voluntariat. Per dir-ho d’una manera més senzilla, ha de quedar a l’hospital i no carregar-ho al cor del dia a dia?

R.- Està clar que sí. Si no fos així, no seria possible viure perquè cada cas és un món i nosaltres som persones. És veritat que tancar del tot és quasi impossible pel mateix que he dit abans: som persones. Si no fessis un món a part, no seria bo ni per tu ni per la gent a la qual vols ajudar. No tendies capacitat de gestionar tota la problemàtica de cada un i, per tant, tampoc podries fer una feina des de la subjectivitat. Una persona no pot ferir dues dianes amb una sola fletxa. En el curs ja ho aprenem. Això s’ha de superar amb escreix. Has d’agafar l’aprés i deixar la història a l’hospital. Si no és així, és impossible.

P.- Quin consell donaria vostè a les famílies dels malalts, actuals i futurs?

R.- Per a una família que creu que té una persona que està amb la necessitat de rebre ajuda dels equips de pal·liatius, allò que han de fer és obrir-se de cor i demanar ajuda. Nosaltres, tots, metges i voluntaris, estem aquí per ajudar i donar suport. No han de tenir por a recórrer als serveis i als professionals. Nosaltres hem vist moltes vegades que un cop arriba un malalt amb la seva família a l’hospital coincideixen que els agrada. Quan són a l’hospital els familiars poder descansar i fer una passa a un costat perquè allà tenen molt del suport que necessiten. És molt complicat tenir un malalt a casa i cuidar-lo bé. Cuidar-lo bé vol dir donar-li totes les atencions necessàries i molt sovint, una família ni pot ni en sap. És per això que ha de perdre la por a demanar ajuda. D’aquesta manera és un gran descans per les famílies i els malalts.