Miquel Brunet: “Tria bé la teva feina i no tornaràs a fer feina en tota la teva vida”

Miquel Brunet Estarelles (Bunyola 1961) és músic de professió i de vocació. Ja de ben jove fa fer part del grup musical Els Valldemossa, grup amb el qual va créixer com a músic i persona i amb els que va poder visitar moltes parts del món. El nostre protagonista d’avui és una persona realment enamorada de la música; tant és així que a més de músic, és també productor musical a través del seu estudi Ona Edicions Musicals, lloc on s’han enregistrat i arranjat nombroses músiques de músics de tota casta. Miquel Brunet amb els seus sabers musicals, hi aporta sempre el seu granet d’arena.  La conversa amb en Miquel és un moment de pau. La seva veu pausada, dolça, contagia la bondat que l’acarona.

Pregunta.- Quin fou el seu primer contacte professional amb la música?

Resposta.- Jo era molt jove. Tenia 17 anys quan vaig començar tocant el baix amb Els Valldemossa.  Era el moment en el qual jo estava fent la carrera de piano amb el professor Miquel Segura. Al cap de poc temps, per necessitats del grup, ja vaig començar a tocar al piano amb el grup.

P.-  Els Valldemossa han estat una petjada important dins la seva vida, veritat?

R.- Els Valldemossa han estat escola, família, un continu aprenentatge en tot: en allò professional,  personal, vital, viatges… Jo no puc entendre la meva vida sense Els Valldemossa. Durant molts d’anys forem el grup ambaixador de les Illes a fora en forma de promoció turística, i això fou un dels motius pels quals vaig poder conèixer amb ells molts de racons del món.

P.- Anàreu molt temps embarcats fent creuers.

R.- Sí. Fruit d’una actuació que férem a Montecarlo, allà ens descobrí un senyor italià que era propietari d’una companyia de creuers molt petitona i amb vaixells també molt petits, fet que feia que tot fos molt familiar. Per espai de més de vint anys, un cop o dos a l’any anàvem en aquest vaixell per actuar. Aquest fet ens permeté recórrer tot el món. No teníem molta feina perquè pot ser, en un mes, sols eren quatre concerts, i això ens permetia preparar-ho molt bé i, a banda, gaudir dels països per on viatjàvem. Va ser un luxe.

P.- Quina és la seva feina com a productor musical?

R.- Aquesta és una feina o, almanco com la faig jo, que és el més semblant a una comare. Molt sovint els enregistraments comencen amb alguns acords i una lletra apuntats en un paper. A partir d’aquí jo ajut a néixer el resultat final de la música i la lletra tot plegat. És una feina apassionant perquè participes del principi fins al final. Arranjaments, producció tècnica, musical… A partir d’aquí Ona Edicions, que és l’empresa, enregistra el disc i fins i tot el publica.  Sempre he tingut una passió vertadera per la música i per l’electrònica.

P.- Quan va començar aquesta nova dèria?

R.- Jo vaig fundar Ona Edicions Musicals l’any 1991. Vaig començar a un lloc molt més petit que aquest i vaig fer una primera inversió gestionant cobrar d’un cop  l’atur que tenia pendent i així vaig invertir tot quan tenia. Una taula de mescles i alguns aparells necessaris per fer aquesta feina foren els primers aparells que vaig comprar. L’any passat Ona Edicions Musical va complir 30 anys.

P.- Vostè i la seva empresa no són sols uns enregistradors de peces musicals, veritat?

R.-  No ho sé (riu). Jo crec que la gent ja ho sap i determinades feines ja no s’adrecen a ca nostra. Dins el món de l’enregistrament jo crec que hi ha dues maneres de fer feina. Hi ha estudis que es lloguen per hores i es facturen per hores. Jo no ho he concebut mai el meu estudi com això, com un estudi de lloguer de tecnologia on una persona maneja els aparells i punt. A mi, si el projecte que ve no em permet o em deixen posar-hi una mica de la meva part, em deixa una mica orfe. Pens que la meva empresa aporta aquesta part personal i la gent confia en allò que des de la màxima humilitat jo puc aportar al treball.

P.- La gent que ve per enregistrar un treball, sap què vol?

R.- Sí i no. La gent sap què vol, però sorgeixen molts dubtes a l’hora de posar-hi les mans i posar en ordre el projecte. La nostra oferta comença des de posar algunes coses de collita pròpia fins a l’arranjament d’una peça o vàries, fins a la meva aportació com a músic amb els instruments que jo puc tocar. Si fan falta, venen músics expressament per això. Ona Edicions no és un estudi purament tecnològic, més aviat és un centre de creació i producció musical.

P.- Com valora vostè la salut musical de les nostres illes?

R.- Jo crec que mai, al llarg de la història, havíem tingut un percentatge de gent tan formada. De quan jo vaig començar a estudiar han sorgit distints factors. El primer, el Conservatori Superior, que funciona d’una manera molt potent. La proliferació de les escoles de música a tots els pobles ha estat cabdal dins tot aquest conjunt. Tot plegat s’ha creat un hàbit d’estudi de la música d’una forma seriosa.  Després hi ha la qüestió de si els músics que vagin sortint es podran guanyar la vida fent allò que tant d’esforç els ha costat. No podem pensar sempre que la música és un passatemps. Avui en dia les carreres musicals són molt dures i molt costoses.

P.- Molta gent que s’ha preparat musicalment a les nostres illes ha hagut de partir fora per poder-ne viure. Pot ser ningú no és profeta a la seva terra?

R.- El caràcter mallorquí, pot ser pel fet de viure a una illa, té tendència a afavorir el que ve de fora moltes vegades sense tenir en compte allò que tenim aquí. A mi em passa que molta gent que ve de fora a enregistrar al meu estudi em demana si som de Mallorca. El fet és que allò amb el que treballem i la manera com treballem està a l’altura de qualsevol part del món. Això vol dir que viure o anar a una illa ja crea un perjudici. Sembla que aquí encara caminem a quatre potes quan no és així, ans tot al contrari. Amb el temps ho hem d’anar superant. Això anirà passant, segur.

P.- Quin consell donaria vostè a la gent que avui comença?   

R.- Que Déu m’alliberi de donar consells. Jo crec que si una persona té un somni l’ha de lluitar i l’ha d’aconseguir. Si tu realment  creus que el teu somni és allò que desitges, ho has de fer. No sé qui va dir: “Tria bé la teva feina i no tornaràs a fer feina en tota la teva vida”. Òbviament, es referia al fet que no veuràs mai la teva activitat com una obligació, sempre serà un gaudi que tu has triat. Els joves han de lluitar perquè la música, o qualsevol altra cosa, sigui la seva professió i no un passatemps. Res no et pot donar més satisfacció que poder viure d’allò que a tu t’agrada.

P.- Parli’ns dels seus darrers projectes?

R.- Jo sempre he procurat que la meva tasca vagi enfocada a temes personals i no sempre estrictament musicals, que també hi van, per descomptat. A tall d’exemple, el projecte “Ferments”  que el vàrem fer l’any 2015 a on ens reunirem 17 persones dins l’estudi on hi havia gent de múltiples disciplines: una cuinera, gent que ballava, músics, Biel Majoral, na Sebastiana de Son Roca… Jo vaig tenir la pretensió de demostrar  si els mallorquins, com a tal, tenim una identitat musical o no la tenim. No vaig donar cap directriu. Sols ens vàrem tancar tres dies dins l’estudi interactuant entre nosaltres per veure què floria de nosaltres quan ens estimulaven sensorialment. Com a exemple, la cuinera ens donava una col a tastar i nosaltres posàvem música a aquest estímul. Fou molt interessant. D’això en va sortir un documental i jo n’estic molt content  perquè vàrem demostrar el resultat d’una manera molt real.

P.- Parli’ns del la Missa del Descreure?

R.- He de dir que jo vaig estudiar a la Porciúncula i em vaig iniciar en la música tocant missa. Amb el meu profund ateisme d’avui, he fet una obra que té totes les parts de la música d’una missa, i he volgut convidar a l’esperit crític i que sapiguem que no tot allò que ens arriba per les xarxes és vàlid. Pretenc que la gent pugui destriar i veure els fonaments d’allò que rebem. El rigor és molt important i s’ha de saber extreure. Aquesta convidada al descreure no ve precisament per la religió. Ve per aquests mitjans que molt sovint estan manipulats quasi sempre per convertir-nos en més consumidors. Al final, l’objectiu de la manipulació mediàtica per obligar-nos a consumir.

P.- I el darrer treball. ja per acabar?

R.-   El darrer treball té nom francès i es titula: “L’home des Baléares”. És un encàrrec que em va fer l’arxiu del So i la Imatge del Consell de Mallorca juntament amb  la Filmoteca Espanyola que és la restauració d’una pel·lícula francesa que es va enregistrar  a Madrid, a París i a Bunyola l’any 1924. Aquesta pel·lícula s’ha restaurat a partir d’alguns fragments que hi havia i em demanaren compondre la música i tocar-la en directe com es feia abans quan es projectava.  Es va estrenar a Palma, després a Madrid, a Lisboa i de tot s’ha fet un disc amb aquest nom.   

Fotos: Miquel Brunet.